Michael Bublé, amor i simpatia al Palau Sant Jordi
BarcelonaDe l’amor n’hem fet una emoticona, un cor vermell que té poc a veure amb el motor muscular que batega tant si estimes com si no. El cantant canadenc Michael Bublé, que també fa servir l’emoticona com a recurs gràfic a la portada del disc Love (2018), ha fet de cantar a l’amor una manera de ser com a artista. Tot el que canta no existiria sense cors abatuts, cors enfollits de felicitat i cors trencats que ell transforma en un simulacre d’exaltació sentimental que ni esgarrapa ni incomoda, però que sona agradable i brillant.
Per aquest territori Bublé hi passeja amb el bon ofici heretat dels crooners nord-americans, sense arriscar-se i confiant en una afinació innegable i en una elegància que ara mateix és més conservadora que clàssica. Això sí, amb la potència escènica d’una orquestra mixta en doble sentit: a la dreta, una big band masculina d’arrel jazzística; a l’esquerra, una secció de corda femenina que llueix especialment en el repertori romàntic i quan l’arranjament busca el llegat cinematogràfic de John Barry.
Tot plegat va funcionar prou bé ahir en un Palau Sant Jordi davant unes 15.000 persones assegudes que havien pagat entre 51,50 i 124,50 euros. Per marcar el to de la nit, Bublé va fer broma sobre la calor que hi feia i va xerrar una bona estona en castellà recordant que el seu mestre era el seu fill de sis anys, avui recuperat d’un càncer a causa del qual el cantant va deixar els escenaris durant una temporada.
El ‘My way’ d’una espectadora
Amor i simpatia a Montjuïc, i amb ganes de convertir el públic en protagonista. Va convidar una espectadora, de nom Alba, a cantar la cançó que volgués, i ella va interpretar My way amb un poder i unes maneres que tenien poc d’amateurs; de fet, l'Alba és la cantant de Cassà Alby Ferres.
I així Bublé es va ficar tot el Sant Jordi a la butxaca i al cap d’una estona fins i tot es va sentir prou confiat per fer broma sobre la reacció gelosa de la seva dona quan als videoclips del crooner sortien noies ensenyant el cul. El mascle canalla com a recurs escènic en ple 2019.
Bublé es movia per l’escenari principal i per un de més petit que s’endinsava a la pista. Tan aviat es quedava palplantat per intentar reflectir l’emoció de My funny Valentine com ballava per reforçar el color tropical de Sway, corria amb el rock’n’roll ben pentinat per l’orquestra de Such a night, s’asseia per compartir el pop de Home amb la guitarra acústica i els violins, emulava el ball de Pulp fiction amb una corista mentre cantava You never can tell de Chuck Berry o es passejava entre l’orquestra reconeixent la feina impecable dels músics.
Cinc anys després de l’anterior visita al Sant Jordi, Bublé és menys explosiu però manté el swing i continua jugant la carta del good feeling show, que és alhora virtut i defecte. No hi ha cançó que no canti sense un somriure, encara que no vingui a tomb, com el somriure murri que li va caure en un dels moments de més intensitat romàntica de When I fall in love. És una renúncia al contrast, a la possibilitat de transmetre profunditat dramàtica. Però a canvi canta pulcrament meravelles com Always on my mind. I no és poca cosa.
