On és l'art 'perdut' de la Guerra Civil?

BarcelonaHi ha milers d'obres d'art que són on no haurien de ser. O sí, tot dependrà de les decisions polítiques que es prenguin. Quan va esclatar la Guerra Civil, el juliol del 1936, la Generalitat va fet tot el que va poder per protegir el patrimoni. Per preservar-lo, va confiscar i traslladar desenes de milers d'obres a diferents dipòsits. Quan els franquistes van guanyar la guerra, els republicans els van entregar voluntàriament totes les peces procedents de col·leccions privades i públiques, d'esglésies, parròquies i monestirs. Tot plegat va passar a mans del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN), que a partir del 1939 va començar a tornar-lo als seus propietaris. Però moltes devolucions no van culminar mai. Alguns van aprofitar l'oportunitat, com una falsa marquesa, per reclamar allò que no era seu. Els qui eren a la presó, s'havien exiliat o tenien un procés judicial obert per haver col·laborat amb el govern legítim de la Segona República, difícilment podien anar a buscar res.

Actualment, als magatzems dels museus catalans encara hi ha objectes artístics que procedeixen de la confiscació de la Guerra Civil. L'Institut Català de Recerca en Patrimoni (ICRPC) ha engegat una iniciativa per saber la destinació d'aquestes obres. "Investigarem l'itinerari complet que van patir aquestes obres", explica la responsable de l'ICRPC, Gemma Domènech: "Una bona part dels fons museístics actuals estan formats per obres cedides en dipòsit per l'SPDAN, però desproveïdes de la documentació que n'expliqui la procedència, cosa que n'impedeix la catalogació òptima". Entre les obres que no es van tornar mai hi ha una part de la col·lecció arqueològica de Caterina Albert; el Tresor de Tivissa, que pertanyia des del 1929 als germans Simón de Guilleuma; l'escultura romana Dama Flavià, que era dels Güell; un quadre propietat de l'industrial Antonio Maria Batllori d’Orovio, i algunes obres d'artistes contemporanis importants. La llista pot ser molt més llarga. La qüestió és què es farà si s'esbrina a qui pertanyen?

Salvaguardar l'art en temps de guerra

"L'esforç ingent que es va fer a Catalunya per neutralitzar la destrucció del patrimoni històric, artístic i científic es va orientar a recollir, confiscar, concentrar, protegir, ordenar i desplaçar lluny dels escenaris de guerra, i sobretot de la guerra aèria, tot el patrimoni moble que s'havia salvat de les flames i dels afanys destructius dels comitès i dels incontrolats", explica el conseller de Recerca i Universitat, Joaquim Nadal, també historiador i autor de L'exposició de París (1937). L'art medieval català a París durant la Guerra Civil espanyola (Generalitat de Catalunya, 2022). Moltes obres d'art, procedents de col·leccions privades com l'Amatller, Bell-lloc, Bosch, Cambó, Espona, Güell, Klein, Macaya, Mansana, Mateu, Muntades, Plandiura, Rocamora i Roviralta, van anar a parar a mans de la Generalitat i es van guardar en uns quants dipòsits de Barcelona, Olot, Manresa, Vic, Girona, Poblet, Viladrau...

En una maniobra de salvaguarda i propaganda de l'art i la cultura catalana, unes 200 peces del Romànic i el Gòtic van travessar la frontera per formar part de l'Exposició d'Art Medieval Català que es va fer a París el 1937. Com que la Guerra Civil s'allargava, es va decidir perllongar el dipòsit d'aquestes obres a França i de fet no van tornar a Barcelona fins al setembre del 1939. "Els responsables de l'administració de la Generalitat van propiciar la salvaguarda de les peces fins al darrer moment, les van embalar i etiquetar i se' n van fer responsables per garantir-ne el retorn a Catalunya", diu Nadal. Van arribar a l'Estació de França, a Barcelona, el 17 de setembre del 1939 en un tren custodiat per la Guàrdia Civil. La dictadura també es va fer càrrec de tot l'art que la Generalitat republicana havia emmagatzemat en dipòsits. Joaquim Folch i Torres era el director de Museus de Barcelona desplaçat a França des del febrer del 1937 fins al setembre del 1939 i el custodi de les obres d'art que es van traslladar allà. "Folch i Torres parla d'un milió d'objectes d'art emmagatzemats a l'església de Sant Esteve d'Olot, però crec que és una xifra bastant exagerada", diu l'historiador d'art i autor d'El Noè del patrimoni artístic català (Editorial Base, 2022), Santos M. Mateos Rusillo.

