Reparació per als funcionaris de la Diputació de Barcelona depurats pel franquisme
El procés engegat parteix de l'estudi de les dades de 1.924 expedients
BarcelonaLa Diputació de Barcelona ha iniciat el procés de "reparació dels funcionaris de la corporació que van ser depurats pel franquisme i, també, d’aquells que van exiliar-se o no van poder sol·licitar la readmissió". Ara com ara s'han publicat les dades obtingudes dels 1.924 expedients de depuració custodiats a l’Arxiu General de la Diputació, un treball dut a terme des del 2021. 952 dels expedients de depuració es van resoldre amb la readmissió del funcionari sense imposició de sanció, i 193 expedients van finalitzar amb sanció al funcionari. Tanmateix, no consta que s’haguessin resolt 779 dels expedients, més del 40% dels custodiats a l'arxiu.
Es tracta de reforçar "les actuacions de suport a les actuacions i activitats que desenvolupen els ens locals en relació amb la memòria democràtica, i també a les entitats del moviment memorialista sense ànim de lucre", a més de "reparar la memòria dels antics funcionaris represaliats", ja que la Diputació "té un deute amb tots aquells funcionaris que l’any 1939 van ser destituïts o sancionats pel franquisme", explica el diputat de Memòria Democràtica, Jesús Naharro.
La depuració del personal funcionari va ser un dels mecanismes de control franquisme. En el cas de la Diputació de Barcelona, el 17 de febrer del 1939 la comissió gestora va aprovar una disposició que declarava cessats tots els funcionaris de la Generalitat i deixava en suspens el personal que havia format part de la Diputació de Barcelona amb anterioritat al 1931.
Personal sancionat
Entre el personal sancionat per les autoritats franquistes hi havia el metge Carles Carceller Blay, vinculat a la Casa de Maternitat i Expòsits des del 1936; el gramàtic i filòleg Emili Vallès Vidal, professor de l'Escola d'Arts i Oficis del districte cinquè i de gramàtica catalana a l'Escola Normal de Mestres, i el músic Armand de Fluvià Vendrell, deixeble d’Enric Granados i treballador de la secretaria de l’Escola Industrial.
En el capítol de les depuracions sense resoldre (o de les quals no consta resolució) destaquen els casos de Jordi Rubió Balaguer, director de la Biblioteca de Catalunya (1914 a 1939), de l'Escola de Bibliotecàries (1930 i 1939) i del Servei de Biblioteques del Front durant la Guerra Civil; Pius Font Quer, primer director de l'Institut Botànic de Barcelona i professor de botànica i farmàcia a la Universitat de Barcelona i a l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona, i Felipa Español Coll, bibliotecària, traductora i advocada laboralista que durant la Guerra Civil va treballar al Servei de Biblioteques del Front i als bibliobusos.
Personal readmès sense sanció
Entre el personal readmès sense sanció hi ha l’arquitecte Jeroni Martorell Terrats, director del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), de la Diputació de Barcelona (1923-1931 i 1939-1951) i de la Generalitat (1931-1939). Martorell va ser un dels artífexs de la salvaguarda dels monuments i de nombroses obres d’art durant la Guerra Civil.
Pel que fa als arqueòlegs i conservadors Alberto del Castillo Yurrita, catedràtic de la Universitat de Barcelona i fundador del Museu de Tossa de Mar; Josep Colominas Roca, vinculat al Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans i conservador del Museu d’Arqueologia, i Josep de Calasanç Serra Ràfols, conservador del Museu d’Arqueologia, van ser admesos sense sanció mitjançant un procés que va durar poques setmanes. Tots ells eren deixebles de Pere Bosch Gimpera, funcionari de la Diputació exiliat el 1939 i que mai va demanar la readmissió. Bosch Gimpera va ser creador i director del Museu d’Arqueologia i dels serveis de patrimoni cultural de la Generalitat, rector de la Universitat de Barcelona i conseller de la Generalitat.
Altres exemples van ser els metges Tomàs Busquet Teixidor i Santiago Dexeus Font, la bibliotecària Consol Pastor Martínez, la pintora Emília Coranty Llurià, l'arquitecte Joan Rubió i Bellver i la pedagoga Rosa Sensat Vilà, a més de Maria de l’Assumpció Pascual i Mañé, vinculada a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i Maria Fath Camps, directora de l'Escola de la Dona.
La maquinària de depuració franquista a la Diputació de Barcelona es va posar en marxa l'agost del 1939. Cada funcionari havia d'enviar una sol·licitud d’admissió en què havia d’informar de la seva actuació política abans i després del 18 de juliol del 1936 (ideologia i militància política i sindical), els serveis prestats i la seva actuació a l’organisme, així com una declaració jurada, que consistia a respondre un qüestionari d'entre 18 i 21 preguntes.
Cada funcionari havia d’aportar dos avaladors, testimonis i proves documentals, així com informes del superior jeràrquic. També podien aportar mèrits, com haver format part de partits de dretes o de la cinquena columna o haver estat amagats o perseguits, entre d’altres. Per recuperar la feina també havia de demostrar la seva adhesió al règim franquista des d’abans del cop d’estat del 18 de juliol, ja que el marc jurídic franquista considerava sospitós tothom i establia que era l’interessat qui havia de demostrar la seva innocència. Amb aquesta declaració, el jutge instructor iniciava les investigacions, que es basaven en els informes de la Falange i de la policia i la Guàrdia Civil. Les sancions podien anar des de l’admissió amb inhabilitació (de 2, 5 o 10 anys) per a càrrecs de comandament o confiança fins a la destitució definitiva, passant per períodes de postergació (de diversos anys) i de suspensió de sou i feina.
