Mercè Figueras, la musa del poeta Màrius Torres, pren la paraula

Barcelona“I, potser, el compliment més excepcional que podria fer és aquest que vull dir-te. Jo, el misantrop, l’esquerp, el cargol, l’orgullós del seu castell interior, em vaig complaure d’ésser endevinat per tu”, escriu el poeta i metge Màrius Torres (1910-1942) el 7 de març del 1937. La destinatària de la carta és Mercè Figueras (1908-1976), la dona que va inspirar, entre molts altres, el poema Cançó a Mahalta del poeta català. Figueras i Torres es van conèixer l’any que va esclatar la Guerra Civil al sanatori de tuberculosos de Puig d’Olena, a Sant Quirze Safaja. Tots dos van compartir sis anys de la seva vida aïllats en aquest modern sanatori, on havien de passar llargues temporades sense sortir de l’habitació i on la mort era freqüent. S’escrivien gairebé cada dia. Setanta-cinc anys després de la mort del poeta, una bona part d’aquelles cartes, seleccionades i editades per Meritxell Guimet i Margarida Prats, surten a la llum amb Cartes a Mahalta (Club Editor). No és l’única novetat editorial a l’entorn del poeta català. De poeta a poeta. 36 poetes comenten 36 poemes de Màrius Torres (Pagès Editors) són 36 poemes de Torres comentats per altres poetes. La prosa de Màrius Torres (UB) és un recull de textos, seleccionats per Pere Ballart i Jordi Julià, en prosa i de gèneres diferents: l’article, el dietari, la correspondència, el retrat, el quadern de notes, la prosa poètica i la narració.

Quan es van començar a escriure, Figueras tenia 30 anys i en feia nou que lluitava contra la tuberculosi; Torres en tenia 25 i acabava d’emmalaltir. “La malaltia, la guerra i l’exili van fer que la seva extraordinària intensitat vital es manifestés per carta; és a dir, literàriament. I literàriament els coneixem avui”, escriu la desapareguda biògrafa de Joan Sales, Montserrat Casals, a l’epíleg del llibre. L’amor entre tots dos no va culminar mai. “Deu haver-hi una Mercè-que-escriu-cartes a qui li passa una cosa semblant a la de Màrius-en-persona”, escriu Torres el 12 d’octubre del 1936. “En Màrius era metge i sabia quins eren els límits que comportava la malaltia, el seu amor era molt profund però estava condicionat per aquesta malaltia i pel moment històric”, explica Margarida Prats. Una monja infermera, l’Enriqueta, els feia de cartera particular. “Moltes cartes substitueixen les converses que haurien pogut tenir. És el dia a dia d’un malalt i d’una malalta; a les cartes aboquen una part del seu ésser, expliquen el seu estat d’ànim. Quan escriuen no es posen cap màscara”, diu Prats.

Hi ha molt sentit de l’humor i molta ironia a les cartes. Tots dos eren apassionats i romàntics, juguen, però també transmeten el desesper del malalt. “Estic tota esgarrifada; els metges m’han pres per una mena de Ford humà i van fent provatures de fer-me funcionar cada dia amb una peça menys”, escriu Figueras, que és més impulsiva i escriu a raig. Torres és més reflexiu. “Són joves que tenen una malaltia crònica: o bé moriran joves o els estan retallant molta part de la vida que altres amics i familiars sí que poden tenir”, explica Prats.

Figueras s’escapava de l’isolament del sanatori escrivint cartes. Abans de cartejar-se amb Torres s’havia escrit amb un altre malalt poeta, Miquel Vilalta, que va morir el 1936. Després, per iniciativa pròpia, es va escriure amb l’escriptor i editor Joan Sales. De fet, és Figueras qui posa en contacte Sales i Torres. “A ella li són tributàries la poesia de Màrius Torres i Incerta glòria ”, afirma la neta de Sales i editora de Club Editor, Maria Bohigas. “L’amistat que sorgeix entre tots tres [Figueras, Torres i Sales] fa que Sales es converteixi en editor”, afegeix Bohigas. Figueras i Sales es van començar a escriure el 28 de febrer del 1936 i no va ser fins al 23 de setembre que va aparèixer la primera referència a Torres. L’11 d’octubre Sales li escriu a Figueras: “Us voldria demanar un favor: transcriviu-me aquella elegia [ Dolç àngel de la mort ] del vostre amic Torres. Voldria tornar-la a llegir”.

El disgust per ‘Incerta glòria’

“Són dos artistes que s’ajuden mútuament a construir l’obra de l’altre. A les cartes hi ha una intimitat absoluta perquè no hi ha el fre del tracte social”, afirma Bohigas. Figueres, Torres i Sales sempre es busquen entre ells. Però quan es publica Incerta glòria (Club Editor, 1956) l’amistat entre Figueras i Sales pràcticament es trenca. “La Mercè es va disgustar molt. No sabem què hi va trobar ella que fos tan evident [hi ha una història d’amor a tres bandes en temps de guerra], però va ser com si li haguessin pres alguna cosa que era seva”, diu Bohigas.

Cartes a Mahalta recull 116 cartes. Tanmateix, una bona part de la correspondència ha desaparegut. Figueras i Torres s’escriuen fins a la mort del poeta, el desembre del 1942, però només s’han trobat cartes de la Mercè fins al 1939. De les cartes enviades per Núria Folch (la dona de Joan Sales) a Torres se’n conserva una de sola; de les de Figueras a Sales, ni una. “Seria ingenu suposar que Mercè Figueras i Maria Planas [la infermera que va crear i dirigir el sanatori de Puig d’Olena], primer, i els familiars del poeta, després, no hi fessin cap selecció”, escriu Casals.

Figueras va viure al sanatori fins que es va tancar l’any 1954. Després va anar a viure amb la seva germana petita, l’Esperança, en un pis del carrer Balmes de Barcelona. Prats va conèixer Mercè Figueras el 18 de desembre del 1975, quan la va visitar a casa seva amb Núria Torres, la germana petita del poeta. “Era ben bé com la descriu Màrius Torres a Tres amigues”,explica Prats. Torres va escriure: “La primera és caliu. Com les llars ben cintrades / és humana per llei, i espurnejant per joc / alegre, hospitalària, bon company com el foc / dóna sempre escalfor, i crema de vegades”.

Prats explica que Figueras la va rebre amb una abraçada i que li va recordar l’actriu Ingrid Bergman. Durant mig any, Prats i Figueras es van veure pràcticament cada dia. “Era molt vital, alegre i expansiva, i recordava el Màrius amb molt d’afecte, amb enyorança, reconeixia que l’havia ajudat molt a dur el dia a dia de la malaltia”, recorda Prats. Tenia 68 anys i pràcticament no sortia de casa per la malaltia, però estava al dia de tot. “Amb les manifestacions del 76 sortia al balcó amb la senyera i animava els manifestants”, recorda Prats.

Tres fragments de la correspodència

L’última carta (Del Màrius a la Mercè)

"Plego, que la boda sigui un èxit, i que els nuvis no et facin massa denteta. Saluda tothom de part meva, fes una abraçada a l’Esperança i... vine prest amb mi!"

Amor sense desig (Del Màrius a la Mercè)

"Envers tu, el meu amor és tot blanc com un mes de Maria. Tot just, potser, una mica rosat com els ametllers que deuen florir per l’Empordà i l’Urgell. Però de cap altre color"

L’admiració (De la Mercè al Màrius)

"Una noia tota babaua, carregada de bona fe i de bones intencions, tenia un amic. Un amic deliciós; bon noi, molt trempat, dotat d’una gran finor, en un mot: un poeta"