Així eren i així es justifiquen els censors de la Nova Cançó

BarcelonaEls censors franquistes que van prohibir i fer la vida impossible a músics, discogràfiques i productors de la Nova Cançó no tenen gaire a veure amb la imatge arquetípica d'homes grisos treballant en una cambra fosca. Tenien un molt bon horari, treballaven quatre hores en un lloc agradable, cobraven un molt bon sou, la majoria tenien formació universitària i coneixements d'altres idiomes. A més, hi havia dones, algunes molt joves. Saber qui eren no és fàcil, perquè molts dels informes de la censura estan firmats amb un número o amb un nom fals. A la musicòloga i historiadora Maria Salicrú-Maltas li ha costat vint anys d'investigació i moltes hores als arxius policials, administratius, militars i eclesiàstics, posar-los nom i cognom i parlar-hi cara a cara. El llibre Aquesta cançó, no! (Comanegra) és la crònica de la seva investigació.

"La part inèdita és que incorporo la veu dels censors i les censores i de la policia, i això ho converteix en un relat molt més real sobre allò que va passar", explica Salicrú-Maltas. Per a la historiadora i musicòloga, esbrinar qui eren, com eren i per què es van dedicar a la feina de "lectors" (així es descrivia la feina de censor) ha estat una investigació "apassionant". Hi ha moltes cançons (en aquest enllaç les podeu veure) que van ser mutilades i Salicrú-Maltas en recull algunes: Abril, d'Ovidi Montllor; Som la mateixa gent, de Quico Pi de la Serra; El rei Guifré el Pilós, de Jaume Picas; La por, de Maria Carme Girau... Als censors no els agradava que Sant Jordi anés dalt d'una burra, desconfiar d'un capellà, parlar de cors i de banderes (catalanes) o la paraula por.

No hi havia un manual ni normes específiques; per tant, moltes vegades la censura depenia del criteri de cadascú. "Hi havia paraules prohibidíssimes com llibertat, presó o pau, i alguns censors podien ser més papistes que el papa perquè si no els tocaven el crostó", detalla la historiadora i musicòloga. El 20 de gener del 1972, el censor José Mampel Llop, amb qui ha parlat l'autora, va proposar censurar el conte infantil Els timbalers que cantaven el grup Els Sapastres. Hi havia un detall en la seva actuació que agreujava el problema: el grup ballava una sardana. Eusebio Ceballos va escriure sobre la cançó Ves-hi, Moisès: "Hi ha una lletra –Ves-hi, Moisès– en què Moisès demana sis vegades la llibertat al vell faró, per què els converteix en oprimits, sota l'amenaça de fer morir el seu hereu (bíblicament s'ha d'acceptar, però no voldrien donar-li un altre sentit els catalanistes?)", reflexionava el censor.

Les motivacions dels censors

"Quan trucava a algun dels censors em tremolava la mà. No tenia por, però sí el neguit que em rebutgessin", diu Salicrú-Maltas. L'autora sempre es presentava com a historiadora i musicòloga i explicava que estava escrivint una tesi doctoral, perquè prèviament al llibre va fer la tesi. "N'hi havia que s'enfadaven perquè els havia trobat, d'altres es redimien i m'ho explicaven tot; n'hi havia que es justificaven, i alguns mentien i es feien els despistats. La majoria eren intel·lectuals que cobraven molt i treballaven poc", explica.

Hi havia diferents perfils. "Una de les anècdotes més curioses és una censora de Tarragona que al matí censurava i al vespre anava a veure els músics de la Nova Cançó perquè li agradaven". Els qui decidien què se censurava estaven a Madrid, al ministeri d'Informació i Turisme, però entenien el català. "No necessitaven traducció, perquè hi havia dues columnes, una amb la versió en català i l'altra amb la traducció, i els apunts i les ratlles estaven en la versió en català", explica l'autora. A més, hi havia delegacions a Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona. Jeràrquicament, però, Madrid estava per sobre i és allà on es mutilaven les lletres.

El passat juliol, Salicrú-Maltas encara estava estirant el fil i trobant nova documentació. Alguns del mig centenars de censors dels qui l'autora publica la biografia, amb una quinzena dels quals ha aconseguit parlar, van fer una llarga carrera en democràcia: es van convertir en funcionaris d'alt rang, van tenir càrrecs dins del PSOE, com Álvaro Renedo Sedano, que va ser acusat de corrupció el 2015, o van ser traductors al castellà de llibres de literatura catalana, com María del Carmen Rute, que va traduir alguns llibres de Josep Vallverdú.

"Volia fer una obra divulgadora sobre la repressió i fer justícia als músics, als professionals i al públic de la Nova Cançó, i a tots els que es van jugar la pell per fer cançons. No només van patir la mutilació de les seves cançons, sinó que també van ser interrogats, perseguits i multats", diu l'autora. De fet, la censura també va posar molts bastons a les rodes quan es tractava de fer concerts. Dues setmanes abans, havien d'enviar les cançons que tocarien. "Raimon i Quico Pi de la Serra, per exemple, van fer concerts en els quals només podien tocar una cançó", detalla Salicrú-Maltas. Un dels primers informes fa referència a Raimon. És potser un dels músics que més va patir la censura. Hi va haver agents que el van vigilar molt de prop quan va actuar a París o Nova York, perquè és un dels qui va tenir una trajectòria més llarga i aviat va tenir una gran popularitat. Quico Pi de la Serra o Lluís Llach també la van patir moltíssim i van haver de reescriure algunes de les seves cançons diverses vegades. "Tots els qui van formar part de la Nova cançó van patir la repressió d'una manera o altra: amb la censura, amb les detencions, amb els interrogatoris, amb les multes...", lamenta l'autora.