Més enllà d''Alcarràs': la nova onada del cinema català

BarcelonaQue Neus Ballús i Clara Roquet fossin les grans triomfadores de l'última edició dels Gaudí pocs dies després de l'èxit de Carla Simón a la Berlinale ha servit per certificar la consagració anunciada d'una onada de cineastes que té en Simón i Ballús dos dels seus grans exponents. És una generació femenina per aclaparadora majoria que fa anys que marca fites inèdites i domina el cinema català sense oposició. L'abraçada als Gaudí entre Ballús i Simón, que va entregar-li el premi a la millor direcció per Sis dies corrents, simbolitza també la celebració d'una manera d'entendre el cinema compartida per altres directors que en els últims anys han donat forma a una autèntica nova onada del cinema català que comença a ser nombrosa i que, a més de Simón, Ballús i Roquet, també inclou Belén Funes, Celia Rico, Elena Martín, Lucía Alemany, Pilar Palomero, Meritxell Colell, Nely Reguera, Mar Coll i Carlos Marques-Marcet, entre d'altres.

Amb aquest impuls generacional, el cinema català recupera una cosa que feia temps que no tenia: una comunitat amb vincles creatius i estètics. Molts dels directors que formen aquest grup han compartit centre de formació, equip tècnic, productora o projecte artístic. La majoria es coneixen i n’hi ha que, senzillament, són bons amics. No és estrany que treballin junts, que es projectin les pel·lícules abans de l’estrena i que intercanviïn crítiques i consells. La seva visió del cinema és semblant: pròxima a la realitat, allunyada de l’artifici narratiu i arrelada en l’experiència personal. No només coincideixen en un temps i un territori, també en la manera de treballar: el lideratge no s'entén mai com un exercici d'autoritat i poder i, per tant, es tendeix a formar equips molt horitzontals, amb gent coneguda i molt implicada en el projecte.

Així, per rodar la seva opera prima, Libertad,Clara Roquet es va envoltar d'una xarxa d'amigues i còmplices que incloïa Belén Funes fent de script. Al debut de Funes, La hija de un ladrón, va ser una altra amiga seva, la directora Nely Reguera, qui feia de script. Tant Funes com Reguera van ser ajudants de direcció al debut de la seva companya de l'Escac Mar Coll, que va ser una de les assessores de guió del debut de Carla Simón, Estiu 1993. La guionista habitual de Coll, Valentina Viso, va escriure amb Simón el curtmetratge Después también, però també el debut de Nely Reguera, María (y los demás). Per descomptat, Roquet és coguionista de dues pel·lícules de Carlos Marques-Marcet (10.000 km i Els dies que vindran), però també està escrivint la pròxima pel·lícula d'Elena Martín, que va ser una de les actrius del debut de Meritxell Colell, Con el viento. I si examinem els equips tècnics d'aquests cineastes, no costa gaire identificar noms repetits com el de la directora de fotografia Neus Ollé o la muntadora Ana Pfaff, que ha treballat amb Simón, Colell, Marques-Marcet, Coll i Roquet.

De l'Escola de Barcelona a la generació 'Alcarràs'

L’última vegada que Catalunya va acollir una escena cinematogràfica amb coherència estètica va ser en la primera dècada del segle XXI, quan a recer de l’Escac, Filmax i el Festival de Sitges van sorgir autors de cinema fantàstic com Jaume Balagueró, J.A. Bayona, Paco Plaza i Guillem Morales. Més enllà, caldria remuntar-se als anys 60 i a l’Escola de Barcelona de Joaquim Jordà, Jacint Esteva, Vicente Aranda i Pere Portabella. El crític i professor Arnau Vilaró hi feia referència fa uns mesos quan proposava la denominació Nova Escola de Barcelona per a l’onada actual de directores en un excel·lent article publicat a la revista d’història de cinema Secuencias. Vilaró, que també és coguionista d’Alcarràs, situava l'inici d’aquest moviment en l’estrena de Tres dies amb la família, el debut de Mar Coll del 2009, que, segons ell, “marca el començament d'un esperit generacional i col·lectiu del cinema realitzat per dones a Barcelona, donant peu a una sèrie de temes i decisions estètiques que prenen com a centre l'exploració de les relacions familiars i el cinema com a eina d'experiències de vida”.

La mateixa Carla Simón ha explicat sovint que veure Tres dies amb la família va ser determinant a l'hora de creure en les seves possibilitats de ser directora de cinema. “Si algú és punta de llança d'aquesta generació és Mar Coll –explicava Simón fa unes setmanes–. Veure Tres dies amb la família va ser una revelació que em va fer adonar que una dona jove podia fer pel·lícules i que podia fer-les en català”. Coll va ser pionera i precoç: va rodar la seva opera prima amb 27 anys, una edat que encara avui no és habitual per al debut d'una nova directora. Neus Ballús, per exemple, va debutar als 33 anys amb La plaga i Pilar Palomero als 39 amb Las niñas. Però Coll va tenir la sort de comptar amb el suport d'una escola de cinema, l'Escac, que va apostar per ella com abans havia apostat per Roser Aguilar (Lo mejor de ti) i després per Elena Trapé (Blog).

