Metallica naveguen amb vent a favor en un mar de banyes

BarcelonaMetallica s’ha convertit en una religió antiga i fiable gràcies a una doctrina sòlida i a una litúrgia gairebé calvinista que no reclama més ornament que la tipografia del nom del grup. Això sí, el logo s’escampa en tota mena de marxandatge, i en el concert d’ahir a l’Estadi Olímpic Lluís Companys fins i tot en els gots de les begudes: “ Metallica... and beer for all ”, s’hi llegia (la realitat líquida dissolent la ràbia d’aquell ...And justice for all amb què van titular el quart disc). Tanmateix, a diferència d’altres tòtems del món metàl·lic, el grup californià no ha sigut mai esclau d’estètiques juvenils. Fa més de tres dècades que Metallica són bàsicament quatre homes vestits de negre, sense attrezzo eròtico-satànic. Per això poden començar els concerts citant l’Ennio Morricone de la banda sonora d’ El bo, el lleig i el dolent (Sergio Leone, 1966), perquè Metallica connecten amb referents estètics i morals que desafien el pas del temps i la lumbàlgia.

També són el grup de metal més transversal, el que també agrada als que no són fans del heavy. Un grup, a més, que tot i l’austeritat conceptual destina molts recursos a una gira europea que requereix tres escenaris simultanis en marxa; si bé la banda tocava divendres a Madrid, ja feia tres dies que es treballava en el muntatge de l’escenari de Montjuïc, amb una estructura gegantina que funciona com a pantalla i canons de foc. A qui no ajuda la grandiositat (i l’horari) és als teloners. L’stoner rock dels noruecs Bokassa encara se’n va sortir davant la gent que anava accedint al recinte, però la llum diürna va perjudicar els suecs Ghost i la seva escenografia de catedral satànica, que va lluir més aviat poc; tot i així, el carisma de Tobias Forge, àlies Cardinal Copia, va aconseguir retenir l’atenció de bona part del públic.

L’Antic Testament metàl·lic

Metallica tenen el seu propi Antic Testament, escrit a cop de thrash metal entre el 1983 i el 1991, entre el disc Kill ‘em all i l’àlbum negre. La resta, des de Load (1996) fins al estimable Hardwired... to self-destruct (2016), són capítols afegits en què es reconeix la cal·ligrafia, tot i que el conjunt no supera el que el quartet va oferir en la primera dècada de vida. Però en directe són fiables, per experiència i per costum: James Hetfield, Lars Ulrich i Kirk Hammett toquen junts des del 1983, i el baixista Robert Trujillo (ex Suicidal Tendencies) forma part del grup des del 2003. I fiable és el seu públic, que sempre respon a la crida dels homes de negre: el 7 de febrer del 2018 van omplir el Palau Sant Jordi, i ahir a l’Estadi Olímpic, segons Live Nation, van aplegar 52.000 persones que havien pagat entre 74 i 141,50 euros.

Tots dos concerts formaven part del WorlWired Tour. En el primer encara se sentien obligats a tocar mitja dotzena de temes de l’últim disc, mentre que ahir van reduir la presència de cançons de Hardwired... to self-destruct en un repertori dedicat sobretot a l’Antic Testament de Metallica, i en el qual van tornar a homenatjar Peret repetint la versió de fa un any d’ El muerto vivo.

L’aire lliure, encara fresc per ser maig, reclamava clàssics. I van arribar aviat. Després de Hardwired i d’una The memory remains que el públic va rematar cantant el cor final i picant de mans, va començar la desfilada de vells coneguts com Ride the lightning, amb el característic solo de guitarra de Hammett propulsat pel doble bombo d’Ulrich, la fosca The thing that should not be amb una obsessiva projecció de creus macabres i The unforgiven, amb les imatges en blanc i negre per reforçar la intensitat de la guitarra acústica de Hetfield. Tot i que el vent a vegades dispersava una mica el so, el concert caminava ferm. Metallica no deixaven passar gaire estona sense jugar asos i figures, i quan la carta no era prou alta, com Here comes revenge i Moth into flame (efectivament amb un foc que corria per l’escenari i grans flamarades per dalt), almenys no arruïnava la mà.

Amb el concert a la temperatura emocional buscada, i Hetfield agraint al públic que formin part de “la família Metallica”, la segona part del xou només podia tenir un desenllaç: el triomf per acumulació de grans èxits executats amb solidesa i precisió pel grup i viscuts amb intensitat pel públic. No hi ha en directe cap senyal de decadència. El quartet respecta la memòria de peces com Sad but true, redignifica Frantic, gestiona amb intel·ligència la tensió interna de One (amb foc i focs artificials per donar el context antibel·licista), té prou energia per fer córrer Master of puppets amb el públic convertit en un mar de banyes...

I quan porta al present For whom the bell tolls (amb pertinents animacions al·legòriques de la Guerra Civil Espanyola), Creeping death i Seek & destroy, la família està més unida que mai i ho confirma movent el cap amb el gest de l’aprovació metàl·lica i esperant la recompensa final de la litúrgia, la consagració en forma de bis. Primer amb amb Lords of summer, moment en què van fer aparèixer una immensa projecció d'una bandera... de Barcelona (a Madrid va ser una espanyola). I després amb les irrefutables Nothing else matters i Enter sandman, un tancament a l'altura d'un molt bon concert d'una banda que viu una segona joventut.