La memòria il·lustrada de Vázquez Montalbán
Es publica una versió il·lustrada de 'Diccionario del franquismo', aparegut originalment el 1977
Barcelona“El Manolo era una persona de la resistència”, va explicar el periodista Josep Ramoneda. Tots aquells que, ancorats a l’altra banda de la trinxera, pensaven que amb la mort de Manuel Vázquez Montalbán se’n desempallegarien, deuen viure en la frustració constant. El llegat del genial escriptor català segueix avui tan esplendorós com el 2003, quan se li va aturar el cor amb 64 anys en un aeroport de Bangkok: els premis que porten el seu nom -el Vázquez Montalbán de periodisme i el Pepe Carvalho de novel·la negra- es revaloritzen cada any, l’escriptor Carlos Zanón ha ressuscitat el detectiu Carvalho amb èxit i beneplàcit de la família, i els seus títols es reediten regularment. Anagrama va aficionar-s’hi a principis d’any amb la tornada a les llibreries de Galíndez, i just abans de començar l’estiu hi torna -aquesta vegada en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona- amb una versió il·lustrada de Diccionario del franquismo, publicat originalment el 1977. Dos dels responsables del resultat final d’aquest projecte es van reunir a la Biblioteca Jaume Fuster per presentar-lo: el prologuista Josep Ramoneda i l’encarregat d’il·lustrar-lo, Miguel Brieva.
Una arma demolidora
La feina del dibuixant andalús és la gran novetat d’aquesta edició, un encàrrec que va agafar amb certa desídia: “La primera reacció va ser de mandra, no tenia gens de ganes de dedicar la meva energia als personatges que van protagonitzar tot allò”, explica. Manuel Vázquez Montalbán va escriure aquest diccionari per deixar constància de com era la realitat històrica, política, sociològica i estètica en la qual va viure Espanya en l’època de la dictadura franquista. En opinió de l’il·lustrador de la reedició, l’autor va publicar aquesta obra sense emetre “judicis de valor sobre el règim” sinó limitant-se a explicar “com estava organitzat tot aquell merder, i això és una arma demolidora”. Una manera de descriure el ridícul franquista sense adjectivar-lo: “Aquest llibre parla de tot d’homes importants de l’aparell feixista que eren tan extremadament grisos que no han deixat cap altre llegat que la seva misèria moral”.
Ramoneda, amic personal del creador de la sèrie Carvalho, destaca la feina de recuperació de la memòria històrica d’aquest llibre en l’àmbit del llenguatge: “És la manera com s’expressen les hegemonies. Amb el diccionari del Manolo recordes el punt de disbarat que tenien els missatges de la dictadura”. Unes maneres d’expressar-se que vistes avui poden semblar ridícules però que, com ha recordat Ramoneda, han reaparegut al carrer en paraules de portaveus de representants polítics de la dreta i l’extrema dreta: “Semblava que no hi eren, però sabíem que no havien desaparegut del tot”.
La figura de Vázquez Montalbán va ser constantment reivindicada durant l’acte. Mentre que Brieva va reconèixer que el català va ser un dels periodistes que “mai va canviar les seves posicions quan la resta ho estaven fent tots”, Ramoneda va explicar una frase que va dir-li l’escriptor a París, en plena època de canvis socials a l’estat espanyol: “Deixa’m que sigui jo qui apagui el llum”. L’últim, el “de part dels bons fins a la mort”, que cantava Ovidi Montllor, un altre dels que es van negar a clicar mai l’interruptor.
