Les mentides d’Isaki Lacuesta i Isa Campo

BarcelonaLa història de Frédéric Bourdin és coneguda: impostor en sèrie, va usurpar durant anys la identitat de menors perduts o, simplement, inventats. El 1997 va protagonitzar la seva gesta més gran: va fer-se passar per Nicholas Barclay, un adolescent nord-americà, i va conviure tres mesos amb la seva família abans de ser descobert i condemnat a sis anys de presó. Bourdin ha inspirat obres teatrals, pel·lícules i un famós documental, L’impostor. Ara també inspira La propera pell, la nova pel·lícula d’Isaki Lacuesta i Isa Campo, que ahir s’estrenava al Festival de Màlaga i dissabte clourà el Festival D’A.

Això sí, la recargolada peripècia de Bourdin, que Lacuesta i Campo van conèixer quan el francès va ser detingut a Girona el 2003, va ser només l’espurna que va encendre el foc d’una pel·lícula que trigaria 10 anys a rodar-se. “Bourdin i altres casos semblants ens van servir de punt de partida, però la nostra pel·lícula no té res a veure amb Bourdin -explica Lacuesta-. El tema de l’impostor i el doble sempre ens ha fascinat molt, però en el procés d’escriptura van prendre molt més pes altres coses: l’absència del pare, la maternitat... A més, la història de Bourdin no s’aguanta, és inversemblant. En una ficció no funcionaria perquè és massa increïble”.

Reinventar-se una vida

La propera pell parteix del retrobament d’un nen desaparegut fa vuit anys -convertit ja en un adolescent (Àlex Monner)- amb la seva mare (Emma Suárez) i el seu oncle (Sergi López). ¿Què ha passat en aquests anys? Per què no recorda res? Són preguntes que es fa l’espectador, però no els familiars del noi, que, simplement, el recullen d’un centre de menors francès i se l’emporten al poblet dels Pirineus on viuen. Allà, a poc a poc, l’adolescent es va fent un lloc en la seva antiga vida mentre van sorgint dubtes sobre les circumstàncies de la seva desaparició -en un accident en què va morir el pare- i sobre la seva veritable identitat. “Sempre som a temps de reinventar la nostra vida, d’inventar-nos qui som -diu Lacuesta-. És el que volen els personatges de l’Emma i l’Àlex, canviar de pell, fugir del passat que els predetermina”. D’aquest joc d’identitats líquides se’n pot treure molt de suc des del punt de vista interpretatiu. “Que els personatges amaguin coses et permet treballar en diferents capes dins l’actuació -apunta Campo-. És molt excitant treballar amb un actor la manera d’interpretar algú que menteix, fent que la mentida sigui evident o que no es noti, i alhora que no sembli que actua malament”. “Si ho penses, en la vida la gent menteix molt sovint i ho fa molt bé -afegeix Sergi López-. Millor que els actors fent veure que menteixen, que de vegades tendim a subratllar-ho massa. Trobar el punt just és un dels reptes més interessants que pot tenir un actor”.

Tot i que és la primera incursió de Lacuesta i Campo en el terreny del thriller i la intriga, La propera pell manté el gust de la parella per l’ambigüitat i la seva confiança en la intel·ligència de l’espectador per entendre les coses sense haver de verbalitzar-ho tot. “La història està tancada, però és cert que no ens agrada marcar les coses, ni els finals tachán -diu Lacuesta-. Es tracta de trobar aquell punt de legibilitat al qual ens empenyen els actors sense arribar a ser evident, perquè les coses evidents no són excitants”.

La propera pell és també la primera pel·lícula que el tàndem Campo-Lacuesta firmen com a tal, compartint el crèdit de directors, tot i que ells asseguren que no ha canviat gairebé res en la seva manera de treballar. “Jo abans figurava només en els guions però anava al rodatge, al muntatge i a l’etalonatge, i aportava la meva opinió -diu Campo-. L’únic que ha canviat és que abans, davant un dubte, la decisió final era seva i ara és dels dos”. “El cinema genera molta confusió -afegeix Lacuesta-. La gent es pensa que el director ho crea tot i no és així, hi ha moltes persones que aporten la seva creativitat, l’únic que fa és assumir la responsabilitat última. Quan signava jo sol ja hi havia milions d’idees de la Isa”. El canvi en la firma ha sigut, diuen, una conseqüència “natural” d’una col·laboració artística cada vegada més estreta. “La Isa és millor que jo explicant matisos psicològics als actors -assenyala Lacuesta-. En canvi, si jo vull canviar el caràcter d’un personatge, tendeixo a fer-ho amb la posició de la càmera, mentre que la Isa prefereix parlar amb l’actor. I al final fem les dues coses alhora”.

Monner apunta a premi

Els més de 10 anys que han passat des que Lacuesta i Campo van escriure la primera versió del guió de La propera pell han permès als directors treballar en profunditat els personatges, assajar a les localitzacions i afinar la història amb un tercer guionista, Fran Araujo. I, de retruc, que Àlex Monner s’anés fent gran en una mena de Boyhood a la inversa. “Oriol Maymó, el productor, ens el va proposar fa 5 anys, però llavors era molt jove, encara un nen -diu Campo-. Cada any ho comentàvem i dèiem «No, encara no». Per sort, quan finalment vam poder fer la pel·lícula ja havia crescut i tenia l’edat adequada”.

Monner, que ahir no va presentar la pel·lícula a Màlaga perquè està estudiant direcció de cinema a Nova York, fa a La propera pell un gran desplegament d’intensitat en un paper complex que l’ha situat entre els grans favorits per al palmarès de Màlaga. Un dels seus millors moments arriba en una escena de sexe amb un altre noi, tan inesperada com natural. “Hem intentat fugir del que anomenem l’ efecte Iñárritu -confessa Lacuesta-. Les coses no s’han de posar per provocar o descobrir un trauma en el personatge. Que et morregis o t’acariciïs amb algú no ha de suposar un gir dramàtic o un terrabastall en la teva vida”.

Un cinema de vidre sense principi ni final

Lacuesta i Campo estan preparant el projecte que representarà Catalunya a la 15a Biennal de Venècia, Aftermath_conseqüències. “És el somni d’un director, que et deixin construir el teu propi cinema -diu un Lacuesta il·lusionat-. És un pavelló de vidre sobre el qual projectarem diverses pantalles, de manera que les obres envoltin l’espectador sonorament i visualment. I fuig de la idea del cinema amb un principi i un final, perquè és l’espectador qui, a mesura que recorre l’espai, fa de muntador de l’obra”. Les obres projectades seran filmacions d’edificis, però no buits i asèptics com a les revistes d’arquitectura, sinó habitats per la gent. “La nostra obra comença precisament quan marxen els arquitectes”, afirma el director.