Meritxell Colell, la cineasta que balla amb el vent

Enviat Especial A BerlínVillamartín de Villadiego és un municipi al nord de Burgos on ja només hi viuen sis persones. No és un poblet de postal: l’hivern és despietat i el vent bufa com si volgués enderrocar les cases. D’allà ve la família per part de mare de Meritxell Colell (Barcelona, 1983), i allà ha tornat ella per rodar el seu primer llarg de ficció després d’una trajectòria orientada al documental i el diari fílmic. “La pel·lícula neix de l’impuls de retratar un poble, el meu poble, i una generació amb una forma de vida molt lligada a la terra”, explica Colell, que presentava ahir Con el viento a la secció més cinèfila de la Berlinale, Forum, consagrada al cinema d’autor més trencador.

La pel·lícula també representa el debut com a actriu de la coreògrafa i ballarina Mónica García (Avilés, 1970), que interpreta una ballarina professional que després d’uns anys lluny de la seva terra es veu obligada a tornar-hi quan una trucada la informa de la imminent mort del pare. Al poble es retroba amb les arrels i la família que va abandonar d’adolescent; l’embarga una teranyina de culpa, retrets i afectes que de vegades només pot expressar amb el llenguatge que més domina, el de la dansa i el moviment.

Con el viento és un film que treballa a partir de sensacions i del teixit emocional dels personatges. “No és tant una pel·lícula basada en històries reals com en emocions reals de les actrius i també meves”, explica Colell, que recorda “el buit” que va sentir el 2015 quan el seu avi va morir i ella va marxar a estudiar a Buenos Aires. La seva experiència està filtrada a través del personatge de la Mónica, que alhora beu de la trajectòria vital de la ballarina, que va marxar de casa als 15 anys per estudiar dansa i ha fet carrera a Europa. I també l’actriu que encarna l’àvia, Concha Canal, que debuta als 89 anys en el cinema, és una viuda que viu sola en una casa gran de poble, com el seu personatge. “El guió està escrit en diàleg amb les actrius perquè en els personatges hi hagués molta veritat”, diu Colell.

La directora va conèixer García el 2014 i, després de veure-la ballar, va saber que havia trobat la seva protagonista. Per a Colell, el cinema es limita massa sovint a utilitzar la dansa de manera “il·lustrativa”, però ella vol anar més enllà. “La dansa m’interessa com a vehicle per donar forma a una transformació emocional a través del cos i el moviment, que és l’essència del cinema -explica-. Volia que, d’alguna manera, la càmera ballés amb el cos dividit de la protagonista, que jugués amb els personatges i generés coses”.

En la transformació de la Mónica hi juga un paper clau el vent, catalitzador emocional que, com el paisatge de la zona, va perdent la seva hostilitat a mesura que la Mónica accepta el seu passat. A Con el viento la natura és tan important com el repartiment, que completen Ana Fernández i Elena Martín, en el seu primer paper significatiu després de Júlia Ist. Berlín és el primer pas d’una pel·lícula que té al davant un llarg recorregut de festivals. Colell, però, ja prepara un altre projecte, Dúo, que la tornarà a reunir amb Mónica García a l’Argentina.