BarcelonaDesprés de passejar-se per l’espai a Gravity, el director mexicà Alfonso Cuarón baixa a la Terra i torna als orígens, a la colònia Roma, el districte de Ciutat de Mèxic on es va criar. Roma, que dimecres s’estrena en exclusiva als cinemes Verdi, és un viatge als records infantils del director centrat en la figura de la minyona que vivia amb la seva família fent les feines de la casa i tenint cura dels nens, una dona indígena incansable, discreta i conformista que s’aixecava abans que ningú i era l’última a anar-se’n a dormir.
Sacsejada per la violència de la història de Mèxic i el seu masclisme estructural, és una figura que el mateix director descrivia com a “invisible” a l’últim Festival de Sant Sebastià, però que es va acabar convertint en “el centre de la família, una segona mare”. En un emotiu exercici de dignitat, Roma la converteix en protagonista absoluta d’un film extraordinari, una carta d’amor a les dones treballadores que esquiva miraculosament el perill del cinema de denúncia social. “Hi ha una narrativa de redempció hereva d’un cert cinema de Hollywood en què tots els personatges oprimits s’han de rebel·lar, fer un discurs inspirador i convertir-se en físics nuclears que salven el món -apunta Cuarón-. Però és una fantasia, la idea cristiana i aristotèlica del viatge de l’heroi, del personatge rebel que supera tots els obstacles. I seria hipòcrita convertir la Cleo en això, perquè aleshores segurament seria el típic personatge visible que ignora els invisibles”.
El film, explica Cuarón, va néixer al voltant de tres idees troncals: el personatge real que inspira la Cleo, l’ús del blanc i negre i la utilització de la memòria com a vehicle per escriure la història, tant la del director com la de la protagonista. En el procés, diu, va descobrir “una realitat desconeguda” per a ell. “Tendim a veure només el més evident dels nostres germans o pares, els seus defectes o virtuts, però no tota la seva complexitat com a individus”, diu. Roma captura la protagonista en la seva febril activitat laboral i els seus escassos moments de lleure mentre la família per a la qual treballa es va desintegrant per la fugida del pare amb una altra dona. La Cleo viu el seu propi drama quan es queda embarassada i el seu xicot s’esfuma en sentir la notícia. Cuarón explora els vincles de solidaritat que sorgeixen entre les dones abandonades per homes, però sense obviar les realitats econòmiques que les uneixen. “És una relació de conveniència en més d’un sentit -diu Cuarón-. De conveniència laboral per a la treballadora però també per a la família burgesa que necessita una treballadora que compleixi els seus rols domèstics de netejar, comprar i cuinar i, a més, assumeixi molts dels rols materns”. No importa l’amor que els uneixi, els drames que hagin compartit: Roma no permet mai que oblidis que la Cleo és i serà la minyona de la família. “Com es diu a la pel·lícula: «T’estimem molt, m’has salvat la vida i anirem de visita al teu poble... però ara porta’m un suc i ves a rentar la roba». Hi ha una certa familiaritat, però la barrera social continua”.
Una càmera majestuosa
L’altre puntal de Roma és, com diu Cuarón, la memòria. Però una memòria que no ha parat mai de transformar-se i contaminar-se per les inquietuds del present. “Quan parles de moments dolorosos, la memòria tendeix a crear narratives per cobrir les cicatrius -explica Cuarón-. És com tapar l’escletxa d’un mur amb capes i capes de pintura: al final no la veus, però l’escletxa hi és i fa més fràgils les estructures. És mentidera, la memòria, però és l’única veritat que tenim. La memòria és el que som”. Cinematogràficament, la memòria també determina la forma de la pel·lícula, i no només pel blanc i negre, sinó per la manera com la càmera es mou per la casa familiar observant els personatges en llargues panoràmiques d’una bellesa majestuosa. “La càmera és com un fantasma que ve del passat i que està flotant per la casa, fent-nos conscients del temps i l’espai perquè el temps i l’espai ens limiten tremendament però també defineixen el que som, els nostres vincles i relacions -explica Cuarón-. Per això els crèdits duren el que duren i quan la Cleo entra al lavabo tu et quedes a fora, esperant-la”.
