Les memòries que incomoden Barcelona
L'Ajuntament senyalitzarà els espais de repressió
Barcelona“Fora els racistes, esclavistes i invasors. Fora de la via pública els dictadors”, va dir l’historiador d’art i periodista Peio H. Riaño durant les jornades La Barcelona incòmoda que es van celebrar a la Model sobre memòria i espai públic. A poc a poc i fins ben entrat el segle XXI, Barcelona ha anat retirant els monuments feixistes. Ho ha fet, sovint, amb nocturnitat, com si fossin bombes de rellotgeria. Alguns d’aquests monuments després han viscut periples estranyíssims que, per si sols, podrien ser objecte d’una exposició, com l’estàtua eqüestre de Franco que va perdre el cap (algú el va robar dels magatzems), després va ser vandalitzada i finalment va viatjar en un camió d’escombraries fins a la seva llar actual, el Centre de Col·leccions del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA).
Actualment, la majoria de monuments franquistes s’amaguen en magatzems, si bé a Catalunya continuen existint 1.591 elements de simbologia franquista, la majoria plaques d’habitatge, a l’espai públic. A Barcelona, segons el regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa, pràcticament no en queden: "Durant l'anterior mandat es va fer un esforç molt gran per retirar totes les plaques del ministeri de l'Habitatge", assegura.
Aquesta setmana s’ha aprovat la nova llei de Memòria Democràtica espanyola i dilluns, 18 de juliol, farà 86 anys del cop d’estat de Franco però Espanya i Catalunya continuen tenint molts problemes a l’hora de fer front al passat.
“No hi ha hagut una política activa de memòria, quan s’han retirat les grans estàtues s’ha fet com si fos un acte vergonyant, quan s’hauria d’haver fet una gran festa”, afirma l’historiador Manel Risques. “Que hagi costat tant denota que no s’han fet bé els deures de memòria”, opina Riaño. L’estàtua eqüestre de Franco de València va ser la primera a ser retirada de l’espai públic, el 1983. “La van retirar voluntaris, encaputxats, i ho van fer de nit. Tot i així, hi va haver una autèntica batalla campal. Encara avui, quan he volgut parlar amb algun d’aquests voluntaris, només m’han donat el nom de pila”, assegura Riaño.
Els elements franquistes no són els únics que incomoden a la ciutat de Barcelona. Hi ha debat també sobre què s'ha de fer amb l’estàtua de Colom o el bust de Cambó de la Via Laietana. L’esclavista Antonio López ja va abandonar l’espai públic el 2018, i el pedestal ho farà aviat. Al seu lloc hi ha dos faristols amb la història de les bullangues i la de l'estàtua del negrer. “S’ha de retirar tot el que pugui ser ofensiu per la ciutadania del 2022, i són les víctimes les que decideixen què ha de desaparèixer”, diu Riaño. Colom, per exemple, segons Riaño, és ofensiu i no hauria d’estar a l’espai públic.
La simbologia republicana, a la perifèria
No hi ha consens sobre què ha de desaparèixer de l'espai públic, però tampoc sobre els símbols que haurien de reemplaçar els que va imposar Franco: ¿on és la democràcia, les lluites per la democràcia, les dones pioneres i rebels, les memòries subalternes? “La simbologia republicana és a la perifèria, no té espai al centre, és incòmode parlar de república en una monarquia parlamentària”, diu Núria Ricart, professora de belles arts de la UB i comissària de les jornades de debat sobre memòria i espai públic. “La memòria de la República ha estat silenciada i la presència de les lluites antifranquistes en l’espai públic és molt insuficient, s’ha incorporat tard i malament”, assenyala l’historiador Manel Risques.
Quan es va construir la Barcelona Olímpica, es va ubicar el monument als brigadistes al Carmel i la inscripció va ser un llarg estira-i-arronsa. Va costar anys incloure-hi la paraula República. Tampoc s’explica gaire enlloc la repressió, si exceptuem la Fraternitat al Camp de la Bota o el Fossar de la Pedrera, que es van aconseguir gràcies, en molt bona part, a les lluites d’entitats com l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics del Franquisme o l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya. A les entitats de memòria els va costar força anys també que a les inscripcions s’especifiqués que eren víctimes republicanes de la dictadura. Tampoc estan gaire senyalitzats els espais de repressió, com ara les presons del Cànem, la Trinitat i els camps de concentració.
No va ser fins al 2019 que es va col·locar un plafó a la Via Laietana explicant l’historial de repressió de la comissaria, i ha estat destrossat diverses vegades. “Es va consolidar una visió que té els orígens en les lleis d’amnistia de 1977, que equipara els dos bàndols”, assenyala Risques. “No s’han reconegut les lluites antifranquistes, element central en la construcció de la democràcia”, afegeix.
Tot plegat s’hauria de revertir, segons Riaño: “Cada generació té el dret i el deure d’erigir els seus propis monuments i no passa res per destruir els anteriors: no ens expliquen la història, van ser erigits per un poder que tergiversava el relat”, afirma. Hi ha qui en discrepa: “Les lleis d’urbanisme sostenible diuen que també s’ha de tenir en compte la història d’una ciutat. La història forma part de la vida de les ciutats, que sense història es converteixen en ciutats anodines”, apunta Josep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat. A la tardor, segons Rabassa, l'Ajuntament de Barcelona presentarà un projecte en què se senyalitzaran tots els espais de repressió, barri a barri i districte a districte. "Històricament, les dones, les lluites sindicals, obreres i veïnals han estat infrarepresentades, partim amb molt desavantatge i queden anys de feina", diu el regidor.