Josep Maria Mestres Quadreny: “Els compositors no es guanyen la vida amb la música”

BarcelonaJosep Maria Mestres Quadreny fa 90 anys dilluns que ve. Autor de més de 300 composicions, ha destacat per la capacitat d’ampliar i subvertir els límits del que es pot esperar d’una peça sonora. Ha ideat obres íntegrament per ordinador (Ibèmia), antiòperes (El ganxo), peces electroacústiques (El teler de Teresa Codina) i obres interpretades únicament pel públic (Self service). Ha col·laborat, a més, amb una gran quantitat d’artistes plàstics, com Joan Miró, Antoni Tàpies, Moisès Villèlia, Perejaume i Joan Brossa. Coindicint amb el centenari del naixement d’aquest últim, el grup Cosmos 21, dirigit per Carlos Galán, interpreta una tria de la fecunda creativitat de Mestres Quadreny: Firmament submergit i altres obres musicovisuals (divendres a la SGAE a les 19 h) i Tocatina i altres obres visuals, musicals i teatrals (dissabte a la Fundació Brossa a les 18 h).

Els desafiaments musicals que el compositor planteja són tan intricats com la ruta per arribar fins a casa seva. En un petit carrer situat al barri de la Mercè -a Pedralbes- s’alça la lluminosa i laberíntica casa on Mestres Quadreny viu acompanyat de la seva dona, Rosa Maria Quinto. El compositor és al seu estudi, al pis de baix, tocant el piano elèctric.

Aquí i arreu se’l coneix com a compositor, però vostè es va guanyar la vida com a químic. Per què?

Vaig decidir que estudiaria química als 10 anys. Així els hi vaig comunicar als pares. I no m’he penedit mai, d’aquesta decisió. La universitat de finals dels anys 40 era molt dura, tenia poc a veure amb els estudis d’ara, que s’han suavitzat. Va ser un bon exercici mental: a la carrera em van ensenyar a plantejar problemes i a resoldre’ls.

Qui el va introduir a la música?

El meu pare. De petit em portava a escoltar la Banda Municipal els diumenges al matí i com que veia que m’interessava hi anàvem sovint. El pare compartia un abonament al Liceu amb un amic seu. A vegades la mare em cedia el seu lloc i hi anava: vaig tenir una adolescència molt marcada per l’òpera.

A l’article El significat de la música parla de com el va impactar la Simfonia dels Salms de Stravinsky al Palau de la Música. Era el 1951.

La màxima impressió va ser La valquíria, de Wagner, al Liceu. Va ser als anys 40. Llavors estudiava piano amb una senyora que era pianista i arpista, amiga de la mare, i que es deia Leonor Sigg. En aquella època estiuejàvem a Valldoreix, i vaig conèixer Rosa Maria Kucharski, que també em va donar classes de piano. Ella em va preparar per als exàmens de solfeig al conservatori.

No va poder acabar els estudis de música.

Em va coincidir l’examen de solfeig de segon amb el dia que tenia un examen de química que durava tot el matí. Vaig demanar per veure el director i ell em va mirar amb cara d’estúpid i em va dir que no es podien estudiar dues carreres alhora si una d’elles era la de música. Vaig deixar-ho córrer, però vaig continuar estudiant pel meu compte.

La primera composició que va estrenar en públic va ser l’any 1953, durant la IV Trobada Internacional de les Joventuts Musicals a Bayreuth.

Un any abans havia conegut Joan Brossa. Va ser a partir d’una exposició sobre Dau al Set. Durant el franquisme, l’únic que veies eren bodegons, senyores sempre vestides, paisatges i marines: el que feia Brossa era molt diferent i em va cridar l’atenció. Joan Ponç em va recomanar que l’anés a veure. Li vaig fer cas. El vaig visitar a l’estudi que tenia al carrer Alfons XII, a prop de la plaça Molina.

Van col·laborar en molts projectes, començant per l’òpera El ganxo (1959) i passant per Cop de poma (1961) o la peça de teatre musical de la Suite bufa (1966).

Era un home molt cordial. Deia que capellans, militars i banquers eren els enemics del poble... [riu]. Així i tot, apreciava molt Jacint Verdaguer. I pel que fa a la música, vam compartir la passió per Wagner.

Una de les últimes obres en què van treballar junts va ser l’òpera Cap de mirar, del 1991.

La tenen al Liceu, però encara no sé si es representarà mai. La nostra intenció era capgirar l’òpera tradicional.

“L’atzar té un poder creatiu increïble”, li hem sentit dir en alguna ocasió. També és important l’esperit subversiu, la recerca contínua.

Els compositors no es guanyen la vida amb la música. Al cap dels anys he tingut encàrrecs retribuïts, però treballava de químic durant el dia i era a les tardes que em podia dedicar a compondre. Va ser gràcies a amics com Joan Miró que vaig aprendre a expressar-me en llibertat. Encara recordo unes paraules de Brossa, que deia: les coses importants s’aprenen però no s’ensenyen.

En què treballa, últimament?

La música que faig ara s’ha bifurcat en dues direccions: faig música electroacústica, que no es pot escriure en partitura, i d’altra banda faig partitures que només es poden contemplar, música visual. Però ja he treballat molt, em queden un o dos encàrrecs i ho deixo.