Qui era el paleta que va salvar Primo Levi de morir a Auschwitz?

BarcelonaSense el Lorenzo, segurament Primo Levi (Torí, 1919-1987) hauria mort rere el filat d'Auschwitz. Sense el Lorenzo, doncs, no hauríem pogut llegir ni Si això és un home (Edicions 62) ni La treva (Edicions 62) ni tantes altres obres que expliquen l'Holocaust. Ho diu el mateix Levi: "Crec que a ell li dec continuar viu". El Lorenzo no només va ajudar Levi: altres, no sabem quants ni els seus noms, van sobreviure gràcies al menjar que robava i els deixava arriscant la pell. Tanmateix, és una figura pràcticament desconeguda. Ho és segurament perquè era algú molt humil, sense estudis, que es guanyava la vida com a paleta, i que no parlava gaire. La primavera del 1942 va recórrer, a peu, més de mil quilòmetres –estava acostumat a fer-ho, perquè anava caminant allà on hi havia feina– i es va plantar a Polònia. L'havia contractat l'empresa italiana G. Beotti per treballar a Auschwitz, concretament a la Buna, dedicada a fabricar cautxú sintètic. L'historiador italià Carlo Greppi (Torí, 1982) intenta esbrinar qui era Lorenzo Perrone (Fossano, 1909-1952) al llibre El hombre que salvó a Primo Levi (Crítica).

Greppi ha trobat unes 300 referències del Lorenzo a l'obra de Levi. "Levi va escriure sobre el Lorenzo fins poc abans de morir, però per conèixer-lo una mica hauries de llegir tota la seva obra. En general, els historiadors no s'interessen per persones tan humils com el Lorenzo, potser per això és tan poc conegut. Espero haver-lo tornat a la vida", explica Greppi a l'ARA. El Lorenzo feia mans i mànigues per deixar cada dia un plat de sopa als qui estaven a l'altra banda. Quan el jove químic i el paleta es van conèixer, aquest últim treballava construint un mur i van intercanviar molt poques paraules.

Així les va reproduir Levi: "Mira, estàs arriscant-te parlant amb mi". I el Lorenzo va respondre: "No m'importa". Va ser molt més que un plat de sopa: "Li va donar fe en la humanitat. Levi era molt jove quan el van deportar i havia vist tot el pitjor de què és capaç l'ésser humà. Aleshores va aparèixer Lorenzo Perrone, que era com un antídot a tot aquell infern", explica l'autor.

Segurament si no hagués estat per Auschwitz, el Lorenzo i Levi mai haurien coincidit. El Lorenzo era de Fossano, els seus pares eren ferrovellers i es guanyava la vida de moltes maneres. Vivia al dia. Travessava fronteres, sempre a peu, i anava on algú li oferís alguna cosa. De fet, també va tornar a casa a peu el 1945, quan va acabar la Segona Guerra Mundial. Levi era de Torí, de família burgesa i havia estudiat química. Al Lorenzo gairebé ningú es dignava a adreçar-li la paraula.

Quan el jove químic i el paleta es van trobar, d'alguna manera els papers es van intercanviar. El Lorenzo no s'ho va pensar gaire a l'hora d'ajudar els que estaven tancats al camp de concentració. "La resposta és simple: era una bona persona. Intentava fer les coses tan bé com podia –diu Greppi–. No tenia gaire a perdre. No tenia fills ni dona. I quan feia una cosa, hi posava tots els sentits. Si caminava, caminava. Si treballava, treballava. Si bevia, bevia. Si salvava persones, salvava persones. No estic dient que fos una persona simple. Era una persona pura".

L'excepcionalitat de Lorenzo Perrone

Ell va arriscar-se per ajudar els altres. Però aquesta no era l'opció majoritària, lamenta Greppi. Podria haver-se aprofitat de la desgràcia d'altres persones o haver mirat cap a una altra banda, com van fer milions de persones a Europa durant el nazisme. La “solució final”, com va anomenar el règim nazi l'assassinat massiu, organitzat i sistemàtic de milions de jueus, homosexuals, gitanos, adversaris polítics... va durar quatre anys. "Europa era una enorme trampa si pertanyies a algun dels col·lectius que els nazis volien eliminar. Aquesta atrocitat no hauria estat possible sense la col·laboració de milions d'europeus. Per això el que va fer el Lorenzo és enorme. Si al món hi hagués hagut més Lorenzos, segurament la història hauria estat diferent", conclou l'historiador italià.

Segons la seva opinió, com a societat no hem millorat gaire. "Estem anestesiats davant els terribles crims que es cometen contra la lliure circulació de les persones. Una gran part de la població troba normal que hi hagi persones que es morin perquè intenten arribar a un altre lloc, la qual cosa és un crim contra la humanitat. Si consideres que mereixen morir perquè volen construir una vida en un altre lloc, ets com ells. Com els qui creien que hi havia massa jueus i s'havia de controlar la situació", diu Greppi.

El Lorenzo no va tenir un bon final. Li agradava molt fer de paleta, construir coses, però quan va tornar d'Auschwitz, i malgrat que Levi el va intentar ajudar moltes vegades, perquè van mantenir l'amistat, no va tornar a fer aquesta feina. Va començar a beure molt i es va anar aïllant, gairebé no parlava amb ningú. Greppi no creu que iniciés un camí cap a l'autodestrucció per tot allò que va veure. "Després de la guerra ja no podia salvar ningú, tornava a ser un home a qui ningú li importava, un pobre paleta que bevia". El Lorenzo va morir el 1952, tan sols set anys després del final de la Segona Guerra Mundial. "Gràcies al Lorenzo no em vaig oblidar que jo era un home", escrivia Levi.