Tres dies amb la família també va inaugurar el costum dels cineastes catalans de guanyar la Bisnaga d'Or del Festival de Màlaga, el Gaudí a la millor pel·lícula (o a la pel·lícula en llengua no catalana) i el Goya a la millor direcció novella, una tripleta que més endavant repetirien Marques-Marcet (10.000 km), Simón (Estiu 1993) i Palomero (Las niñas). Els Gaudí i el Festival de Màlaga –on també van triomfar Les distàncies d'Elena Trapé i Els dies que vindrande Marques-Marcet– són, per tant, els premis que millor han acompanyat aquesta generació.

Pompeu Fabra, Escac i Cinema en Curs

Els centres de formació han tingut una importància capital en aquesta generació. Ballús sempre ha reconegut la influència del màster de documental de creació de la Pompeu Fabra, no només pel que hi va aprendre sinó perquè d'allà va sorgir l'equip de les seves pel·lícules. El grau de comunicació audiovisual de la Pompeu Fabra és el vincle que uneix Clara Roquet, Carlos Marques-Marcet i Elena Martín, tot i que aquí cal subratllar el paper aglutinador d'un altre alumne, el productor Sergi Moreno, determinant a l'hora de construir una família cinematogràfica a la productora Lastor Media de Tono Folguera, productor de referència d'aquesta generació –també està al darrere d'Alcarràs–. Però la Pompeu Fabra, i en particular el professor Gonzalo de Lucas, també ha jugat un paper clau com a impulsora de pel·lícules d'estudiants a partir de l'èxit en festivals de Les amigues de l'Àgata(protagonitzada per Elena Martín), tret de sortida d'un seguit de projectes de final de carrera en forma d'opera prima: Yo la busco, Ojos negros, Les perseides,Les dues nits d'ahir i el debut com a directora de Martín, Júlia ist.

L'altre gran planter de la nova onada catalana ha sigut, esclar, l'Escac. A més de Coll, Reguera i Funes, del centre n'han sorgit Liliana Torres (Family tour, ¿Qué hicimos mal?), Lucía Alemany (La innocència), Elena Trapé (Les distàncies), Gemma Ferraté (Tots els camins de Déu), Sergi Pérez (El camí més llarg per tornar a casa) i Sergi Portabella (Jean-François i el sentit de la vida). Però si l'Escac i la Pompeu Fabra són punts de partida, hi ha un altre projecte educatiu que ha servit de punt de trobada: Cinema en Curs, un programa pedagògic de tallers en escoles i instituts dirigit per Laia Colell i Núria Aidelman que no només ha educat la sensibilitat dels nens i adolescents que hi participen, sinó també la dels cineastes que els fan de docents, una llista que inclou Celia Rico, Sergi Portabella, Meritxell Colell, Nely Reguera i Carla Simón, que el 2018 reconeixia la influència de Cinema en Curs: “Tots els directors implicats en el projecte hem fet nostre el seu esperit traslladant-lo a la importància de l’equip que esculls i d’involucrar tothom a un nivell profund. La fe en la col·lectivitat que tinc ara no la tenia abans de Cinema en Curs”.

Generació de futur?

El gran repte d'aquesta generació és la continuïtat. Ballús ja ho apuntava als Gaudí: “No hem vingut només per fer una opera prima, hem vingut per quedar-nos”. El nombre de cineastes que han debutat és gran, però no tant el dels que han dirigit la segona pel·lícula i només n'hi ha dos (Ballús i Marques-Marcet) que han arribat a la tercera. Excepte Elena Martín, cap dels debutants impulsats per la Pompeu Fabra estan treballant en la segona pel·lícula. L'èxit d'una opera prima sol garantir l'arribada d'una segona pel·lícula, però més enllà tot és incert. Fins i tot Mar Coll fa nou anys que intenta dirigir el seu tercer llarg, tot i que el 2018 va estrenar la sèrie de Movistar Matar al padre.

En una dècada de caiguda en picat dels ajuts públics, les plataformes han recollit part d'aquest talent desaprofitat: Lucía Alemany i Elena Martín van dirigir episodis de la sèrie de Movistar Vida perfecta i Martín també va firmar un episodi d'En casa, una sèrie confinada de HBO per a la qual també va escriure i dirigir un episodi Marques-Marcet. L'empenta d'una generació històrica s'ha sobreposat inicialment a la precarietat econòmica del cinema català de l'última dècada, però si no es posen els recursos necessaris, una part important d'aquest talent s'acabarà perdent, i amb ell potser també el pròxim Alcarràs.