"Jo m'he estimat les persones"

Al llarg dels quinze mesos que Neus Català va estar tancada als camps de concentració nazis de Ravensbrück i Holleschein va ser testimoni de les atrocitats més terribles. Però en lloc d'abaixar la vista davant l'horror, va aixecar el cap i es va mirar aquella realitat terrible de fit a fit per no oblidar-ne cap detall. Per denunciar-la quan tornés a ser lliure. Per mantenir vives, a través de la memòria, les dones que va veure morir al seu voltant. Quan finalment el 5 de maig del 1945 el camp de Holleschein va ser alliberat i dies més tard l'exèrcit nord-americà va repatriar les recloses, Català no es va treure l'uniforme que l'havien obligat a posar-se en arribar al camp. La gent del poble que hi havia a la vora del camp va muntar parades per donar-los roba, però ella va decidir tornar a França amb aquell vestit de presonera.

Quan ja s'havia pogut reunir amb la família, que també s'havia hagut d'exiliar i vivia a la localitat francesa de Sarlat, una tarda es va tornar a posar l'uniforme i va anar al fotògraf amb l'objectiu que la retratés. "Em vaig plantar al davant de la càmera pensant en la meva gent, en les dones amigues, en les conegudes i en les desconegudes, en les que vam sortir mig mortes del tren que ens va dur a Ravensbrück i no vaig tornar a veure; en les vuit dones del meu barracó que van morir aquella primera setmana (...), en les dones que eren fum i cendres; en la Mimí, l'Hèlene i la Simone; en la dona que van apallissar fins a la mort un dels darrers dies; en les que van morir d'esgotament un cop alliberades. Em vaig plantar tot això sobre les espatlles, conscient que em devia a la memòria dels que havien mort". L'escriptora Carme Martí ha recordat amb aquestes paraules l'afany de Neus Català amb la voluntat que no s'oblidi el que van viure. La va entrevistar per primera vegada el 2010. Estava interessada en la vida rural als Guiamets de la seva infància i ha acabat escrivint una novel·la sobre uns camps radicalment diferents. Amsterdam Libres treu a la venda la setmana que ve Un cel de plom i al mateix temps Roca Editores en publica la versió castellana amb el títol Cenizas en el cielo .

Una lluita constant contra l'oblit

"Les dones vam ser doblement oblidades, com a dones i com a espanyoles", critica Català, que actualment té 96 anys. Montserrat Roig va ser la primera que les va recordar al llibre Els catalans als camps nazis , després que Català li hagués de desmentir, espaordida, que als camps no hi havia hagut dones, tal com havien afirmat diversos deportats a l'escriptora i periodista. La mateixa Català no ha deixat mai de lluitar perquè la memòria de totes aquelles dones no es perdi. El 1984 va publicar el llibre De la resistencia i la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas , i ara ha tornat a explicar aquelles experiències tan doloroses -i com l'humor pot ser un tronc al qual agafar-se enmig de l'horror- amb encara més detall. Neus Català només li va posar una condició a Carme Martí abans d'explicar-li les seves experiències: "Has de saber que això no ho faràs perquè la gent em conegui, sinó perquè sé que d'aquesta manera donem veu a les altres dones", recorda l'autora.

A Un cel de plom Martí ha reconstruït els terribles fets que Neus Català i moltes altres dones van viure als camps de concentració, però ha evitat especular sobre els seus sentiments en unes circumstàncies tan dramàtiques. "Els deportats no han pogut explicar mai què van sentir, però amb la novel·la els lectors podran saber què van veure, què van fer i què van viure", explica Martí. "Cal explicar la història, perquè la vida no és com abans, però cal continuar lluitant, sense que això vulgui dir engegar trets", subratlla Català. Carme Martí ha buscat les arrels del compromís de Neus Català en la seva infantesa als Guiamets, la localitat del Priorat on va néixer el 1915 i on va retornar fa uns anys. Va ser el pare qui li va transmetre els ideals progressistes i republicans. Quan va començar la Guerra Civil es va traslladar a Barcelona per col·laborar amb les milícies com a infermera. Va arribar a ser la cap sanitària de la Colònia Negrín a Premià de Dalt. El mateix dia que l'exèrcit del bàndol nacional va entrar a Barcelona va emprendre el camí de l'exili amb molts dels nens que hi vivien. Un cop a França va continuar la lluita ajudant els maquis. Va ser aleshores quan les SS la van capturar. Un cop alliberada, saber que Franco encara estava al poder va ser un cop molt dur."Haver patit l'exili, haver sobreviscut al camp i saber que encara hi era va ser un escarni, no ho he paït", recorda. La força moral i la solidaritat van sostenir Català enmig de l'horror. I l'humor. Imitava Charles Chaplin per a les companyes. "A vegades em tocava fer el pallasso, doncs feia el pallaso", diu Català, que es va fer molt amiga d'aquelles dones amb qui va compartir barracó. "Jo m'he estimat les persones", conclou aquesta dona incombustible.