El millor antídot contra l'odi franquista a Picasso
Una exposició als Espais Volart recorda l'homenatge que 270 artistes van fer al pintor malagueny el 1971
BarcelonaLa relació de les autoritats franquistes amb la figura de Pablo Picasso va ser molt complexa i va arribar a extrems molt violents, com recorda la nova exposició dels Espais Volart de la Fundació Vila Casas, Homenatge a Picasso. Vallauris, 1972, que es pot visitar fins al 2 d'octubre. Els prop de 300 tapets (peces de cotó amb puntes) de més de 200 artistes que la formen, molts d'ells pintats per grans artistes d'arreu del món, són fruit de la iniciativa que va posar en marxa el jove galerista Santiago Palet com un gest de desgreuge cap a Picasso després que membres de l'organització d'ultradreta Guerrilleros de Cristo Rey li cremessin la galeriaTaller de Picasso de Barcelona.
Com indica el títol de la mostra, els tapets es van exposar a Vallauris (Provença) el 1972. Van caure en l'oblit després de la mort de l'artista malagueny, i més endavant van pertànyer a Jani Figueres, que n'exposava una petita part a l'Hotel Mas de Torrent, actualment propietat del grup hoteler de Pau Guardans. Després de la mort de Figueres el 2020, la va comprar la Fundació Vila Casas.
L'incendi de la galeria Taller de Picasso no va ser un fet aïllat, sinó que va formar part d'una onada d'atemptats tolerada pel règim franquista que es va iniciar coincidint amb el 90è aniversari d'artista malagueny el 25 d'octubre de 1971. Un altre dels atacs el va partir la galeria madrilenya Theo durant una exposició d'homenatge al malagueny. El Museu Picasso i la Sala Gaspar, que en aquell moment exposava una selecció d'obra recent del malagueny, es van salvar perquè van prendre mesures i van demanar protecció oficial. "L'aparell franquista havia fet l'esforç de despolititzar Picasso des dels anys 50", però Però no ho va aconseguir, i l'artista malagueny es va convertir en "un símbol de llibertat i democràcia", afirma Nadia Hernández, comissària de la mostra als Espais Volart i autora del llibre Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el Tardofranquismo. (Universitat de Lleida). De fet, l'exposició és un projecte conjunt amb Antoni Vila Casas, que hi té una estima especial.
Així que en aquesta exposició el rerefons històric és apassionant i els fitxatges que va aconseguir Palet, fins arribar a 400 peces de 271 artistes, són un luxe: s'hi poden veure treballs d'artistes com Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Antonio Saura, Josep Maria Subirachs, Victor Vasarely, Alexander Calder, Eduardo Chillida, Modest Cuixart, Juana Francés, Juan Genovés, Maria Girona, Eduard Arranz Bravo, Sonia Delaunay i l'Equipo Crónica; i també del cineasta Fernando Fernán Gómez, del músic Pau Casals, de l'escriptor Camilo José Cela, de l'actriu Emma Cohen. Fins i tot l'escriptora Agatha Christie hi va enviar una carta.
Va ser Antoni Tàpies qui li va donar a Palet la idea de demanar aquestes obres, però ell va suggerir que treballessin en un foli, i va ser Salvador Dalí qui li va recomanar al galerista que en lloc de paper fessin servir un tapet, perquè ell mateix n'havia fet servir un de paper en el primer retrat que va fer a Gala i un altre per fer un dibuix preparatori del Rostre del Gran Masturbador. Així que Santiago Palet va encarregar 400 tapets, però de tela, a un convent de monges de la Bonanova i en va enviar dos a cada artista amb una carta on els feia la petició. Els tapets no van fer el pes a tots els artistes, ja que a Eduardo Chillida d'entrada el va bloquejar un suport "tan femení", explica el director artístic de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna.
El centenari Viladot
Coincidint amb la mostra picassiana, també obre les portes l'exposició Guillem Viladot, l'experimentació incessant, el més important dels actes commemoratius del centenari del naixement de l'artista i pioner de la poesia experimental a Catalunya Guillem Viladot (Agramunt, 1922 - Barcelona, 1999). També és la primera exposició individual a Barcelona des de l'any 1980, així que el coneixement de la seva obra plàstica és encara "una assignatura pendent", com diu Àlex Susanna. La mostra inclou 116 obres, entre dibuixos, collages i escultures, incloses tres de les escasses pintures abstractes que va fer enmig d'una polèmica entre figuració i abstracció als primers anys 70. "El que defensem és la seva indisciplina, la varietat de registres que va tractant de manera simultània al llarg de la seva vida", afirma Pau Minguet, director de la fundació Lo Pardal, engegada per Guillem Viladot a la seva localitat natal, i comissari de la mostra.
Fill d'una nissaga de farmacèutics i farmacèutic ell mateix, Guillem Viladot va poder treballar amb independència sense haver-se de preocupar d'haver de viure de la seva obra. "No és que a Viladot puguem abordar-lo des de moments, sèries i estils concrets, sinó que hem de veure com aquest cúmul de sensacions, llenguatges, tècniques i moments creatius formen part del seu imaginari", explica Minguet. L'exposició està organitzada temàticament en deu àmbits dedicats a qüestions com els seus orígens rurals a Agramunt, que sempre el van acompanyar; les escultures que va fer amb pedres de riu, hereves de Marcel Duchamp i Leandre Cristòfol; els collages, i les escultures sobre els temes psicoanalítics que el van obsessionar, fetes a partir de la juxtaposició de diferents objectes quotidians.