Una miliciana de 17 anys que no creia en la derrota ni en la mort
Mor a París Marina Ginestà, protagonista d'una imatge icònica de la Guerra Civil
Barcelona"Reflecteix el sentiment que teníem aleshores", deia de la famosa foto Marina Ginestà, morta ahir en un hospital de París als 94 anys. La imatge que la va convertir en una icona de la Guerra Civil és obra del fotògraf Hans Gutmann i va ser feta el 21 de juliol del 1936 al terrat de l'Hotel Colón de la plaça de Catalunya, a Barcelona. Gutmann la va retratar vestida de miliciana amb un fusell a l'espatlla. "Havia arribat el socialisme; els clients de l'hotel havien marxat. Hi havia eufòria. Ens havíem instal·lat al Colón, menjàvem bé, com si la vida burgesa ens pertanyés i haguéssim canviat de vida ràpidament", recordava Ginestà el 2008 en una entrevista a l'agència Efe, després que un fotògraf de l'agència, Boris Zabiensky, la localitzés. "Diuen que a la foto tinc una mirada captivadora. És possible, perquè convivíem amb la mística de la revolució i amb les imatges de Hollywood, de Greta Garbo i Gary Cooper", recordava l'exmiliciana, nascuda a Tolosa el 1919. Els seus pares es van traslladar a Barcelona el 1930 i des de molt jove va militar al PSUC. El 1936 Marina Ginestà només tenia 17 anys, però va posar davant la càmera, despentinada pel vent, amb un somriure i una seguretat tenyides d'orgull, valentia i desafiament.
Abans de la guerra, Ginestà havia treballat en la preparació de l'Olimpíada Popular, organitzada en resposta als Jocs Olímpics nazis. "Érem tan ingenus que pensàvem que l'alçament militar era contra l'Olimpíada Popular. La joventut, les ganes de guanyar, les consignes... jo me les prenia seriosament. Creia que si resistíem guanyaríem. Teníem la sensació que la raó estava amb nosaltres i que acabaríem guanyant la guerra. Mai vam pensar que acabaríem les nostres vides a l'estranger", explicava Ginestà, que va passar els últims 40 anys de la seva vida a la capital francesa.
La fotografia de Gutmann condensa en una sola cara l'esperança estroncada de milions de persones. Aquell dia va ser l'únic que Ginestà va portar un fusell. Durant la Guerra Civil va treballar com a traductora de l'enviat especial del diari rus Pravda Mikhaïl Koltsov, amb qui va assistir a l'entrevista del periodista amb Buenaventura Durruti, i com a periodista per a diversos mitjans republicans: "Érem periodistes i la nostra feina era que no decaigués mai la moral. Difoníem el lema de Juan Negrín, «Amb pa o sense pa, resistir»". Es tractava de mantenir la il·lusió de la victòria, tot i que amb els anys va entendre que moltes dades eren falses.
La derrota va ser molt dura: Ginestà es va haver d'exiliar a França estant ferida i va perdre el seu company mentre passava els Pirineus. Va ser tractada a Montpeller. Va fugir de França davant l'amenaça nazi i el 1946 de la República Dominicana, on s'havia dirigit, arran de la persecució del dictador Rafael Trujillo. Es va tornar a casar amb un diplomàtic belga, amb qui va tornar a Barcelona als anys 60, però va acabar morint a París.
