Un Miki Núñez efervescent a L’Auditori

BarcelonaMiki Núñez és el cantant del somriure als llavis. I potser és aquesta la clau de la connexió que ha establert amb un públic com el que va acompanyar-lo i celebrar-lo divendrs a L’Auditori de Barcelona. El concert, organitzat per l’ARA, tancava la gira d’Iceberg, un disc publicat l’any passat en plena pandèmia, i així i tot travessat per l’alegria i unes ganes de gaudir de la vida que de fet ja eren presents en l’àlbum anterior, Amuza (2019), i en general en el pas previ del músic de Terrassa per Operación Triunfo. La festa encara va ser més grossa gràcies a convidats com Sara Roy, que va compartir amb Núñez la balada Tot és més fàcil, o com Alfred García, que va aparèixer al bis amb la guitarra acústica per interpretar No m’ho esperava. També en la part final hi van participar Doctor Prats, que van afegir encara més alegria a la nit.

Núñez no busca l’eufòria en el contrast de la catarsi. Tampoc juga la carta marcada de l’èpica. S’estima més sacrificar les dinàmiques per omplir l’espai de felicitat des del primer minut enviant la secció de metall a anunciar bones notícies i confiant en unes tornades disparades a tot drap. Dopamina somrient administrada amb un registre entre la determinació festiva de La Pegatina i aquell pop accelerat d’El Canto del Loco, amb La venda i Me vale com a exemples respectius a banda i banda, i agradables sortides de guió com la influència de Juan Luis Guerra a Mi lugar.

La sensació de celebració va dominar una actuació presidida a més per l’efervescència d’un públic molt jove i majoritàriament femení que va respondre a l’alegria de Núñez amb entusiasme i seguint bona part del concert dret, mirant de ballar sense abandonar la zona d’influència de la butaca. Només van caldre uns compassos de Nadie se salva perquè el públic sintonitzés amb el sentiment de la nit. De ida y vuelta i el toc ska de Coral del arrecife van engrescar encara més un Auditori que va celebrar especialment la versió de la cançó Una lluna a l’aigua de Txarango amb què fa tres anys Núñez va sorprendre els espectadors d’OT. Per cert, als seus companys d’acadèmia els va dedicar Escriurem, una peça durant la qual el públic va fer servir uns gomets per posar color a la llum dels mòbils. Els gomets els havien facilitat unes espectadores abans del concert; en una iniciativa totalment autogestionada, també van repartir uns cartells amb un missatge d’agraïment que van enlairar a No m’ho esperava i que feia referència al vers “he trobat la sort”. La d’acompanyar el cantant del somriure als llavis.