Els objectes de l'exili que han permès recuperar les vides de familiars desapareguts

Barcelona"T'envio aquestes fotografies perquè em puguis mirar quan no estiguem junts", es pot llegir en una fotografia que la Florinda li va enviar a Jesús Fraile, de qui s'havia enamorat feia vuit mesos. El Jesús i la Florinda s'estimaven, però no es van poder tornar a tocar. Ell va haver de fugir a França després de la victòria franquista, i el 7 d'abril del 1939 va morir de tifus al camp de concentració de Setfonts, al Llenguadoc, molt a prop de Tolosa. Les fotografies i els seus objectes personals van estar amagats durant més de 80 anys en una urna electoral de fusta al sostre de l’antic edifici consistorial de Setfonts. 

"Poder tocar les carteres que el meu besoncle va tocar va ser meravellós. Hi havia dues o tres fotografies de la Florinda amb unes dedicatòries precioses. Mirant tots aquests objectes t'adones que tan sols era un nen i que no va poder viure i fer-se gran", explica David Fraile, que fa pocs dies va viatjar fins a la població francesa de Montalban, on hi ha els Arxius Departamentals de Tarn i Garona, que conserven els objectes personals d'alguns dels 81 deportats republicans espanyols que van morir a Setfonts. Cap d'aquests objectes ha estat retornat a les famílies, malgrat que algunes ho reclamen.

Expulsats del cementiri del poble

Entre el 14 de març del 1939 i el 17 de juny del 1940, 81 refugiats republicans van morir a la infermeria del camp. Els veïns de Setfonts no van voler que s'enterrés els espanyols al cementiri del poble i se'ls va inhumar en un altre lloc que va rebre el nom de "cementiri dels espanyols". Abandonat durant un temps, aquest cementiri va ser recuperat per Cesáreo Bustos Delgado, un republicà espanyol supervivent de Mauthausen que va anar a viure a Setfonts quan el camp nazi va ser alliberat pels aliats.

"La Florinda va estar un temps vivint amb els meus avis i va tenir cura del meu pare. Per totes les cartes que he llegit es devien estimar moltíssim. El meu pare, que va morir de covid el 2020, sempre va tenir molt present el seu oncle, per tot el que li va explicar la Florinda. Va morir sense sabre què li havia passat", explica el David, que va voler espargir les cendres del seu pare sobre la tomba del seu besoncle a Setfonts. "Em va commoure especialment que conservés aquestes fotografies i les del seu germà amb el meu pare acabat de néixer. S'aferrava a allò que més s'estimava", afegeix.

La història dels objectes de Jesús Fraile i de 41 deportats espanyols més va sortir a la llum gràcies a Philippe Guillén. El 2016 Guillén va rebre un encàrrec dels arxius de Montalban. Havien trobat una caixa de fusta amagada al sostre de l’antic edifici consistorial de Setfonts. Les autoritats del camp de concentració francès de Setfonts l'hi van dipositar el 1941 i, des d’aleshores, ningú l’havia obert. A dins hi havia objectes personals dels que havien mort darrere les filferrades. Algunes famílies han descobert part del seu passat familiar gràcies a la troballa de Guillén, que va reconstruir la història dels deportats en un còmic: Un republicà: mort als 20 anys (Alda Talent).

Inventari amb els noms dels deportats i els objectes que es guarden als arxius francesos

Desaparegut sense deixar cap rastre

Joan Mabras Torrents, nascut a Igualada el 21 d'octubre del 1931, va morir també de tifus a Setfonts quan tenia tan sols 17 anys. A l'arxiu es conserven documents seus, com un certificat de treball a la fàbrica col·lectivitzada d'Igualada del juliol del 1937, un carnet d'UGT i una fotografia amb tot de joves davant unes tendes de campanya i amb banderoles de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Si ningú hagués obert la caixa, segurament la seva existència hauria caigut en l'oblit més absolut. "Ni jo ni la meva mare sabíem de la seva existència. Era el germà del meu avi, però ningú ni ens n'havia parlat ni teníem cap document o fotografia sobre ell", explica la seva besneboda, Sandra Solà Mabras. "Ara sabem que va existir, però tenim moltes preguntes", afegeix. A la Sandra li agradaria recuperar aquests objectes, però no és tan fàcil: "M’agradaria recuperar-los, perquè allà no el van tractar gaire bé. No crec que a ell li hagués agradat que es quedessin allà".

Silvestre Pineda hi té els objectes del seu avi, Francesc Pineda. "Sempre hem sabut que el van enterrar allà. Segons l'informe que vam rebre, va morir d'una infecció a l'estómac. Va morir de fam. L'àvia no en volia parlar mai. Si l'hi preguntàvem, marxava emprenyada i mig plorant", explica el Silvestre. Francesc Pineda va morir al camp de Setfonts el 27 de març del 1939 i a Catalunya va deixar una viuda i un fill molt petit. L'àvia del Silvestre ho va passar molt malament durant la postguerra. "Moltes nits ella i el meu pare compartien una arengada per sopar", explica. Quan va morir el Francesc, portava una fotografia de la dona i el fill, cartes i una ploma negra. Era camperol i tenia 29 anys. Al Silvestre li agradaria poder recuperar les seves pertinences. "Vull anar a Setfonts, però la idea també m'angoixa una mica. Pensar en tot el que devia passar: travessar els Pirineus amb el fred i la neu després de mesos lluitant per acabar en un camp on el van deixar morir de fam. Els van tractar molt malament", diu el Silvestre.

La reclamació dels familiars

Jesús Fraile valora molt tota la feina que han fet els arxius francesos i la delicadesa amb què ho guarden tot. En canvi, Silvestre Pineda i Sandra Solà voldrien recuperar allò que els seus familiars duien a sobre quan van morir. Guillén és molt crític amb com van tractar les autoritats franceses els exiliats republicans. "La justícia francesa deu molt a tots els qui van morir als camps i als seus familiars", assegura. Tanmateix, creu que és millor que els objectes no es moguin d'on són. "Hi ha material molt delicat. Cada vegada que es toca algun objecte, es destrueix una mica", explica Guillén, que reconeix el dret a les famílies a recuperar les pertinences, però alerta dels perills que hi veu: "Potser les famílies no tenen les condicions pertinents per conservar-ho i ningú garanteix que els seus descendents en tinguin cura. No m'agradaria que desapareguessin, perquè la seva història no acaba el març del 2024".

L'Associació Memòria i Història de Manresa va ser la que va alertar tant Silvestre Pineda com Sandra Solà que hi havia objectes dels seus familiars a la població francesa. "Una de les tasques de l'associació és recuperar noms i identitats de persones desaparegudes al front, a l'exili francès o als camps de concentració. Intentem reconstruir les seves biografies, i posar-los rostre perquè molt sovint la família no en sap res –detalla l'historiador Jordi Pons–. Una de les obligacions de les autoritats franceses hauria de ser divulgar aquesta informació; ni tan sols està penjada online i quan ho hem demanat ens han dit que havíem d'anar físicament fins allà".

Per a Pons, l'argument de la conservació no té gaire sentit: "¿Han aguantat 90 anys en unes golfes i no poden aguantar a la casa dels familiars? Nosaltres creiem que s'han de tornar als seus familiars, ni tan sols ha estat una donació". Assenyala que els arxius alemanys han seguit una política diferent. "Els Arolsen Archives, a Bad Arolsen (Alemanya), acumulen carnets, llistes de deportats, registres i, fins i tot, objectes que van pertànyer als deportats als camps nazis. Ho han anat tornant als familiars que han pogut localitzar i, en aquest sentit, han fet força feina de divulgació", destaca.