Meteora recupera els primers llibres de poemes de Perucho

Barcelona"Sempre ho he dit: jo sóc poeta. Jo, més que res, sóc poeta. Home, m'agrada fer prosa perquè hi ha coses que no es poden dir si no és en prosa, però de la manera que em sento millor és sent poeta. Sóc poeta per a tota la vida, no deixaré de ser mai poeta i el dia que deixi de ser-ho voldrà dir que m'he mort". Així parlava Joan Perucho (1920-2003) durant l'última entrevista en vida, feta per Jordi Cervera. Mesos abans del desè aniversari de la seva mort, el periodista i escriptor s'ha decidit a aplegar els seus primers quatre llibres de poemes i incloure'ls a la col·lecció Mitilene de l'editorial Meteora, que tal com ell mateix recorda, "en pocs anys s'ha convertit en una rara avis , en un d'aquells moixons màgics com l'Avutarda Gèminis i l'Àurea Picuda que apareixien entre les paraules dels escrits de Joan Perucho".

Inicialment pensada per publicar autors contemporanis -Carles Duarte, Susanna Rafart, Feliu Formosa, Màrius Sampere i Marta Pessarrodona, entre d'altres-, la col·lecció ha obert una nova línia des que Sam Abrams va proposar la recuperació de l'interessantíssim llibre pòstum d'Agustí Bartra, El gall canta per tots dos : l'homenatge a autors clàssics a partir del retorn a les llibreries d'alguna de les seves obres. En casos com el de Bartra i Perucho, l'encert de Cervera i dels editors de Meteora, Jordi Fernando i Maria Dolors Sàrries, és innegable.

Bilingüe i benestant

En el pròleg, Jordi Cervera es pregunta per les raons que fiquen Perucho dins el calaix dels oblidats: "Hi ha qui encara no li perdona aquesta dicotomia considerada irreverent i perniciosa de combinar el català i el castellà en una mateixa vida", apunta, abans d'esmentar "la seva condició de senyor benestant, un pèl allunyat de la realitat del país i més preocupat per temes com la gastronomia, l'art i l'alta cultura que no pas per la construcció del país des d'una òptica molt concreta de les esquerres, que era la que imperava a l'època".

Perucho va debutar amb Sota la sang el 1947, un any abans de guanyar les oposicions a jutge. Les seves primeres paraules, "l'esperança traeix", són una bona divisa de tot el poemari, dominat pel desànim. "Intentava una sang, un record, / un home que de sobte avança / pels camins de les llàgrimes; / perquè tal volta comprenia / la mort i la misèria futures", escriu a De sobte, un home avança . El següent llibre, Aurora per vosaltres (1951) combina "el pòsit d'elegia" amb poemes que oscil·len entre "la felicitat oberta i la malenconia lúcida i gens tràgica ni dramàtica", com passa a Damnats, al te de la tarda : "Sentirem el contacte de la seda, / el venturós diàleg / i el lent somriure de les dames".

L'autor visionari

"Allò que és sobrenatural només es revela als poetes... i no a tots", havia repetit Perucho en més d'una ocasió. A El mèdium (1954) posa en pràctica les seves dots visionàries combinant l'evocació de soldats que avancen lentament "per la ruta enfangada" amb les figures de cera, que "vindiquen un amor etern i immarcescible" i alguna reflexió sobre les flors: "Quina delicada / vida o mort les sorprèn / després de fer-se elles mateixes / per a la mirada de les dames". Cervera recorda com "l'esoterisme pren cos i supera els rampells més existencialistes i esperançadors dels dos primers llibres per convertir-se en un pont cap a aquesta lluïssor més elegíaca que brilla a El país de les meravelles ", l'últim dels poemaris inclosos al volum, datat del 1956. L'escriptor estava a punt d'encetar un cicle de novel·les que començaria amb Llibre de cavalleries l'any següent. Aquesta, però, ja és una altra història.