Memòria tropicalista al Liceu

BarcelonaDues cadires i una tauleta rodona amb dues copes que semblen plenes d’aigua. Bé, i dos papers a terra que descansen als peus de les dues cadires. Es tracta d’un 'attrezzo' mínim per a un teatre, el del Liceu, que té sis pisos d’alçada i és ple de gom a gom. Els papers de terra són dues llistes, idèntiques, d’unes 25 cançons, uns artefactes petits i delicats capaços de posar en funcionament el poderós mecanisme de la memòria col·lectiva. Perquè aquí no hi haurà instruments elèctrics, ni fum, ni gaires trucs escènics, aquest és un concert de repertori.

Per això Caetano Veloso i Gilberto Gil necessiten tan poca cosa, perquè la feina l’han anat fent de mica en mica, durant els últims 50 anys. En realitat, només els calen dues guitarres i dues veus. La de Veloso és clara, subtil i elàstica. La de Gil, potent, rugosa i profunda. Per sort, les conserven intactes, no s’han marcit. La de Veloso sona fins i tot jove, la de Gil té un punt salvatge. Tots dos són de Bahia però un va de negre i l’altre de gris. Caetano calça sabates esportives i Gilberto unes sandàlies amb els peus destapats. Es complementen. Un sembla encarnar l’herència europea del Brasil i l’altra l’africana. Junts, sumen un segle de carrera. Són els dos mites vius més grans de la música brasilera.

El públic, entusiasta, els fa notar la seva presència amb una cridòria estentòria, mentre els dos amics van desgranant el seu cançoner tropicalista en clau íntima i suau, com si no tinguessin pressa. Sona el blues de 'Back in Bahia', 'Coraçao vagabundo', 'Tropicália'… i els assistents van entrant en el seu encanteri. Alternen les veus i cenyeixen les guitarres a l’arranjament més simple, gairebé esquemàtic. A grans trets, el repertori es divideix en dos grans blocs, el primer amb majoria de temes de Veloso i el segon de Gil, que farà pujar d’intensitat el concert. Per exemple, 'Drão' o 'Expresso 2222' superen el primer clímax, aconseguit amb 'Terra'. A 'Andar com fé', ja cap al final, Veloso s’anima amb uns passos de ball, potser per reclamar el protagonisme que l’altre li ha anat prenent. Això i un “bona nit” pelat és gairebé tota la comunicació extra musical que ofereixen aquesta nit.

Però el públic en vol més i no deixarà marxar els amics tropicalistes fins passades les dues hores de concert, de manera que després dels bisos estipulats –'Desde que o samba é samba' i 'Domingo no parque'– encara sona 'O Leãozinho' i, potser perquè fins i tot a Gil i Veloso se’ls acaba el repertori, l’exministre de Cultura acaba amb 'Three little birds', de Bob Marley, el músic més versionat a Barcelona l’última setmana.