Més sexe a la ficció juvenil: tenim un problema?

BarcelonaQuan fa uns mesos Netflix va recuperar Los rompecorazones, la sèrie amb què van créixer els adolescents de finals dels 90, va ser evident que la temperatura havia pujat molts graus en pocs anys. I no era el canvi climàtic. Si es compara amb fenòmens com Instinto, Elite, After, Euphoria o Sex education, les escenes de sexe avui són més sovintejades i més explícites que mai. Només cal recordar que en una sèrie de culte dels 90 com Es mi vida, els protagonistes es van arribar a fer un petó en 19 episodis. A Elite ja hi ha diversos nus i un coit al primer capítol; amb una mitjana de dues generoses escenes sexuals per episodi a la temporada 4. La pel·lícula que ocupa el número 1 de Netflix, A través de mi ventana, és un drama romàntic categoritzat com a “+16 anys, sexe, nuesa”. Que la ficció adolescent està hipersexualitzada és un fet. Però tenim un problema?

Un reflex de la societat

“La sexualitat és una de les claus del món del plaer en les vides humanes, però la proporció que hi ha a la ficció no es correspon amb la quotidianitat de la vida de les persones –reflexiona el psicòleg i educador Jaume Funes–. A cada capítol d’Elite hi ha sexe, però no tot és sexe en la vida dels joves”. La sexualització, però, no és només a la ficció sinó en bona part del contingut pensat per als joves –només cal escoltar el nou tema del superèxit llatí Rauw Alejandro, que és tan subtil com “siempre la quiero aquí, brincando encima de mí”–. I també ho són, a ulls dels adults, els continguts que els adolescents projecten d’ells mateixos en xarxes com TikTok i Instagram. “Es fa ficció sexualitzada perquè la societat està hipersexualitzada, no és res que no reflecteixi la realitat, com es veu en la vestimenta dels joves quan van a l’institut”, explica la psicòloga i sexòloga Alba Povedano, que ho atribueix a la “societat heteropatriarcal en què vivim, en què la dona és un producte sexualitzat i l’home n’és un consumidor”.

Sobre l’efecte que pot tenir aquesta ficció en els joves, ja hi ha disparitat d’opinions. El cineasta Dani de la Orden, un dels directors d’Elite, hi treu ferro: “És com dir que els videojocs inciten a la violència. Sempre hi ha hagut nus a la pantalla. El debat de si es veuen més o menys pits és estèril. L’important és com s’enfoca: que la dona no sigui un objecte, que es parli de consentiment, que es posin un preservatiu, que el sexe tingui sentit narratiu. Avui el sexe per la carn no té cap tipus de sentit –opina–. Crec que hi ha més sensibilitat i menys tabús, però encara queda feina”, reconeix. Veient les relacions tòxiques que perpetuen fenòmens com la saga After o films com 365 días i A través de mi ventana és evident que queda camí.

Jaume Funes tampoc no veu problema en el fet que els joves vegin més sexe, o només sexe genital, “el problema és que els deixem sols només amb això” i que l’entorn educatiu de professors, pares i col·legues no els assenyali, per exemple, “que els petons i abraçades també són part de l’afectivitat i la felicitat”. Aquesta és la incongruència, segons els experts: no s’ha evolucionat en educació sexual però en canvi vivim en un món saturat de contingut sexual d’accés gratuït i fàcil. Si aquests “són els únics inputs que tenen en la construcció de la sexualitat”, Funes creu que sí que poden tenir “un impacte educatiu més enllà del que seria raonable”.

Compartir sèrie amb els fills

En un moment en què el primer contacte amb el porno es té als 8 anys, els experts consideren que els pares no es poden permetre no educar en la sexualitat. I no hi ha edat precoç per a això. “No poden deixar l’educació sexual dels fills en mans de la resta, l’escola, els amics, el porno, YouTube, Instagram... El problema és el salt generacional. Els pares d’avui no han tingut una educació sexual rica i, a sobre, no han viscut en la mateixa societat hipersexualitzada que els fills. Si no són capaços de dir vulva i en diuen patata! Mentrestant, el seu fill sap què és un bukake i un gang bang. Així, els pares no els poden desmentir que tot això és una realitat de la sexualitat o dir-los que no en tenen ni idea, que seria senyal d’una gestió emocional que també fa falta”, reflexiona Povedano.

Molts joves catalans van aprendre què era un orgasme amb La Granja i van viure amb excitació el primer petó del Martí i la Clàudia de Poblenou. Ara s’ha perdut un espai de debat com era el menjador i la reunió al voltant de la televisió. “La televisió generalista continua sent bastant pudorosa, mentre que la sexualització s’ha desplaçat a les plataformes, que poden segmentar molt bé el públic i permetre’s certes coses”, afirma María Adell, crítica de cinema de l’ARA, professora a l’ESCAC i investigadora sobre teoria cinematogràfica. Justament, Povedano recomana veure en família sèries com Merlí o també Elite, perquè poden obrir bons debats.

