"Menos rey, más cultura": els subversius grafitis de la Transició
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona exposa les fotografies de les pintades realitzades als murs entre el 1974 i el 1977
BarcelonaLa matinada del 14 d’agost del 1976, Javier Verdejo, un estudiant de biologia de la Universitat de Granada, va començar a escriure amb pintura vermella en una caseta de bany de la platja d’Almeria: “ Pan, T... ”. La frase havia de ser Pan, Trabajo y Libertad, però es va quedar a mitges perquè una bala de la Guàrdia Civil li va travessar la gola. Fer grafitis als primer anys de la Transició podia ser una aventura arriscada. Fotografiar-los, també. Però un col·lectiu de joves aspirants a fotògrafs, agrupats sota l’epígraf de Foto FAD, van decidir captar entre el 1974 i el 1977 aquells crits que es pintaven a corre-cuita i de nit. Lluís Crusellas, Joan Fontcuberta, Siso Mitjanas, Salvador Obiols, Manel Úbeda o Cristina Zelich, entre d’altres, van fer 1.620 fotografies a Barcelona i a diferents poblacions del Vallès Occidental i el Baix Llobregat.
El 1977 van publicar el seu treball al llibre Pintades: de Puig Antich al Referèndum (La Gaya Ciencia),Pintades: de Puig Antich al Referèndum avui pràcticament impossible de trobar. Després, les fotografies van estar mig oblidades en dues caixes que Úbeda arrossegava en cada trasllat. Només van sortir per documentar un dels capítols de Dies de Transició de TV3. Ara, però, tornen a ser accessibles per al públic perquè el fotògraf ha donat totes les imatges a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que en mostra 125 a De mur a mur. De mur a mur L’exposició, comissariada per la directora del festival de fotografia documental de Barcelona DOCfield, Natasha Christia, i Jordi Calafell, es pot veure fins al 25 de setembre com a part del certamen.
De mur a mur és un recorregut per uns anys molt convulsos. A les parets se succeeixen les protestes veïnals, les reivindicacions polítiques, les consignes d’extrema esquerra i d’extrema dreta, les morts de Salvador Puig Antich o Oriol Solé Sugranyes... Hi ha ràbia però també molt sentit de l’humor.
PSC: Pa Sucat amb Oli
Algú va fer sorna de la visita de Samaranch a Madrid: “Samaranch visita el rei i Viola la reina” [Viola va ser l’alcalde de Barcelona de setembre del 1975 a desembre del 1976]. D’altres fan referència al 20-N, el dia de la mort de Franco (“ 20-Nabos”) o a les vagues de Roca i Motor Ibérica (“ Cuando cagues piensa en Roca ”). N’hi ha en contra i a favor de la monarquia: “ Menos rey, más cultura ” i “ Viva el rey. D’altres són més ideològiques, i hi ha rèplica i contrarèplica: on algú va escriure PSC, algú altre hi va afegir “Pa Sucat amb Oli”. Hi ha grafitis que defensen la llibertat de Carrillo i d’altres que el volen fer desaparèixer: “ Carrillo te haremos Picadillo ” o “ Carrillo te haremos Picadillo Rojos al paredón I n’hi ha de més picants: “ Jodo luego existo, jodo luego insisto ” o “ Manos arriba, bragas abajo. I picants i ideològics: “ Los partidos son los condones de la libertad Los partidos son los condones de la libertad”.
“Tots en algun moment o altre vam ser detinguts per fer la foto -explica Úbeda-. Les pintades es feien de nit i els grisos les tapaven de matinada perquè ningú les pogués llegir, exceptuant les que feia l’extrema dreta: aquestes les deixaven. Nosaltres ens llevàvem a trenc d’alba però a vegades coincidíem amb la policia”, detalla. Un dels fotògrafs, Salvador Obiols, que retratava sobretot les pintades de la Mina, va desenvolupar un mètode especial per eludir problemes: la seva dona conduïa i ell feia les fotografies amb el cotxe en marxa. Un dels llocs on els fotògrafs tenien sempre garantit un grafiti era la façana de la Universitat de Barcelona.
La gènesi als banys públics
El projecte de Foto FAD va començar als banys públics: “Volíem fer un estudi sociològic de les pintades als vàters públics. Vam trobar moltes pintades polítiques i vam decidir concentrar-nos en aquestes pintades. Cada dijous ens reuníem i portàvem les còpies. Ens hi vam posar seriosament després de la mort de Puig Antich i vam decidir acabar amb el referèndum de la Constitució: ingènuament ens semblava que a partir d’aleshores ja no caldrien més reivindicacions polítiques”, diu Úbeda.
“No hi ha cap testimoni semblant”, assegura Jaume Rodri, escultor, escriptor, cineasta i polític, i autor dels textos de Pintades: de Puig Antich al Referèndum. “S’ha passat massa ràpid per sobre d’aquests testimonis perquè els savis només es fixen en els grans textos. Els grafitis són crits moltes vegades de ràbia. Es feien i s’arrencava a córrer per si venia la policia -afegeix Rodri-. Ara Pintades: de Puig Antich al Referèndum no es podria publicar perquè no passaria la censura. En aquell moment es va poder fer perquè hi havia una crisi d’autoritat”, comenta. La publicació del llibre va donar, segons Úbeda, per tres sopars i perquè el col·lectiu pogués publicar un número del fanzín La tita folla. A l’exposició de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona es pot veure una entrevista als autors del llibre i també quasi mig miler de fotografies en dues plataformes digitals interactives. En una altra hi ha el llibre.
Algunes de les consignes que es van pintar fa 40 anys podrien utilitzar-se ara: “Era una lluita per l’empoderament de les parets”, diu Calafell. Sovint es pintava sobre una pintada ja existent; era un diàleg a crits en un moment en què passaven moltes coses: la Marxa de la Llibertat, les vagues, les protestes de Xirinachs o els assassinats de Puig Antich i deTxiki.