Quan arriba Franco, què es torna?

Els organismes republicans que es van encarregar de custodiar l'art eren diferents a Catalunya i Espanya. A Espanya ho gestionava la Junta Central del Tresor Artístic que, a mesura que avançaven els franquistes, va guardar obres d'art al monestir de Pedralbes, al castell de Sant Ferran de Figueres, al Castell de Peralada i a la mina de talc de la Vajol. "Van fer camins diferents. Moltes d'aquestes obres custodiades per la Junta Central del Tresor Artístic van marxar en el darrer moment a Ginebra, juntament amb algunes de custodiades per la Generalitat, que van sortir cap a Suïssa de manera caòtica i sense inventari per ordre del govern de la República espanyola", assegura Mateos Rusillo. L'SDPAN franquista, que es va fer càrrec del patrimoni arquitectònic, documental, artístic, científic, arqueològic..., va obrir al públic els dipòsits perquè qui pogués acreditar que era propietari dels objectes els reclamés. A Barcelona, el principal dipòsit va ser l'actual seu de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Montjuïc.

"Les col·leccions públiques va ser força senzill retornar-les perquè tot estava inventariat. En el cas de les privades, el retorn es va allargar des del 1939 fins als anys 50. El mateix Luis Monreal y Tejada, responsable de l'SDPAN a Catalunya, reconeixia a les seves memòries que van tenir força problemes", explica Eduald Caballé, que fa una tesi doctoral sobre el tema i que forma part del projecte de l'ICRPC. Hi havia obres de les quals no se sabia el propietari perquè, malgrat que havien acabat a mans de la Generalitat, havien estat requisades per grups incontrolats durant els primers dies de la Guerra Civil. A més, l'SDPAN havia de fer front a les pressions polítiques per prioritzar alguns suposats propietaris i les seves demandes. No podia despistar-se tampoc, perquè hi va haver intents d'alguns d'endur-se allò que no era seu. "L'SDPAN tampoc tenia gaire pressupost", afegeix Caballé. El 1940, fins i tot es va publicar al BOE que si no apareixia el propietari en un temps determinat, se li cobraria el cost de manutenció de l'objecte artístic en qüestió.

Els falsos propietaris i les demandes perdudes

El dipòsit de Montjuïc va estar obert del 1939 al 1947. Qui volia, i ho podia acreditar, s'hi podia presentar i reclamar obres. Totes les que van passar per l'actual Institut Cartogràfic de Catalunya tenen un segell al darrere. "Sembla que a Catalunya es va procedir amb més cura que a Madrid, on hi va haver més casos de frau", diu Mateos Rusillo. Es van donar casos en què més d'una persona reclamava el mateix objecte. "La majoria de grans col·leccionistes, que sintonitzaven amb el nou règim o no eren mal vistos, no van tenir problemes perquè els tornessin les obres i els objectes", afegeix Mateos Rusillo.

La falsa marquesa d'Arnuossa –s'ha comprovat que no existeix aquest títol nobiliari– va reclamar peces a Madrid i a Barcelona. "A Madrid li van entregar diferents peces de col·leccionistes molt coneguts i aquí també va fer gestions per emportar-se peces d'art, però no els hi van donar. Evidentment, era una oportunista que es va aprofitar del descontrol", afegeix Mateos Rusillo. Monreal explica a les seves memòries que algú es va presentar a Montjuïc i va reclamar la talla d'una marededéu d'alabastre. "Pesava molts quilos i Monreal sabia que qui la reclamava l'enganyava, perquè sabia que la peça era del Museu Episcopal de Vic. Li va dir que la vingués a buscar i va enviar dos operaris que evidentment no podien moure la marededéu", diu l'historiador d'art.