La distància entre realitat i ficció

“La sexualització del cos dels adolescents és històricament recurrent en la cultura occidental, des de les joves que va pintar Balthus fins a Lolita de Nabokov o les campanyes de Calvin Klein amb Kate Moss dels anys 90, cosa que és pertorbadora perquè es busca l’excitació amb el cos d’una nena. Però això ara ha arribat a la ficció per a adolescents i es converteixen en models aspiracionals per a noies molt joves”, exposa María Adell, especialista en la representació de la dona al cinema. La qüestió és si els joves són capaços de discernir prou bé la distància entre la realitat i la ficció. A Euphoria mateix, una noia intenta imitar les actrius porno per satisfer la parella. “És veritat que hi ha una idea de llibertat i autonomia quan tu produeixes la teva imatge a les xarxes –explica Adell–, però caldria veure fins on ho són o si simplement reprodueixen models que veuen”.

En una edat en què el jove està construint la seva identitat i la seva sexualitat, la imatge que veu i que projecta i també el feedback que en rep té una influència potent. “Un adolescent el que vol és ser vist i l’acceptació del grup”, diu Povedano, i quan busca el camí per aconseguir agradar en el seu entorn, hi troba la sexualització, que sempre té més likes i més comentaris. “La qüestió és per què ensenyem, per què ens depilem, per què ens maquillem? Perquè vull o perquè estaré més ben valorada socialment? –planteja la sexòloga–. Des del feminisme s’està lluitant contra aquesta construcció, però contradir-la encara implica aguantar unes mirades que com a adolescent no estàs preparat per viure”.

Se suma a tot això que la ficció adolescent està plena de sexe normatiu amb cossos esculturals. O si no, són cossos que s’empoderen a través del sexe, com passa a Euphoria amb el personatge de Kat i els vídeos porno que fa per a adults. “Clarament és una fantasia d’empoderament que funciona en el terreny de la ficció, però traslladat a la realitat és perniciós per a una noia de 16 o 17 anys”, observa Adell, que es planteja com ho deu desxifrar una jove que està acomplexada amb el seu cos. Segons la consultora en sexologia Nàdia Gomà, el que els joves veuen a la televisió els “genera unes expectatives que han d’assolir” que els poden crear “problemes de pressió, emocionals i psicològics”, afirma.

L’estilització del sexe i dels cossos també és la norma: “Jo no he vist en les últimes 30 pel·lícules d’aquest any una escena de sexe real, com no he vist habitacions d’hospital reals. En el 80% de les pel·lícules el cinema està lluny de ser cru”, observa el director Dani De la Orden. El que passa és que en aquestes ficcions, fins i tot en l’últim Spiderman protagonitzat per Tom Holland, es tracta de l’exhibició d’un cos suposadament menor d’edat. L’extrem seria Guapis, amb una protagonista hipersexualitzada d’11 anys, un film de denúncia de Maïmouna Doucouré que a França es va arribar a titllar de pedòfil per una mala promoció a Netflix.

Educar la mirada i no censurar

En aquest debat, quina responsabilitat recau en el creador o el productor? “El més semblant a una noció de moralitat en el cinema sempre ha passat per la censura, com el Codi Hays [1934-1968] –explica María Adell–. En el moment que cau, tot és permès i això es veu com un alliberament. Podem demanar responsabilitat als creadors, però, tractant-se d’un producte comercial, no crec que l’adoptin. No ha passat en tota la història de Hollywood. S’empararan, com és lògic, en el fet que és una ficció audiovisual. I crec que la feina de fer-ne una lectura crítica no és d’ells. Jo no soc partidària de la censura, soc partidària d’educar la mirada, per exemple, des de la perspectiva de gènere”.

“El cinema no ha de ser un llibre d’autoajuda. La seva principal funció no ha de ser educar ni adoctrinar –defensa De la Orden–. Pots donar un missatge positiu i necessari o un missatge negatiu i incòmode, i no passa res: el cinema ha de ser totalment lliure. I el sexe ha de ser totalment lliure. El que ja cansa és el sexe cursi, amb la manta a l’alçada dels pits; és com un petó sota la pluja, prou”, demana. Justament una de les sèries de més èxit i que més ha contribuït a l’educació sexual en la diversitat és Sex education. Amb la mateixa filosofia que la sèrie, va néixer a Terrassa el Sex Education Film Festival, que aquest any se celebrarà del 21 al 25 de febrer i que inclou sessions en instituts (virtualment es pot veure a festhome.com). Els objectius són fer pedagogia –en temes com intersexualitat, VIH, transsexualitat, diversitat, acceptació, etcètera–, eixamplar l’imaginari dels joves i entrenar la capacitat crítica perquè no es perpetuïn els problemes que poden derivar d’una educació sexual coixa i autodidacta, com la violència de gènere, la desigualtat o l’homofòbia, explica la codirectora del festival, Nàdia Gomà.

Alguns pares s'han donat de baixa de les plataformes o han capat l'accés als fills petits per evitar el contingut sexualitzat o per endarrerir-ne l’edat d’accés. “Les autoritats sempre hem intentat regular-ho posant-hi una edat”, observa Funes, autor de la novel·la adolescent Encara he de viure (Columna). Ell llança una recomanació més realista: “Com que ho veurà, preocupa’t que ho comprengui i que també tingui altres interessos vitals més enllà del sexe”.