La millor generació del cinema català es troba als Gaudí

BarcelonaEl 19 de gener del 2009, quan es va celebrar la primera edició dels Gaudí, els quatre cineastes que aquest diumenge estan nominats a millor direcció dels premis del cinema català encara no havien rodat cap pel·lícula, però ja tenien clar que es volien dedicar al cinema. Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983), que ha dirigit Els dies que vindran, estudiava un màster de direcció a Los Angeles, una experiència que l’ajudaria a escriure 10.000 km; Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980), la directora d’El viatge de Marta, ja estava preparant el seu debut, La plaga; Belén Funes (Barcelona, 1984), directora de La hija de un ladrón, tot just tornava de Cuba, on havia fet un màster de guió, i la directora de La innocència, Lucía Alemany (Tortosa, 1985), estava preparant l’examen d’accés a l’Escac mentre treballava al bar de l’Orfeó de Vic, on havia estudiat comunicació audiovisual.

Durant els onze anys que han passat des d’aquells primers Gaudí, els quatre directors s’han anat forjant una identitat com a cineastes. I d’alguna manera les seves carreres han acabat lligades als Gaudí, sobretot en el cas de Ballús i Marques-Marcet: ella els va guanyar amb La plaga i ell amb les seves tres pel·lícules anteriors, 10.000 km, Tierra firme i el telefilm 13 dies d’octubre. Funes també va estar nominada amb el curt La inútil i va viure de prop l’èxit de la seva amiga Mar Coll amb Tres dies amb la família, en què ella feia de meritòria de direcció. Per a Alemany, en canvi, aquesta serà la primera experiència en uns Gaudí que, reconeix, no s’havia mirat mai. Però les set nominacions de La innocència han posat la pel·lícula en boca de tot el sector.

En qualsevol cas, els vincles que comparteixen –i només cal veure’ls junts una estona per adonar-se’n– van més enllà d’uns premis anuals, i tenen a veure amb les sinergies espontànies d’una indústria petita com la del cinema català. "La Neus em va donar la meva primera feina", recorda Marques-Marcet. "És cert, per a un programa que fèiem per a BTV –diu Ballús–. El Carlos havia de fer càstings al carrer i trobar immigrants que haguessin arribat feia poc a Barcelona". També és important el fet que tots van començar en el cinema des de baix: Alemany fent de runner; Marques-Marcet de "vallero" (vigilant les tanques que bloquegen un carrer per rodar); Funes de script i ajudant de direcció, i Ballús picant molta pedra com a periodista a 8TV fins que va fundar El Kinògraf, la seva productora. Són classe obrera de l’audiovisual i ningú els ha regalat res.

Una mirada compartida

Però el que més uneix aquests quatre cineastes de la generació sorgida a recer dels Gaudí és, en el fons, una visió del cinema molt semblant. Les seves pel·lícules estableixen un fèrtil diàleg amb la realitat: Els dies que vindran fusionant l’embaràs real d’un parella d’actors amb la història inventada d’uns pares inexperts i ple de dubtes; La innocència copsant amb naturalitat el dia a dia d’una adolescent en un poble, Traiguera, que és també el de la directora; El viatge de la Marta projectant sobre la ficció d’una adolescent de vacances familiars al Senegal l’experiència vital d’un viatge iniciàtic de la directora, i La hija de un ladrón explorant la complicada relació entre un pare absent i la seva filla amb dos actors, Eduard i Greta Fernández, que són pare i filla en la vida real.

“En el fons, la llavor de les quatre pel·lícules és fer una reflexió sobre el que t’envolta i et preocupa, però sense donar respostes”, diu Funes. “Són pel·lícules molt rigoroses i molt respectuoses amb la veritat, i jo m’identifico molt amb això”. Ballús també se sent pròxima a les pel·lícules dels seus col·legues: “Del Carlos m’encanta el punt de partida de treballar amb una parella real, m’imagino a mi mateixa fent una cosa així. De la Belén em flipa l’univers que retrata perquè l’he viscut; soc de Mollet del Vallés i trobo molt a faltar en el cinema aquest tipus d’històries. I m’identifico molt amb la manera de treballar de la Lucía, que posa la ficció en un context verdader perquè s’infiltri en la ficció”.

També és clau en les seves pel·lícules, afegeix Marques-Marcet, el treball interpretatiu. “Hi ha pel·lícules en què els actors són una eina per tirar endavant una història, però aquí hi ha una voluntat de posar-se en mans dels actors i viure l’experiència d’algú, d’anar més enllà d’explicar una història”. “En realitat –apunta Ballús–, les nostres pel·lícules no estan basades en un gran dispositiu tècnic o estètic, sinó en la credibilitat, en el registre que estableixen amb els actors”.

Un altre element compartit és que les quatre orbiten al voltant d’un personatge –en el cas d’Els dies que vindran, dos– i s'hi comprometen fins a la fi del món. “A mi això m’uneix molt amb tots ells. La idea d’agafar un personatge i seguir-lo amb la càmera, que sigui el punt de vista i caminar amb ell –diu Alemany–. Al final, l’acabes coneixent amb molta profunditat i se’t fa difícil jutjar-lo”. “És que els quatre som narradors molt subjectius –afegeix Marques-Marcet–, tot i que òbviament nosaltres no som el personatge i hi ha moments en què posem més distància”.

Més directores que mai

Si tot això els uneix, què els separa d’altres generacions de directors? A primera vista, un fet objectiu i obvi: no hi ha hagut mai una fornada de cineastes catalans amb tantes directores. I l’únic home de la categoria és un director avesat al món femení que escriu els seus guions amb dones i que en les seves dues primeres pel·lícules fins i tot feia servir com a alter ego una actriu, Natalia Tena. El pes de les quatre pel·lícules, a més, el porten actrius –Maria Rodríguez (Els dies que vindran), Greta Fernández (La hija de un ladrón), Carmen Arrufat (La innocència) i Elena Andrada (El viatge de la Marta)– i exploren universos familiars disfuncionals o trencats. “Les relacions familiars han sigut el nostre terreny fundacional –apunta Ballús–. A més, ara estan en un moment desconegut i molt interessant, però espero que en el futur parlem més de com les dones es relacionen amb el món i també fem pel·lícules en altres terrenys, com el professional”.

I parlant del futur, quins consells donen els dos cineastes amb més experiència als que acaben de debutar? “Uf, soc jo qui els hauria de demanar consell a elles”, diu Marques-Marcet. “Però sí que sé que, en la meva segona pel·lícula, em vaig entossudir en demostrar que podia fer coses més complexes i potser ara, en retrospectiva, em trauria allò del cap i em faria la vida més fàcil”. “De mi tothom esperava que fes La plaga 2, i voler canviar de paradigma va desconcertar el sector i em va posar les coses molt difícils”, apunta Ballús. “Doncs jo no sé si em vull posar les coses difícils, però necessito fer alguna cosa diferent –comenta Funes–. Vull trobar una altra manera d’acostar-me al cinema i al rodatge, menys estricta i fèrria”. Alemany ja té clar com vol que sigui el seu segon film, però no ho ha explicat a ningú. “Això sí, vull canviar d’estil, que porto des de tercer de l’Escac amb això dels actors no professionals i la improvisació”.