La millor medecina per a l'atribolat Liceu

El metge de capçalera té una recepta infal·lible per alleujar els símptomes depressius que afecten un Liceu a la deriva: una gran òpera, un gran equip musical i una gran producció. El remei va funcionar a ple rendiment amb Agrippina de Händel, arrencada veritable, si bé tardana, de la temporada. Aquesta primerenca obra mestra amb què un compositor de 24 anys es va guanyar el sobrenom de caro sassone és un compendi fascinant d'elements còmics i dramàtics (el llibret del cardenal Grimani és una joia) que retraten la baixesa moral d'uns personatges capaços de tot per aconseguir els seus fins. Un argument tan propi de l'antiga Roma com de l'actualitat en què David McVicar situa el muntatge. La monumentalitat dels decorats de John Macfarlane (responsable també de l'elegant vestuari), presidits per una llarga escala coronada pel cobejat tron, no és cap obstacle per realitzar àgils canvis d'escena, realçats per la sempre ajustada il·luminació de Paule Constable. Una ambientació sòbria que permet gaudir encara més de la detallista direcció de McVicar, en la qual fins i tot el gest de l'últim extra està pensat amb cura. El regista escocès porta l'humor fins a l'extrem -els apunts coreogràfics, la desopilant escena del bar que obre la segona part, les salvatges ratlles de coca de Nerone-, un recurs que li permet ridiculitzar encara més els comportaments d'uns poderosos que, amb les seves maquinacions, es dirigeixen de cap a la seva destrucció: la lloba capitolina del teló apareix al final degollada mentre els protagonistes s'ajeuen en les seves tombes marmòries.

El Liceu va aplegar un repartiment de primera línia encapçalat per l'Agrippina sobirana de Sarah Connolly. El seu fraseig sempre noble va servir tant per mostrar la faceta més hipòcrita i manipuladora de la dona del Cèsar com per permetre una fugaç llambregada als seus turments interiors en la colpidora Pensieri . La seva rival Poppea va ser una Danielle de Niese tota glamur, amb un inesperat registre slapstick i un cant més seductor com més controlat. Malena Ernman, Nerone ja en l'estrena del muntatge a Brussel·les el 2000, va sorprendre per una pertorbadora androgínia i un desplegament físic propi de l'adolescent imaginat per McVicar, amb un Come nube a temps infernal. David Daniels va desplegar les essències més entendridores de la seva veu amb un Ottone tot vellut (l'ària que tancava la primera part va ser un dels moments més encisadors de la funció). Rotund i flexible, Franz-Josef Selig era un Claudio de pomposa fatuïtat; Henry Waddington i Dominique Visse, els intrigants Pallante i Narciso, i Enric Martínez-Castignani, un impecable Lesbo. Harry Bicket, més incisiu que en actuacions anteriors, va obtenir un so polit de l'orquestra liceista.

Necessitàvem una gran nit d'òpera i l'hem tinguda.