Metallica no estaven morts, estaven “de parranda”

BarcelonaUn concert de heavy metal sense amplificadors a la vista? Ahir Metallica va demostrar que al segle XXI tot és possible. Malgrat que al món dels grans espectacles de rock i de pop ja està tot inventat, els californians aconseguien sorprendre el públic amb una aposta tan sòbria com efectiva. L’escenari d’aquesta gira, el WorldWired Tour, ofereix als espectadors una experiència de 360graus. Situat al bell mig de la pista del Sant Jordi, un quadrilàter buscava més proximitat amb el públic, que envoltava el grup pels quatre costats. Sense més escenografia que quaranta pantalles en forma de cub penjades sobre l’escenari -i una puntual aparició de microdrones sobrevolant-lo com cuques de llum-, els membres del grup es movien lliurement per l’equilàter, sense cables, amb una tarima circular al mig per la bateria de Lars Ulrich.

Si bé la mida de les pantalles inicialment podia semblar ridícula, ben aviat es va entendre la seva funció: pujant i baixant sobre els caps dels músics i projectant imatges per quatre cares aconseguien realçar l’efecte tridimensional. Renunciant a la disposició frontal dels concerts de rock i deixant que els fans gairebé els poguessin tocar -reduint el fossar a la mínima expressió-, els californians escenificaven la reconciliació que ha suposat el seu últim disc, Hardwired... to self-destruct (2016), amb el seu públic de tota la vida. A James Hetfield i companyia els ha costat gairebé dues dècades superar la crisi d’identitat que va seguir l’èxit estratosfèric del seu disc negre a principis dels anys 90.

El repertori de la gira fa honor a aquest retorn als orígens i es reparteix entre les cançons d’un nou treball en què semblen creure-hi a mort i un grapat de hits dels seus cinc primers discos. Intercalats entre els nous títols, van anar caient temes molt coneguts, com Seek and destroy -un autèntic himne del thrash -, Through the never i Welcome home (Sanitarium). L’entusiasme del públic -que feia nou anys que no veia el grup a Barcelona- va trobar resposta en les ganes que va posar el grup de Los Angeles, especialment el baixista Robert Trujillo, el que semblava passar-s’ho millor amb la llibertat de moviments que li oferia l’escenari, i Lars Ulrich, que amb la gorra girada del revés i saltant de la bateria entre cançó i cançó per esperonar el públic tornava a semblar un adolescent apassionat per la música. Aquells multimilionaris desencantats que apareixien al documental Some kind of monster (2004) semblen ara cosa del passat i, si bé els Metallica ja no són aquells joves eternament enfadats dels inicis, sí que semblen haver recordat els motius pels quals es van posar a fer música a principis dels 80.

Amb For whom the bell tolls, el Sant Jordi semblava enfonsar-se i els seguidors es dividien entre els que alçaven els dits en forma de banyes i els que alçaven el mòbil. Potser no es veien parets d’amplificadors, però el volum era prou eixordador perquè els seus riffs sonessin com ràfegues de metralladora sobre la veu de paper de vidre de Hetfield i els aguts dels solos comptats de Kirk Hammett.

La versió de Peret

Com que a Madrid van versionar Obús i Barón Rojo, hi havia travesses per saber qui versionarien a Barcelona. Sangtraït? Els segadors? Doncs no: El muerto vivo de Peret, és a dir, rumba catalana, cortesia d’uns esforçats Hammett i Trujillo com un entretingut intermedi. A la recta final, però, van anar caient clàssics com Sad but true, One, Master of puppets i, en el moment de tancar aquesta edició quedaven, ja per als bisos, les arxiconegudes Nothing else matters i Enter Sandman.