Tercera nit de Mercè: escoltant cantar sota la pluja
L'aigua no ha espantat el públic que, aquest dissabte a la nit, tenia moltes ofertes per tota la ciutat: al Raval, al Fòrum i a la Damm, escenari ideal per veure els Herman Dune, els de l'espot d'Estrella d'aquest any
BarcelonaMentre el Fòrum celebrava una gran nit de pop català, amb Inspira, El Petit de cal Eril, Mazoni, Els Pets i Antònia Font, el centre de Barcelona reunia aquest dissabte algunes de les propostes més interessants de la resta de la península.
Han donat el tret de sortida, a la plaça Joan Coromines, el duo Single, supervivents de l'escena pop donostiarra dels vuitanta i els noranta, amb una proposta única i singular de cançó pop d'avantguarda. Teresa Iturrioz i Ibon Errazkin han defensat els temes dels seus dos discos editats alternant la veu, la guitarra i les bases gravades -la fórmula habitual-, amb versions en què prescindien d'elements pregravats. La veritat és que els Single de sempre, amb bases, havien convençut més que la versió minimalista, però ja que el duo ha vingut a casa nostra prou sovint últimament, el canvi ha estat refrescant.
I, a la fàbrica Damm, i després del pop emotiu dels catalans 4t 1a, els francesos Herman Dune, en formació de trio amb guitarra, baix i bateria, han recreat la banda sonora de l'anunci d'Estrella i han presentat en directe el seu últim disc, Strange moosic (2010), davant d'un públic abundant però en general apàtic, sobretot interessat en la cançó de l'espot. El cert és que els francesos han ofert un xou de so impecable, però amb poc ritme i irregular, matant els temes amb ganxo amb altres de propers al rock progressiu i seques balades. Els han seguit els suecs Mando Diao.
De nou a la plaça Joan Coromines, el murcià Parade, també amb trio però en aquest cas amb dos teclats i guitarra més bases, tornava al BAM –hi havia tocat, a la plaça del Rei, a finals dels noranta– amb un xou divertit i simpàtic que ha fet que el públic desafiés la pluja que havia començat a caure. Acompanyat de projeccions de pel·lícules de culte (La chica de rosa; Danzad, danzad, malditos) ha defensat el seu pop electrònic de ciència ficció, tant el del seu últim treball, Materia oscura (2011), com clàssics com Metaluna i Mutantes. Tot plegat, sota una pluja que no ha aconseguit escampar bona part del públic, però que sí que l'ha remullat.