Alfons Aragoneses: "Volem documentar quantes propietats van ser espoliades pel franquisme i a quines mans van anar a parar"

BarcelonaAlfons Aragoneses (Madrid, 1973) lidera la direcció general de Memòria Democràtica des del novembre passat. Jurista i historiador del dret, poliglot, ha estat professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i en diferents universitats europees. Ha publicat estudis sobre justícia transicional, transicions a la democràcia, dret i dictadures i història jurídica contemporània. Va coordinar la creació de base de dades de deportats espanyols del Memorial Democràtic i ha estat observador electoral en més d'una desena de països. 

El departament de Memòria ha anat canviat d’objectius depenent de qui hi havia al govern. Quines són les prioritats en aquest moment?

— Han passat 15 anys d'ençà que es va crear el Memorial Democràtic. En termes històrics és molt poc temps, però en temes de memòria és molt de temps, perquè ens trobem que cada vegada hi ha menys supervivents i més joves que no han tingut contacte amb la Guerra Civil o la dictadura.

Com ha de ser l’adaptació per arribar a les generacions més joves?

— L’eina més important és l’educació, no ho dic jo sinó també els organismes internacionals. Si fa uns anys es parlava sobretot de justícia penal, ara es parla molt més d’educació.

El govern espanyol ja va aprovar la nova llei de memòria democràtica. Quan ho farà el català?

— Esperem que pugui entrar a consell de govern a finals de gener i s’iniciïn els tràmits parlamentaris abans de la primavera. S’actualitzarà el corpus normatiu existent i es modernitzarà per adaptar-lo al moment actual tenint en compte la legislació internacional i la protecció de dades personals. Historiadors, associacions i familiars tindran més fàcil l’accés als arxius i a la documentació.

La llei espanyola va tenir dues grans crítiques: el fet que no deroga la llei d’amnistia i que no garanteix el retorn del patrimoni espoliat.

— La Generalitat no té competències per derogar la llei d'amnistia o regular la persecució penal dels criminals franquistes. La llei catalana té en compte l’espoli i estem treballant en diferents estudis per documentar-lo, però la restitució és competència de l’Estat.

¿Podria detallar com s’està documentant aquest espoli?

— Ens interessa quin va ser l’abast de l’espoli, conèixer quantes propietats van ser espoliades, quin tipus de propietats són, a quines mans van anar a parar. Aquest és un treball imprescindible i molt necessari si després volem plantejar algun tipus de restitució simbòlica.

¿Es documentarà també l’espoli de persones físiques?

— En una primera fase volem documentar l’espoli d’entitats judicials i en una segona fase, el de persones físiques. L’abast és molt més gran i són propietats que han passat per moltes més mans, però volem intentar conèixer-ho.

Darrerament, s’ha posat el focus en l’exhumació de fosses. Quines es prioritzaran?

— Ha augmentat el pressupost per a l’exhumació i identificació de les persones desaparegudes. Continuarem exhumant fora dels cementiris, però el cas de Cipriano Martos constata el valor reparador de les exhumacions en cementiris.

Abans parlava de l’educació. Hi ha un augment de l’extrema dreta i una tergiversació i desconeixement del passat. Què es pot fer des del seu departament?

— Ja es treballa en temes d’educació des del Memorial Democràtic. Es fa formació de professors i s’han elaborat materials sobre exili, deportació i la Xoà; però hem de tenir un paper més actiu. Ara bé, que s’ensenyi memòria no vol dir que no creixi l’extrema dreta. Tenim exemples de països com Alemanya o el Brasil, pioner en temes de memòria, que han viscut l’auge de partits d’extrema dreta. Hem de reflexionar molt sobre quina educació volem.

Ha treballat en diferents institucions europees. Què voldria importar d’altres països?

— Com a jurista i professor a la UPF, els darrers anys m’ha interessat molt la formació dels juristes. A les facultats de dret hi ha molt poca educació sobre memòria, crec que els juristes haurien de tenir una millor formació en memòria democràtica. És molt important, perquè seran els que investigaran i decidiran aspectes molt importants tant per a les institucions com per a les famílies.

¿Alguna proposta en concret?

— M’agradaria desenvolupar projectes de formació continuada per a jutges i altres actors jurídics al Centre d’Estudis Jurídics, al Consell General del Poder Judicial, a l’Escola Judicial. D’altra banda, m’agradaria impulsar les poques clíniques jurídiques que hi ha a les facultats de dret que treballen temes de memòria. N’hi ha a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de les Illes Balears i a la Universitat de Salamanca. M’agradaria compartir experiències i projectes. Els informes dels relators de les Nacions Unides insisteixen molt en la formació de jutges. És molt important mostrar als jutges què van fer els jutges en períodes dictatorials. A Alemanya, per exemple, s’ha fet molta feina en aquest sentit.

¿Creu que hi ha poca sensibilitat en l’àmbit jurídic sobre les víctimes del franquisme?

— Hi ha de tot, però potser hi ha sectors que desconeixen aquest tema. En la recerca que vam fer des de la UPF, vam descobrir que moltes vegades s’ensenya el dret internacional penal i els drets humans relacionats amb memòria. S’entén molt bé el que va passar a Xile, l'Argentina i, fins i tot, a Alemanya. En canvi, quan es parla d’Espanya, hi ha una espècie de ceguesa. No es veu que aquests principis de dret internacional, que són vàlids a l'Argentina o Xile, també s’han d’aplicar aquí.

I aquesta ceguesa per què es produeix?

— Hi ha molts factors que ho expliquen. La dictadura franquista va ser molt llarga i els actors jurídics i la ciutadania van acabar naturalitzant la dictadura. Quan va arribar la Transició, la dictadura ja no era la dels anys 40 sinó la dels 60, una dictadura terrible, que vulnerava els drets humans, però que havia modernitzat la seva imatge. I això ho vincularia amb una de les altres prioritats de la direcció general: recordar més la memòria dels lluitadors antifranquistes dels anys 60 i 70. Cipriano Martos és un lluitador/heroi que fins fa poc era anònim, no només perquè era un obrer la mort del qual va ser amagada, sinó perquè, en general, els lluitadors antifranquistes han estat oblidats. Recordem molts noms de la Guerra Civil i la primera postguerra, però oblidem els lluitadors que anys més tard van sacrificar llibertat, integritat física i, en alguns casos, la vida per la democràcia.

¿Es podria investigar més si els juristes interpretessin diferent la llei d’amnistia?

— La llei d’amnistia havia de ser una llei d’amnistia, però no de punt final. Obligava el jutge a investigar i a establir responsabilitats. Si després la persona investigada havia de ser condemnada, s’amnistiava. El problema és que s’ha aplicat i es continua aplicant com a llei de punt final i, per tant, no s’investiga ni es busquen responsabilitats. Amb la nova llei de memòria espanyola i la creació de la fiscalia de sala, crec que això canviarà.

¿Creu que la comissaria de Via Laietana hauria de ser un espai de memòria?

— Claríssimament. Aquesta és una de les prioritats de la conselleria de Justícia. Ha de ser un espai de memòria no només perquè ho reivindiquen les entitats de memòria sinó perquè així ho diu el dret internacional. Les institucions internacionals parlen del valor reparador de ressignificar llocs de tortura. En trobem a l'Argentina, Xile, Alemanya, el Líban i, fins i tot, al Txad. Convertir la comissaria de Via Laietana en lloc de memòria tindria un valor reparador i preventiu.