"No avancem": el testimoni de 22 torturades a la comissaria de la Via Laietana
Gemma Pasqual recull les veus de dones que van patir tortures entre el 1941 i el 2019
Barcelona"Tenim la sort que la tieta ens va transmetre tot l'espant que va viure. Abans no va poder parlar va estar destrossada molt de temps. La repressió i la duresa ara són les mateixes. No avancem. Ho havia de dir", diu Núria Salamé, neboda de Soledad Real (Barceloneta, 1917-2007). La Soledad va ser detinguda el 1941 i va estar tancada 16 anys a la presó per haver format part del PSUC. "Van ser molts anys de presó, però el més esgarrifós és el que li va passar a la Via Laietana: va estar-hi 28 dies, la tenien tirada a terra i la trepitjaven. Li va baixar la regla i li feien abaixar les calces perquè no s'ho creien", explica Salamé. La Soledad és el testimoni més pretèrit de Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019), publicat per Comanegra. La més recent és Xènia Garcia Riera, detinguda el 18 d'octubre del 2019. Algunes de les dones que apareixen al llibre donen el seu testimoni per primera vegada.
"La Blanca Serra és la culpable que hagi escrit aquest llibre. Vaig escoltar el seu testimoni al FAQS i vaig veure com dones i homes expliquen de manera molt diferent les tortures. Les dones ho expliquen amb molts més silencis", assegura l'autora del llibre, la periodista i escriptora Gemma Pasqual, que ha estat investigant durant dos anys. Tampoc la tortura és igual per a homes i dones. "És diferent com es fan els interrogatoris, com et posen les mans a sobre, com t'insulten, com s'apropen pel darrere", explica l'advocada Pilar Rebaque, que va ser detinguda el desembre del 1970 per participar en una manifestació contra el procés de Burgos. Tenia 18 anys. "Quan anava al lavabo, sempre ens acompanyava un policia, havíem de deixar la porta oberta", explica Rebeque al llibre. "La tortura té un biaix de gènere, amb contingut sexual i obscè", afegeix. A la Pilar li va costar molt tornar a passar per la comissaria, però no ha deixat mai de lluitar. Amb la Comissió de la Dignitat tallen dues vegades al mes la Via Laietana per reivindicar que es converteixi en un lloc de memòria: "Som un país de desmemòria", lamenta. El 22 d'abril les dones que donen el seu testimoni també tallaran la famosa artèria ciutadana per reclamar que la policia abandoni la comissaria i sigui allà on s'expliquin les tortures.
Hi ha famílies senceres que van patir tortures a Via Laietana. És el cas de Teresa Labèrnia, detinguda el gener del 1969, acusada de formar part de les Comissions de Mestres. Més de 19 anys després, qui entrava a Via Laietana era la seva filla: Núria Cadenas. "Vinc d'una família de represaliats. L'avi es va haver d'exiliar amb la dictadura de Primo de Rivera, i el meu pare va estar tancat en un camp de concentració franquista. Jo mai vaig ser conscient d'haver patit tortures, perquè les tortures que jo coneixia acabaven amb la mort. Vaig patir maltractaments i vaig tenir molta por, però sabia que tenia la solidaritat dels companys i del meu barri, el Turó de la Peira, i tenia esperança en el futur. Tot això ajuda molt", diu Labèrnia.
Tortures recents
En canvi, per a Ruth Gavarró, detinguda el 2002 en una manifestació antifeixista del 12 d'octubre, va ser un xoc. "La meva àvia m'havia explicat coses de l'avi, que van tancar en un camp de concentració, però jo estava convençuda que a la meva època això de les tortures no passava. I vaig tenir la supèrbia de continuar pensant-ho quan vaig sortir; creia que als policies els cauria el pèl, però no els va passar res", diu Gavarró, que recorda com va acabar tota blava dels cops, amb els genolls inflats, i van obligar-la a estar cinc hores de cara a la paret. "És molt dur i no hi ha cap mena de reparació per part de l'Estat, fa mal i ho carregues sempre", denuncia la fotògrafa Mireia Comas, a qui van detenir el 1997 per documentar el moviment okupa. Pocs dels policies són investigats. "Molts dels torturadors han estat condecorats", diu Pasqual, que al llibre fa públic un llistat amb el nom d'alguns d'ells.
Una de les primeres condemnes la va aconseguir l'advocat Marc Palmés el 1976. "Tan sols tinc una espineta clavada de no haver pogut entrevistar cap prostituta; hi ha testimonis que parlen de com les violaven a la comissaria, però no he aconseguit parlar amb cap", explica. Sí que ha aconseguit el testimoni d'una dona gitana, Carmen González, i d'una artista transgènere, la Rampova, detinguda el 1971 i per a qui la presó va ser un infern de violacions i maltractaments. "Va tenir més relacions no consentides que consentides i tot va començar quan tenia 14 anys a la Via Laietana", diu Pasqual.
