Milena Busquets, un tsunami literari que ve de Frankfurt
L’autora ha seduït 29 editorials d’arreu del món amb ‘També això passarà’
BarcelonaMilena Busquets (Barcelona, 1972) destil·la la mateixa vitalitat que la veu de la narradora de la seva segona novel·la, També això passarà (Amsterdam/Anagrama). Una veu seductora, amb ganes de mossegar la vida amb força. Busquets ha aconseguit un fenomen rar, poc comú en un escriptor de l’Estat pràcticament debutant: va arrasar en l’última Fira de Frankfurt. Les editorials més prestigioses (Gallimard, Companhia das Letras i Shurkamp) ja han comprat els drets del llibre. Tot just acaba de sortir a les llibreries catalanes i ja està sent traduïda en 29 països. La llegiran a la Xina, al Vietnam, als Estats Units, a Noruega, al Brasil, a Polònia... I també tindrà vida a la pantalla. “Diverses productores s’han interessat per fer-ne una pel·lícula”, revela la seva representant, Anna Soler-Pont, de l’agència Pontas.
També això passarà és una novel·la autobiogràfica. Milena Busquets -que deu el seu nom a l’amant de l’escriptor Franz Kafka- la va començar a escriure pocs mesos després de perdre la seva mare, l’editora i escriptora Esther Tusquets. De fet, la novel·la arrenca al cementiri de Cadaqués amb l’enterrament de la mare. A la protagonista, com a l’autora, no li agrada el plany. Acaba de fer 40 anys i, fins i tot entre les làpides, segueix sent capaç de detectar un home atractiu. Amb ironia, es pregunta quin és el protocol per lligar en un cementiri. El sexe és molt present en tota la novel·la. És la manera que té la impulsiva protagonista de salvar-se, d’aferrar-se a la vida. La pèrdua és un altre sentiment que plana a les pàgines del llibre.
“Escric un blog. L’Anna Soler-Pont em va dir que per què no intentava escriure un llibre. Vaig escriure el primer capítol en una hora i mitja, un dissabte al matí, sobre la taula del menjador. L’Anna em va respondre en 20 minuts. Em va dir que el que havia escrit era molt potent i vaig continuar escrivint, amb més o menys dificultats”, explica Busquets. Va trigar un any i mig a acabar el llibre. “Em costa molt escriure. Hi havia moments satisfactoris i moments en què no em sortia res”, afegeix. És una escriptora disciplinada: “Escrivia cada dia i quan no ho feia em sentia fatal, inútil”.
La Blanca, la protagonista de la novel·la, marxa a Cadaqués, on, com l’autora, ha passat tots els estius de la infància i l’adolescència, per intentar alleujar el dolor de la pèrdua de la mare. Se’n va amb els seus dos fills, convida els dos exmarits i pares dels nens, i coincideix amb el seu amant casat. En aquest viatge terapèutic l’acompanyen dues amigues. A la novel·la els escriptors no surten ben parats: “No tinc especial debilitat pels escriptors. Prefereixo llegir-los a coneixe’ls”, explica.
Ni teràpia ni catarsi
Busquets es despulla a la novel·la. No té pèls a la llengua: “No em vaig plantejar en cap moment deixar d’escriure alguna cosa per vergonya. Quan escrius et dónes completament”, afirma. Escriure sobre la pèrdua de la mare, però, no li ha servit de teràpia. “No serveix per a res. Potser és terapèutic anar a nedar, però no escriure. La pena ara és la mateixa”.
La literatura i el món editorial van formar part de la infància de l’autora. Per casa seva hi van desfilar molts escriptors. N’admira molts. Cita, entre d’altres, Colette, Sagan, Proust, Wilde i Txékhov. Busquets recorda que la seva mare, Esther Tusquets, quan li havia d’explicar alguna cosa important ho feia per carta. Normalment eren bastant temibles. “Crec que no n’he guardat cap”, diu. Tot i això, la filla parla amb nostàlgia i admiració de la generació de la seva mare: “En el fons el llibre és també un homenatge a aquesta generació. Van ser romàntics i valents. Eren més lliures. Nosaltres ens hem tornat més puritans. Hem perdut la passió per la vida. I sense passió, la vida no val la pena”. De la seva mare, a la novel·la escriu que va aprendre sobretot el valor de la llibertat: “A casa mai ningú se sentia culpable de res, un pensava i actuava en conseqüència, i, si s’equivocava, no valia sentir-se culpable. Se’n suportaven les conseqüències i punt”.
Preparant el tercer llibre
Milena Busquets, llicenciada en arqueologia, exeditora -va fundar amb la seva mare la desapareguda editorial RqueR-, ha tornat al món de les lletres després de passar per les revistes del cor i les relacions públiques d’una marca de moda. Ara prepara un tercer llibre. “M’agradaria poder continuar escrivint, si em volen escoltar”, diu. “Després d’haver rellegit amb una mica de por l’edició impresa, m’he quedat amb ganes de millorar els punts febles en el pròxim llibre, però potser no em surt res, o els editors em diuen que és una merda”, diu amb un somriure. De moment, Busquets té l’admiració de l’editor Jorge Herralde, que la coneix des que era petita: “És una novel·la que m’ha commogut. Està escrita amb valentia, humor i elegància, parla sobre la mort, el sexe i el desig amb una inevitable incorrecció política i el dolor per la mort d’una dona tan imponent com l’Esther”.