Què menges i com investigues

Al gener va fer cent anys de la publicació al Regne Unit de la primera novel·la d’Agatha Christie, El misteriós cas de Styles. Va suposar el debut de l’excèntric detectiu belga Hercule Poirot i del narrador de les seves aventures, el capità Arthur Hastings. El Times Literary Supplement en va parlar setmanes després de l’estrena. El 3 de febrer del 1921 feia aquesta consideració, una mena d’elogi enverinat –mai més ben dit–: “L’únic defecte que té aquesta història és que resulta gairebé massa enginyosa...” 

L’arma del crim va ser, en efecte, un verí, l’estricnina dipositada al cafè que prenia la senyora Emily Inglethorp. En una altra de les novel·les de la sèrie de Poirot, la dama del crim també fa servir la mateixa estricnina per malbaratar unes ostres i desfer-se d’un personatge.

La relació de les històries de Christie amb el menjar és molt pragmàtica. En general, se’n parla si serveix per disfressar-hi alguna substància i no pas perquè menjar sigui un plaer en si mateix. I se’n parla, també, per definir una època i una determinada cultura. Un exemple pot ser una de les aventures de l’altre gran personatge de Christie, Miss Marple. A A l’hotel Bertram hi llegim: “Miss Marple va introduir un ganivet amb cura, però amb confiança. No va quedar decebuda. Es desprenia un rovell groc intens ric, espès i cremós. Ous adequats!” Un esmorzar anglès com els del començament del segle XX, tot i que l’acció té lloc al Londres d’anys després de la Segona Guerra Mundial, que es pot acompanyar de crema de violeta (una mena de bombó fet amb xarop de violeta i recobert de xocolata), pastís de llavors, magdalenes (muffins, de fet, més farinoses i denses i no tan esponjoses com les d’Escrivà o Mauri), melmelada d’Oxford i ous i cansalada. Un contrast evident amb l’esmorzar americà, de suc de taronja i cereals, a què s’havia fet referència en pàgines anteriors de la novel·la. El menjar, doncs, com a vehicle per distingir i reivindicar una nacionalitat.

Dos personatges de Christie representen dos estereotips sobre el menjar en aquest primer estadi, per dir-ho de manera simple, de la novel·la negra o de misteri i la seva relació amb la cuina. Perquè, a diferència de Miss Marple, Poirot és un gormand. Representen dos mons diferents. 

Tot i les limitacions de Christie en relació amb el seu gust, més aviat nostàlgic de l’Imperi, el del detectiu belga està molt més emparentat amb un altre dels grans clàssics del roman policier, en aquest cas l’etern comissari parisenc del Quai des Orfèvres: Jules Maigret. L’escriptor també belga George Simenon, pare de Maigret, era conscient que fer-lo seure a taula era una altra manera d’aportar textura al personatge i d’afegir valor a la seva literatura. Amb la relació de Maigret amb el menjar presentava una França de classe mitjana de mitjans del segle XX.

El crític gastronòmic francès Robert J. Courtine, habitual de Le Monde durant quaranta anys amb el pseudònim de La Reynière, va publicar a finals dels anys 60 el llibre Simenon et Maigret passent à table, publicat en català per Vibop Edicions el 2020, un compendi de les receptes –moltes de la seva dona, Louise– que s’esmenten en les 75 novel·les i els 28 relats del comissari, des de la cassoulet, plat d’hivern, fins als cargols, uns musclos amb crema i la xucrut. Com diu l’escriptora i especialista Miranda Carter, Maigret “aprèn el món del crim i els seus secrets menjant, inhalant l’atmosfera de les barres dels soterranis i dels bistrots cutres, acceptant un rostit o un plat de xai”.

San Francisco també compta

La llista d’autors de novel·la policíaca que s’han entretingut a detallar tota mena de plats i a fer-ne gaudir els lectors és enorme. Fins i tot un personatge tan desmanegat a l’hora de seure a taula com Sam Spade, de Dashiell Hammett, no pot evitar passar pel famós John’s Grill de San Francisco a El falcó maltès per demanar-hi costelles de xai, patates al forn i tomàquet a rodanxes. Un Spade gens refinat però que, davant la investigadora Kinsey Millhone, la protagonista de l’abecedari del crim de Sue Grafton, que es talla els cabells amb unes tisores d’ungles i viu de McDonald’s i Kentucky Fried Chicken, li etziba una mirada més que matadora. I no diguem Pepe Carvalho, el personatge que eleva a comentari cultural, no només gastronòmic, la inclusió de receptes de cuina de la mà de Manuel Vázquez Montalbán. O al revés, més ben dit.

Una revolució ajornada als fogons i als llits

Dossier Cuina per llegir: el menú de l'ARA

Següent

Una revolució ajornada als fogons i als llits

Anterior

Ficció i cuina: del ‘Tirant’ a Rusiñol

Vés a l’ÍNDEX