En el moment més espectacular de Roma -i una de les escenes clau del cinema del 2018-, una Cleo embarassada es refugia en uns grans magatzems quan al carrer esclaten els disturbis que van desembocar en la Matança de Corpus Christi del 1971. Per la finestra es veuen centenars d’estudiants enfrontant-se a grups paramilitars mentre la Cleo viu un dolorós retrobament. “La meva intenció no era fer una pel·lícula sobre la matança, ni tan sols volia fer un film polític -matisa ell-. Però és gairebé impossible crear un context per explorar ferides personals i familiars sense que també sorgeixin les ferides socials, perquè són ferides que compartim com a societat”. En aquest “calidoscopi” que intenta copsar Roma, Cuarón vol destacar la “perversa relació entre classe i raça” que hi ha a Mèxic. “Ho compartim amb Espanya, sobretot ara que el fenomen migratori ha intensificat la vostra relació amb altres ètnies i cultures i comencen a sorgir les friccions i la gent que vol donar visibilitat als invisibles amb retòriques que divideixen -diu-. Però igual que això no ha canviat, tampoc ho han fet els vincles familiars, la solidaritat ni el rol de la dona”.
Premiada amb el Lleó d’Or al Festival de Venècia i favorita en moltes travesses dels Oscars, Roma podria revalidar el 24 de febrer el domini que han exercit els directors mexicans en les últimes edicions dels premis. “És una coincidència feliç que el Guillermo [del Toro], l’Alejandro [González Iñárritu] i jo mateix hàgim tingut tanta acceptació a Hollywood, perquè som molt bons amics -admet-. Potser té a veure amb el fet que, sent d’una altra cultura, hem pogut injectar-hi una mica de diversitat”. Cuarón ja té dos Oscars a la butxaca (per la direcció i el muntatge de Gravity ), però repetir la gesta amb una pel·lícula en blanc i negre, sense cap actor famós i parlada en castellà i mixteca, tindria un mèrit doble o triple. “Els premis són gratificants, però el que importa és crear-li una presència a la pel·lícula -diu el director-. I, tanmateix, pots tenir molta presència i molts premis, i al cap de tres anys tothom s’ha oblidat de la teva pel·lícula. D’altra banda, hi ha pel·lícules que no van tenir presència ni premis i avui són considerades obres mestres. Al final, la gratificació la determina el temps i segurament no hi seràs present per disfrutar-la”.
Una estrena de Netflix que arriba primer als cinemes
Després del relatiu fracàs de Beast of no nation (Cary Fukunaga, 2015), Netflix va abandonar la idea d’estrenar les seves pel·lícules en sales de cinema i les va destinar en exclusiva a la seva plataforma. Però l’èxit de Roma al Festival de Venècia i les seves possibilitats en la cursa dels Oscars han fet que Netflix obri la porta a estrenar la pel·lícula en cinemes abans de penjar-la al seu portal el 14 de desembre. A Catalunya s’estrenarà als cinemes el 5 de desembre, però només als Verdi. A la resta d’Espanya s’estrenarà només als Verdi de Madrid i els Albéniz de Màlaga. Els exhibidors no volen donar detalls sobre l'acord amb la plataforma, però els rumors parlen de percentatges de taquilla molt elevats a favor de Netflix.
No està clar, però, quants cinemes voldrien exhibir una pel·lícula que no respecta les finestres d’exhibició, que a Espanya és de 112 dies entre l’estrena a sales i els portals online. En altres mercats, Roma està tenint més problemes. A Itàlia, el boicot dels exhibidors ha fet que l’única possibilitat de veure la pel·lícula en cinema sigui a la Cinemateca de Bolonya. A Mèxic Roma va aconseguir en la seva estrena de fa una setmana 40 locals, però no eren prou per a Cuarón, que fa uns dies se’n lamentava a Twitter assenyalant que a Polònia i Corea del Sud la pel·lícula s’exhibia en més de 50 sales. L’obstacle, un altre cop, era el rebuig de les grans cadenes d’exhibició mexicanes, Cinemex i Cinèpolis, reticents a saltar-se les finestres d’exhibició. Als Estats Units, Roma s’ha estrenat en només tres sales, dues a Nova York i una a Los Angeles; és el model d’estrena limitada que sovint fan servir els estudis, però sense l’expansió posterior.
En el rerefons d’aquest conflicte hi ha el debat sobre el model que ha de tenir un sector, el de l’exhibició cinematogràfica, tensionat per nouvinguts que qüestionen les mesures proteccionistes dels exhibidors tradicionals. Paradoxalment, els rumors que corren pel sector -alimentats pel silenci de Netflix a l’hora de comunicar la seva estratègia- apunten a l’interès de la plataforma per construir els seus propis cinemes en diverses ciutats per exhibir les seves pel·lícules i sèries. Un model que l’alliberaria del boicot dels exhibidors i li atorga el monopoli de la cadena d’explotació del producte.