La memòria rigorosa de Primo Levi

BarcelonaEl 29 de novembre del 1959, una jove estudiant de secundària de Torí que havia visitat una exposició al Palazzo Carignano sobre els camps de concentració va escriure una carta a La Stampa. Explicava que volia saber-ne més: “Jo, filla d’un feixista, vaig espantar-me i vaig pregar a Déu que el meu pare sigui innocent d’aquesta massacre”. Primo Levi (Torí, 1919-1987), químic, escriptor i supervivent d’Auschwitz, li va respondre: “És la carta que esperàvem”. I afegia: “Aquestes coses van passar de veritat i van passar així: no fa segles, no en països llunyans, sinó fa quinze anys i al cor d’aquesta Europa nostra. Qui ho dubti només ha d’agafar un tren i visitar el que queda d’aquests llocs tristos. I ni tan sols fa falta: aquí, a casa nostra, n’hi ha dotzenes de testimonis oculars; van ser milers i milers (fins i tot dones, fins i tot nens: nens!) els que van acabar perduts entre muntanyes d’ossos”. Aquest intercanvi de cartes és un dels molts documents, alguns d’inèdits, que apareixen a Así fue Auschwitz. Testimonios 1945-1986 (Península).

N’hi ha molts més. “La majoria són clars i contundents perquè no van ser escrits en clau literària”, assegura l’editor de Península, Ramon Perelló. Molta de la documentació que recull el llibre va ser recopilada per la família de Levi, que es va suïcidar el 1987. Levi va començar a escriure el mateix any que va sortir del camp i no va parar fins un any abans de morir. A vegades, però, la seva lluita contra el silenci era frustrant. El 1975 escrivia: “Sovint tenim la impressió que som narradors molestos; a vegades es fa realitat un somni curiosament simbòlic que era freqüent en les nostres nits de captiveri: el nostre interlocutor no ens escolta, no arriba a comprendre, es distreu, se’n va i ens deixa sols”. I continuava: “No obstant això, la nostra obligació és explicar: és un deure amb els companys que no van tornar, i és una tasca que dóna sentit a la nostra supervivència”. Mai va abandonar aquest anhel.

El llibre també constata l’afany i la tenacitat de Levi per ser rigorós. La seva recerca va començar just després de sortir del camp. Un dels documents inèdits que reprodueix el llibre és una còpia de la llista entregada el 3 de maig del 1971 al fiscal alemany Dietrich Hölzner. Són 75 noms d’homes i dones que van entrar amb Levi al camp de Monowitz. Cada nom va acompanyat d’una lletra segons si era un supervivent, si va morir durant l’evacuació, en una selecció, per malaltia o després de l’alliberament i abans de la repatriació.

De la càmera de gas al crematori

Per a Perelló, però, el més demolidor és el primer document que apareix al llibre. Es tracta de l’informe sobre l’organització higiènico-sanitària del camp de concentració de Monowitz (Auschwitz III) que el metge Leonardo de Benedetti i Levi van escriure per als soviètics a la ciutat polonesa de Katowice la primavera del 1945. A l’informe es descriu amb detall com funcionaven les càmeres de gas i com s’introduïen els cossos als crematoris: se’ls tallaven els cabells, se’ls extreien les dents d’or i les cendres s’escampaven com fi fossin fertilitzants. És dramàtic fins a les últimes línies, quan descriu els últims dies d’Auschwitz: “Molts malalts van morir per falta de cures, molts per esgotament, perquè el menjar era escàs. També hi faltava l’aigua, perquè les canonades havien estat destruïdes per un bombardeig. Només la troballa fortuïta d’un dipòsit de patates, enterrat en un camp, va permetre que els menys dèbils poguessin alimentar-se i resistir”.