Memòria històrica

El poble on els veïns van assassinar 1.800 jueus, i on l'odi perviu

David Serrano Blanquer documenta la massacre de Jedwabne i explica com és el present del poble polonès

BarcelonaA principis dels anys trenta, Jedwabne, uns 170 quilòmetres al nord-est de Varsòvia (Polònia), tenia 2.617 habitants, dels quals més de la meitat eren jueus. El 10 de juliol de 1941 més de 1.800 jueus d'aquesta i altres localitats de l'entorn, de famílies que portaven 300 anys vivint a la zona, van ser assassinats pels seus mateixos veïns. Com va succeir? Què va provocar que els veïns matessin, amb l'acarnissament que ho van fer, aquells amb qui havien conviscut? És la pregunta que es va fer David Serrano Blanquer, filòleg, professor de la Universitat Ramon Llull i expert en el testimoniatge dels supervivents dels camps de concentració franquistes i nazis, quan va començar a investigar i a escriure Jedwabne. Una història universal (Editorial Base).

Al llibre, Serrano (Sabadell, 1966) explica una investigació d'anys i entrellaça passat amb present. Primer va intentar localitzar supervivents de la massacre: en va trobar dos de vius i en el cas de cinc que ja eren morts va parlar amb els seus descendents. Després va llegir més de 2.000 documents que guarda l'IPN de Polònia, un institut que té com a objectiu investigar i documentar els crims comesos durant la Segona Guerra Mundial i durant el període comunista, i que, de moment, ha aconseguit sobreviure al govern d'extrema dreta. Va consultar arxius alemanys i d'Israel i, fins i tot, va elaborar arbres genealògics de diferents famílies de la població polonesa. A partir de tota aquesta recerca arriba a la conclusió dels 1.800 morts.

Cargando
No hay anuncios

La matança no va ser espontània, sinó que estava organitzada. De fet, es va fer una crida entre les poblacions veïnes: es convidava a matar jueus i, a canvi, els voluntaris podien apropiar-se de les seves cases i tenir vodka gratis. Membres de la Gestapo van tenir una reunió amb els veïns el matí del 10 de juliol de 1941 i els van preguntar quins eren els seus plans respecte als jueus: "Ells van contestar unànimement que calia matar-los a tots. Quan els alemanys van proposar que es deixés viva una família jueva de cada ofici, perquè en altres pobles s'havien trobat que després quedaven desproveïts –els jueus es dedicaven sobretot al comerç, perquè no podien tenir terres–, Bronislaw Sleszynski, que hi era, va dir: «Ja en tenim prou amb els nostres artesans, hem de matar tots els jueus perquè no en quedi cap»".

Una matança acarnissada

L'alcalde i la resta van estar-hi d'acord. Armats amb destrals, maces eriçades amb claus i altres instruments de tortura i destrucció, van treure al carrer tots els jueus. Van assassinar nadons als braços de les seves mares, van apallissar fins a matar, van humiliar les seves víctimes, fent-los cantar, ballar i, finalment, els van tancar en un graner i hi van calar foc. Van anar a buscar els malalts i els nens que encara quedaven, els van lligar per les cames i se'ls van carregar a l'espatlla. Amb forques els van tirar a les brases. "És difícil d'entendre per què entre els assassins hi havia, per exemple, el metge del poble, que havia atès molts dels infants que van assassinar aquell dia, o el professor de música, que els havia donat classe", reflexiona Serrano.

