Michael Winterbottom: “No em sento un cineasta particularment britànic”

BarcelonaCom a ambaixador del cinema britànic, Michael Winterbottom (1961) és una tria peculiar. El seu cinema, polimòrfic i heterodox, s’escapa dels tòpics que s’associen a les pel·lícules del Regne Unit. La seva presència a la Filmoteca per presentar In this world dins del cicle So British constata la vitalitat i eclecticisme del cinema britànic modern.

Vostè ha fet pel·lícules en molts països, amb intèrprets d’arreu del món... Se sent, tanmateix, part de la tradició del cinema britànic?

No sé si una línia connecta els films de Hitchcock amb els meus. El cinema britànic no és una cosa monolítica. De jove sempre m’atreien més els films d’altres cultures. I un dels avantatges del cinema és que, a diferència de la televisió, no està enfocat a tractar temes de la pròpia cultura. No em sento un cineasta particularment britànic, però alhora admiro molt el Free Cinema i directors com Lindsay Anderson.

Segueix produint a un ritme frenètic. En els últims quatre anys ha estrenat sis films i té a punt el setè. D’on treu l’energia i els recursos?

No és res extraordinari. Fins ara fa vint anys, el més normal era fer un títol a l’any. Bergman va escriure i filmar més de 50 pel·lícules i va dirigir 150 obres de teatre. No necessites molta energia per fer-ho, són només vuit setmanes de rodatge. No és com treballar en una fàbrica. L’únic problema és tenir una idea i aconseguir els diners, que no sempre és fàcil.

Quatre dels seus films recents encara no s’han estrenat aquí. Filma massa ràpid per als distribuïdors?

És el maleït mercat! Hi ha un nombre limitat de gent produint i distribuint pel·lícules i si en fas una cada tres anys és més fàcil per a ells vendre-les. És la màquina de la indústria, i no l’individu, la que marca el ritme.

The look of love, encara inèdit, és el seu quart film amb una cançó per títol. O me’n deixo algun?

[Rialles.] Culpable! En la meva defensa, haig de dir que volíem titular-lo The king of Soho, però un dels fills de l’home en què es basa estava en contra del film i va registrar el títol perquè no el poguéssim fer servir. Així que vam haver d’improvisar-ne un. I els títols són difícils, sobretot si no els tens des del principi. Com és que l’any passat va rodar una mena de seqüela de The trip amb Steve Coogan i Rob Brydon?

Bé, no és ben bé una seqüela. És una còpia exacta. L’únic canvi és que en la primera l’Steve era l’ambiciós i el Rob l’home de família, i ara han intercanviat els rols. Se’m fa estrany repetir-me, però alhora és divertit.

I s’imagina tornant a filmar una escena musical com va fer a 24 hours party people? N’hi interessa alguna?

Estic segur que hi ha alguna escena o grup perfectes per a una pel·lícula. I m’han ofert alguns projectes. Però, en part, haver rodat 24 hours party people fa que ja no sigui l’autor ideal per fer una pel·lícula semblant. Llavors van coincidir una sèrie d’elements: Steve Coogan, la meva passió per la música... Però, de vegades, que t’entusiasmi un tema no és la millor raó per dedicar-hi un film.

S’ha mostrat crític amb el cinema de qualité amb aspiracions d’Oscar. Què li va semblar Philomena?

Fantàstica [rialles]. Mira, quan em va explicar la idea vaig dir-li que em semblava terrible. I té tots els elements perquè no m’agradi: és sentimental, Judy Dench, etc. Però crec que no està malament. I, gràcies al seu èxit, l’Steve està molt relaxat. Ara ja té una nominació a l’Oscar i no necessita demostrar res.

Entre Hitchcock i Mike Leigh: els ‘hits’ del cinema britànic

Coincidint amb la publicació del llibre Història del cine britànico (T&B Editores) que ahir es va presentar a la Filmoteca, el cinema britànic protagonitza el cicle So British, que recuperarà fins al 29 de maig films antològics del Regne Unit. Des de l’emblemàtic Drifters del pioner del documental John Griersonfins a obres de tòtems universals com Alfred Hitchcock -per partida doble amb Alarma a l’exprés i la versió restaurada del seu primer llarg sonor, Xantatge -, David Lean ( Breu encontre ) o el duet Powell i Pressburger ( Les sabatilles vermelles ), la Filmoteca viatjarà per les diferents tradicions del cinema britànic: el terror fascinat per la figura del monstre (Dràcula, de Terence Fisher), el realisme social ( La soledat del corredor de fons, de Tony Richardson, i Secrets i mentides, de Mike Leigh) o el retrat d’època ( Les bostonianes, de James Ivory). En resum, un grans èxits del cinema britànic que no té preu.