Més de 600 articles per no oblidar ‘La torna’

BarcelonaDes de fa setmanes, perfils d’homes i dones amb un traç vermell que els travessa la boca observen impàvids els transeünts de pràcticament tots els pobles i ciutats de Catalunya. Són els protagonistes dels cartells amb què Òmnium Cultural va emparerar els municipis catalans per donar suport a l’1-O i, després, per demanar la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. La imatge omple aquests dies fanals, parets i portes del país, com ho va fer 40 anys enrere la seva icona mare, una màscara teatral amb una línia gruixuda i vermella que li tapava la boca sota el clam “Llibertat d’expressió”.

Aquell dibuix va sorgir el 1978 de la ploma del director de teatre i actor Fabià Puigserver en una trobada amb altres artistes, i la dramaturga Teresa Calafell va completar-lo amb la ratlla vermella. De seguida es va convertir en l’emblema contra el consell de guerra a Els Joglars per crear i representar l’obra de teatre La torna, que suggeria que l’execució de Heinz Ches, feta en paral·lel a la de Salvador Puig Antich, havia sigut un crim d’estat. Després de ser condemnats com a autors de l’obra i del programa de mà, quatre membres de la companyia van ser empresonats durant un any, i tres van marxar a l’exili, incloent-hi l’aleshores director de la companyia, Albert Boadella, que estava detingut però es va escapar. Per evitar que aquells fets caiguin en l’oblit, els antics integrants d’Els Joglars Ferran Rañé i Andreu Solsona van cedir ahir l’arxiu de premsa de l’espectacle, que també recull les conseqüències polítiques, militars i socials que va comportar, al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre. L’arxiu, que van recopilar després de publicar el llibre Joglars 77, del escenario al trullo (Icaria, 2008), consta de més de 600 articles de premsa, alguns dels quals de capçaleres ja desaparegudes com El Correo Catalán i el Tele/eXprés.

“Aleshores vivíem com podíem. La majoria d’aquest material el van recollir familiars i amics”, explica Solsona. La donació respon a la voluntat de contribuir a la memòria històrica sobre uns fets que van deixar empremta en la Transició i que es van personalitzar en Boadella, però que van provocar “un daltabaix vital” a tota la companyia. “Mentre preparàvem La torna estàvem imbuïts de l’eufòria de conquerir llibertats. S’havien fet manifestacions, s’estava establint una democràcia formal”, recorda Rañé. Més enllà d’explicar dia a dia el consell de guerra i les repressions penals, els articles també constaten com les conseqüències van sacsejar el món del teatre. “Fins La torna la creació col·lectiva era molt habitual. Després pràcticament va desaparèixer”, afirma Rañé, que remarca la “duresa” de l’actuació estatal en un moment polític delicat en què “es va comprovar que els Pactes de la Moncloa no eren lleis”.

Malgrat que tant ell com Solsona insisteixen que aquella situació no és equiparable a l’empresonament dels Jordis, sí que hi veuen certs paral·lelismes. “Va haver-hi una resposta popular massiva. Des de llavors cap havia estat tan transversal fins les mobilitzacions per la independència dels últims anys”, subratlla Solsona, que recorda que el Liceu va suspendre funcions, els cinemes van tancar i es van fer vagues. Inevitablement, Rañé i Solsona pensen com deuen estar passant aquests dies Sànchez i Cuixart. “Durant tot el Procés teníem la sensació que sobre nostre hi havia dos monstres poderosos barallant-se i que nosaltres en rebíem els cops. Ara pensem en els Jordis; potser ells també ho estan vivint així”, diu Solsona.