Cargando
No hay anuncios

Hi va haver dos judicis. Un el 1946 i l'altre el 1949. "En el primer judici tots van declarar el que havien fet, no van tenir cap escrúpol, perquè sabien que no els farien res. La sentència només ocupa una pàgina i mitja i és una vergonya. Es condemna a mort l'alcalde i el traductor, que havien desaparegut", explica Serrano. Una vintena de veïns van ser sentenciats a entre 10 i 15 anys de presó i no en van complir ni la meitat. Anys després es va reprendre el judici perquè les autoritats soviètiques van descobrir una màfia organitzada que s'apropiava de béns jueus i els revenia. Aleshores els veïns van canviar la seva versió, perquè van veure perillar la seva integritat. "En la nova versió van afirmar que ho havien fet els alemanys, una versió que es va mantenir fins al 2001, any en què que l'historiador Jan T. Gross, que mai ha pogut tornar a viure a Polònia, va publicar el llibre Vecinos. El exterminio de la comunidad judía de Jedwabne (Crítica), en què detalla la matança", diu Serrano. El llibre va produir un gran impacte en la societat polonesa. "Vecinos és el motiu pel qual es va fer la nova llei de memòria polonesa", recorda Serrano. El 2018 el govern polonès va aprovar una polèmica llei de memòria que revisava l'Holocaust. La nova norma castiga amb fins a tres anys de presó utilitzar l'expressió "camps de concentració polonesos" per referir-se als camps d'extermini situats en el territori del país centreeuropeu.

L'odi perviu

Els fets documentats diuen una cosa, però el relat que nega l'autoria polonesa és el que s'ha acabat imposant en aquesta població, que ara té uns 1.700 habitants. El 2018 hi va tornar Icchak Levin, un dels únics supervivents, que amb 89 anys va voler retre homenatge als companys i amics d'infantesa. Al poble hi va anar també un grup d'extrema dreta que el va començar a insultar, brandant pancartes on es llegia: "Són els alemanys, i no els polonesos, els que no recorden aquest crim", "Exigim una nova exhumació a Jedwabne", "Ja en tenim prou de mentides jueves". Levin, desesperat, els cridava: "No digueu mentides! Jo hi era i ho vaig veure amb els meus propis ulls. Vaig veure tot el que els veïns havien fet als meus amics d'escola, i als seus pares i mares, i als seus avis. I no! Allà els alemanys no hi eren. No n'hi havia ni un. Enlloc".

Cargando
No hay anuncios

Recordar la matança és perillós. El 2001 l'alcalde Krystof Goldewski va dimitir i va haver d'abandonar el poble després d'haver dignificat l'espai de commemoració i participat en els actes del seixantè aniversari. "No només va haver de marxar del poble, sinó també del país per les amenaces de mort contra ell, la seva dona i els seus dos fills petits", explica Serrano.

Cargando
No hay anuncios

"El que fa més basarda és que l'odi encara hi és. Els descendents de tots els assassins continuen vivint al poble, molts d'ells viuen en habitatges que van prendre als jueus i els continuen odiant profundament", lamenta Serrano, que va anar a Jedwabne perquè volia trepitjar el terreny i veure la casa on encara vivia la família d'un dels jueus que va sobreviure, Józef-Strolke Gradowski, a qui van matar la dona i els tres fills. Gradowski es va casar amb una dona catòlica i va adoptar el seu fill catòlic, però li van fer sempre la vida impossible. La casa, on encara viu l'Alina, la seva jove, té les finestres protegides amb taulons de fusta per evitar les pedrades nocturnes. La porta principal té un banc de pedra just al davant per impedir que sigui atacada. L'Alina viu sola, tots els seus fills han marxat de Polònia: "S'ha acostumat a viure així, amb aquesta por constant", diu Serrano, que va anar a casa seva i hi va parlar.

No va ser fàcil arribar fins a Jedwabne. "No em va voler acompanyar ningú al poble, cap de les associacions ni entitats de memòria ni progressistes. Vaig convèncer amb prou feines el traductor, que és un polonès que viu a Barcelona", explica. Serrano no ha pogut entendre el perquè de la matança. "Tan sols he pogut mostrar el que va succeir i que cadascú faci el seu propi judici. És una història universal que mostra la misèria de la condició humana", conclou l'autor del llibre, que també es traduirà al castellà i es publicarà a l'Argentina. "Ja hem avisat a l'ambaixada polonesa", diu Serrano.