Una meravella d’intèrprets per al turmentós Mouawad
Barcelona‘Boscos’ BIBLIOTECA DE CATALUNYA 28 DE MARÇ
El descobriment del teatre de Wajdi Mouawad va ser tota una revelació per a Oriol Broggi, que es va traduir en la justament celebrada Incendis el 2012 i dos anys després Cels, últim capítol de la tetralogia La sang de les promeses de l’actor, director i torrencial dramaturg canadenc d’origen libanès que Broggi culmina ara amb Boscos.
“Entra a les tenebres i rescata’ns del no res”, li diu la Luce (Marissa Josa) a la seva neta Loup (Clara de Ramon). Les tenebres són les que envolten la tremenda crònica d’una saga de set dones des del 1871 al 2006 amb les grans guerres mundials d’Europa com a teló de fons. El no res és el desconeixement dels orígens, la identitat d’una mare. Boscos, com Incendis, és la historia d’un viatge iniciàtic per saber, per descobrir allò que calmarà l’ànsia i retornarà la pau a uns personatges ofegats pel dolor i la pena.
A Boscos és la jove i descreguda Loup qui, involuntàriament, iniciarà aquest viatge en companyia del paleontòleg Douglas Dupontel (Ramon Vila). La mare de Loup va morir poc després de donar a llum com a conseqüència d’un tumor al cervell. El tumor s’havia format al voltant d’un cos estrany que Douglas creu que pot ser el fragment del crani d’una jueva assassinada a Dachau. Un enigma fantasiós, de trets místics, per arrencar un poema dramàtic que beu de les fonts de la tragèdia clàssica i en què ressonen els mites, des del d’Èdip al d’Antígona.
Un text monumental
Boscos indaga en la maternitat, l’origen de la vida, a través d’una saga de mares i filles abandonades en un text altre cop exuberant, monumental i que ens arriba en una àgil i clara traducció de Cristina Genebat. Prop de quatre hores de funció amb sensacionals quadres escènics com el citat entre Luce i Loup, el de la lúcida bogeria d’Edmond el Girafa (Sergi Torrecilla), l’eròtica descripció del coit bucal del somiador Albert (Marc Rius) i l’ànsia infernal de les tres germanes al shakespearià bosc de les Ardenes.
Malgrat el laberíntic argument de Boscos i dels excessos d’un Mouawad que es complau en el fangar de la inhumanitat, en l’infern del sexe i la mort, i tot i la fragilitat del plantejament inicial, Boscos és una gran funció per la força del llenguatge, per la imponent i tel·lúrica posada en escena d’Oriol Broggi i pel superb nivell interpretatiu d’un conjunt d’onze actors i actrius plens d’un sentit llegendari. Són elles -sobretot- i ells qui ens arrosseguen per les tribulacions dels personatges mostrant les arrels de la crueltat, la feblesa dels somnis, l’omnipresència del mal, l’anarquia dels instints i el desencís de les promeses incomplertes, però també la força de l’amistat i el triomf de la tenacitat. Citem-los: Clara de Ramon, Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Carol Rovira, Xavi Ruano, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Sergi Torrecilla i Ramon Vila. Bravo.
Broggi treu el millor d’ell mateix. Tant per com mesura el ritme com per l’habilitat en el joc de simultaneïtats espacials, per les textures de les atmosferes, les composicions visuals i per una modèlica direcció d’actors. Val la pena endinsar-se en aquests Boscos perquè Mouawad no deixa mai indiferent, perquè el seu teatre atreu i alhora pertorba i perquè en La Perla 29 ha trobat el millor còmplice.