No a tothom li van tornar les peces. "Els germans Simón van reclamar durant anys el Tresor de Tivissa, però el director del Museu Arqueològic de Catalunya durant el franquisme, Martín Almagro, es va negar a tornar-lo", diu Mateos Rusillo. Almagro tampoc va voler tornar la Dama Flavià a la família Güell.

Què se n'ha fet, de la Caixa V?

Enming del caos de la Guerra Civil hi va haver peces que es van volatilitzar, com una important col·lecció numismàtica que era al dipòsit de Darnius (Alt Empordà). Entre el 7 i el 18 de febrer del 1939 en va desaparèixer l'anomenada Caixa V del Gabinet Numismàtic de Catalunya, que contenia 1.445 monedes antigues i dos quadres de Joaquim Mir i Isidre Nonell. Entre les monedes hi havia la dracma de plata de Barkeno del segle III aC, amb un anvers que representa un bust femení i un revers que és un cavall alat. És força excepcional, perquè és una de les dues úniques que hi ha al món amb la inscripció de Barkeno; l'altra és al Museu de Copenhaguen. Els franquistes van obrir una investigació per saber què havia passat. Mateos Rusillo, que va consultar la documentació de Tresor Artístic i Cultura Roja de la Causa General, cita el testimoni de José Antonio Poveda Pérez, que havia estat l'encarregat del transport en el procés de confiscació i moviment d'obres públiques i privades entre 1936 i 1938. Segons Poveda, el fuster de Dosrius, que es deia Cornado, li va dir que abans que arribessin els franquistes s'havien presentat dues persones, una d'elles amb uniforme republicà, per treure del magatzem una caixa amb monedes. Li van dir que no s'havia de preocupar perquè l'enviaven a París, a Folch i Torres. Els dos individus, segons el fuster, també es van emportar unes teles. Més tard, el fuster ho va negar tot. Sigui com sigui, avui encara no se sap què va passar ni amb les monedes ni amb les obres de Mir i Nonell.

Què fer, més de 80 anys després?

Han passat més de 80 anys, però els museus encara conserven les obres que mai ningú va reclamar. "A la postguerra, els directors de museus, prou feina tenien a reflotar-los. Sabien que tenien aquelles peces allà, però no les podien tocar ni fer-ne res", assegura Caballé. "No sabem les dimensions de tot plegat, és una ínfima part de tot el que era als dipòsits, potser estaríem parlant de milers de peces. Actualment, no hi ha cap inventari amb tota la informació", afegeix.

Segons la documentació franquista, les obres s'havien de tornar als seus legítims propietaris, però la legislació de la Generalitat republicana deia una altra cosa. Al Diari Oficial de la Generalitat, el 8 de gener del 1938, es publicava un decret que, entre altres coses, assegurava que "tots els béns mobles i immobles d'interès històric, artístic o científic existents a Catalunya, compresos en l'article I de la Llei del Parlament Català del 3 de juliol de 1934 tant si pertanyen a particulars, com a entitats privades o organitzacions de qualsevol naturalesa, són propietat pública nacional, i correspon a la Generalitat de disposar sobre llur conservació i utilització cultural". L'actual Generalitat, de moment, no es compromet a res fins que no conegui a fons els casos. "Als museus nacionals i de participació de la Generalitat, s'ha començat a recollir i revisar documentació històrica i jurídica", assegura la direcció general de Patrimoni. "És un procés d'estudi que cal fer curosament, perquè la voluntat que hi ha al darrere, tant des de la Generalitat com des de les altres institucions i equipaments implicats, és fer una reparació a les persones i entitats afectades".