Quan els soviètics volien controlar les entitats esportives i culturals catalanes

BarcelonaEl març del 1932, quan la Segona República estava a punt de complir el primer any de vida, va arribar a Barcelona Francis Ferry. Nascut el 22 de maig del 1899 a Szombathely, entre Hongria i Àustria, havia rebut un encàrrec del Comissionat d’Afers Estrangers de la Unió Soviètica: "Havia d’ampliar la base del Partit Comunista d'Espanya (PCE), que en les eleccions del 1931 havia obtingut uns resultats desastrosos, també a Catalunya. Una de les estratègies de la III Internacional (coneguda com a Komintern) per revertir-ho va ser incloure el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya en el programa electoral i proposar la creació d’un partit específic a Catalunya: el Partit Comunista de Catalunya", explica l’historiador Manu Valentín (Barcelona, 1978), que ha escrit una trilogia sobre els anys previs a la Guerra Civil a Barcelona: Los cimientos: la Contra(R)evolución Española, El golpe: el derecho a la sonrisa i La huida: la Barcelona de Orwell, tots tres editats per Ojo de Buey.

Ferry va treballar amb un altre espia, també d’origen hongarès, György Martin-Hajdu, que havia arribat a Barcelona a finals del 1933. Aquest últim, sota la identitat falsa de Jordi Martin, es va infiltrar a la Federació Cultural Esportiva Obrera (FCDO), que acabaria esdevenint l’embrió del Comitè Català pro Esport Popular, l’entitat que impulsaria l’Olimpíada Popular del 1936.

Manu Valentín defensa que, durant anys, els dos espies van construir una extensa xarxa de contactes que abastava tots els àmbits de la societat catalana. Van promoure la infiltració de desenes de militants comunistes als òrgans de direcció de diverses entitats obreres existents, com ara l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Ateneu Obrer Martinenc, el Club Acció Atlètica, el Club Femení d’Esports, l’Akademio Laborista Esperanto i el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). "Paral·lelament, van impulsar la bolxevització selectiva dels seus dirigents i van fomentar la creació de noves entitats amb aparença neutral, però que operaven subreptíciament sota la tutela estalinista, com va ser el cas de la Biblioteca Cultural Esportiva Avanti, l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant i la Biblioteca Cultural Esportiva Ponent", explica Valentín.

Imposar un relat

Segons Valentín, l’objectiu no era només guanyar més militància. "Van saber imposar un relat que, tot i que a simple vista advocava per la unitat antifeixista, naixia en essència amb la intenció de concentrar el poder en mans comunistes. No només es van adreçar a aquells que sentien més propers, com ara socialistes i comunistes, sinó que també van interpel·lar organitzacions com ERC i Acció Catalana —assegura Valentín—. Molts intel·lectuals d’esquerres van acabar assumint, sovint sense adonar-se’n, el discurs de Moscou, alimentant-lo, difonent-lo i fent-lo seu. Entre ells hi havia diversos dirigents d'ERC, com ara Joan Puig i Ferreter, Josep Antoni Trabal i Jaume Vàchier, que, un cop esclatada la Guerra Civil, van acabar engrossint les files del PSUC", afegeix.

En aquest sentit, Valentín defensa que la pràctica esportiva es va convertir en una eina clau per implantar el relat de la III Internacional entre la classe treballadora local, especialment entre els joves. Els joves afins al moviment antifeixista no van ser els únics que van viure la pràctica esportiva com a mètode d’adoctrinament i instrucció militar. També les joventuts tradicionalistes van fer el mateix. Un exemple d’aquesta topada, segons Valentín, va ser la campanya mediàtica que va enfrontar el consolat alemany amb les organitzacions locals vinculades a la III Internacional. Tots dos buscaven el suport de l’opinió pública per a dos esdeveniments esportius antagònics l’estiu del 1936: els Jocs Olímpics de Berlín i l’Olimpíada Popular de Barcelona. De fet, Ferry va ser el responsable de premsa del COOP, el comitè de l'Olimpíada Popular, i Jordi Martín el director tècnic.

La tesi de Valentín és que l’Olimpíada Popular va esdevenir una eina propagandística de la Komintern per augmentar la seva influència i poder al territori. "Mesos després, els agents de la Komintern farien tot el possible per frenar la revolució que esclataria a Espanya arran del cop d’estat de Franco. Entre els partidaris del procés revolucionari, només els militants del POUM van saber percebre la mentida estalinista la primavera del 1936, denunciant que l’Olimpíada Popular era un estratagema de la Internacional Comunista per imposar el seu relat", explica Valentín.

L’historiador ha dedicat molts anys a investigar les múltiples trames d’aquest procés d’infiltració dels agents soviètics. L’estiu del 2017, durant una visita casual a Mèxic i després d’haver publicat un article sobre Francis Ferry a la revista Mozaika, el gendre de Tommy Ferry, l’únic fill de Francis, es va posar en contacte amb Valentín per convidar-lo a casa i lliurar-li les memòries inèdites del pare. "Va ser un regal increïble. Des del primer moment em vaig dedicar a contrastar la informació. He estat hores als arxius comprovant si el que explicava era veritat o mentida, esbrinant si els noms eren reals o ficticis, i reconstruint-ne la història", comenta.

L'exili a Mèxic dels exagents soviètics

Tant Ferry com Martin-Hajdu van acabar exiliant-se a Mèxic, on va continuar la pugna entre revolucionaris i contrarevolucionaris. "Aparentment, fugien de la persecució dels seus antics companys estalinistes", assegura l’historiador. Però, en realitat, no és tan clar. Valentín ha consultat els arxius mexicans i nord-americans i Martin-Hajdu sempre va ser assenyalat com un agent soviètic. Després d’establir-se a Mèxic, Martin va recórrer diversos països llatinoamericans exercint com a agent comunista, fet pel qual va ser expulsat d'uns quants llocs. Finalment, va tornar a l'Hongria natal, on a principis dels anys cinquanta presumiblement va ser purgat pel mateix règim comunista. Ferry, per la seva banda, després de residir una temporada a Israel, es va establir novament a Mèxic, on va escriure les seves memòries poc abans de morir.