Juan Guil ha tornat a casa 85 anys després d'haver marxat al front de l'Ebre
La neta del soldat republicà es va assabentar que era en una fossa llegint l'ARA
Terrassa"Quan em van trucar per dir-me que havien identificat el meu avi, em vaig emocionar molt. No em sortia la veu. A l'altra banda del telèfon es pensaven que s'havia tallat la comunicació, però d'alguna manera ja sabia, n'estava convençuda, que el meu avi era allà, al Mas de Santa Magdalena, en una fossa comuna", explica Anna Guil, que, finalment, aquest dissabte ha pogut enterrar el seu avi, Juan Guil, al cementiri de Terrassa, al costat de la seva dona i la seva filla. La família ha volgut recordar qui era i com era el Juan amb una fotografia ben gran d'ell. Amb les restes que els arqueòlegs han exhumat, les netes del soldat republicà han recuperat també els pocs objectes que hi havia a la fossa on descansava amb tres homes més: una sola de sabata i els botons de la camisa.
Juan Guil es va incorporar al batalló 238 de la 60a Brigada Mixta de l'exèrcit republicà el 21 de febrer del 1938. Tenia 30 anys i un fill de 4 anys, el pare de l'Anna, i una filla de tan sols 1 any. "Amb la meva àvia van estar parlant d'amagar-se o marxar, però tampoc tenien recursos per fer-ho i les conseqüències podien ser terribles, així que quan el van cridar a files hi va anar", diu l'Anna.
Pocs mesos després d'haver marxat de casa, el 24 d'agost del 1938, Juan Guil va morir per culpa d'un accident desafortunat. Un company, manipulant una arma, li va disparar un tret sense voler a la cama. Li van fer una amputació al mateix lloc i, quan va arribar a l'hospital de guerra de Santa Magdalena, a Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre), ja era mort. Guil va ser enterrat encara amb l'uniforme posat, a la fossa comuna que es va obrir al costat de l'hospital. Allà ha estat, amb desenes d'altres soldats republicans que no van poder sobreviure a la Batalla de l'Ebre, durant més de 80 anys. Aquell decisiu combat de la Guerra Civil va començar una nit sense lluna, la del 25 de juliol del 1938, i va acabar la matinada del 16 de novembre del mateix any. Va ser una batalla de desgast, un infern per a tots els combatents que s’hi van enfrontar.
"La meva àvia sabia que ell havia mort a la Batalla de l'Ebre, perquè li ho van dir uns companys del batalló del meu avi de Terrassa. Va rebre també una carta on s'esmentava que l'havien enterrat a l'ermita de Santa Magdalena, però no hi havia res més. No sabíem on era aquella ermita. El meu pare sempre havia tingut el neguit de trobar-lo i va estar buscant-lo, però no va tenir sort", diu l'Anna. El desembre del 2020 es va començar a excavar la fossa de Santa Magdalena, a Móra d'Ebre, un lloc que la Universitat Rovira i Virgili havia assenyalat el 2015 perquè allà hi havia hagut un hospital de guerra durant pràcticament tots els mesos que va durar la Batalla de l'Ebre.
La mort del pare
El 8 de gener del 2021, l'ARA publicava un reportatge explicant que s'havien localitzat 62 punts d'inhumació sota un camp d'ametllers darrere el Mas de Santa Magdalena. "Quan vaig començar a llegir el reportatge, va ser com una revelació. A mesura que anava llegint aquell article i altres que van sortir després, tot m'encaixava", explica l'Anna, que tenia la certesa que allà podia estar el seu avi. "No va ser fins al març del 2021 que vaig poder fer les proves genètiques, a casa, perquè el meu pare no podia anar a l'hospital", recorda.
L'Anna va patir molt per si la mostra era vàlida i la podien utilitzar per confirmar que un dels soldats exhumats, que tenia una cama amputada i diferents fractures, era el seu avi. "El pare va morir una setmana després d'enviar la mostra al programa d'identificació genètica. Malgrat la demència, tenia moments de lucidesa. Quan li vaig fer la prova per extreure'n les mostres d'ADN, li vaig dir que estàvem fent tot allò per tal de poder trobar el seu pare i em va mirar amb uns ulls... eren plens d'il·lusió i esperança, crec que ell ho va entendre", recorda.
Quan va saber que finalment havien trobat el seu avi, l'Anna va tenir un sentiment agredolç. D'una banda, tancava part de la seva història familiar i podia donar un enterrament digne al seu avi. De l'altra, hi havia una certa tristor perquè el seu pare no en podria ser testimoni. "És estranya la coincidència i té un punt de simbòlic; quan van exhumar l'avi, vam enterrar el pare", diu.
Aquest dissabte, a la cerimònia de comiat, s'ha recordat que el Juan es va casar esperant moltes coses i que tot es va truncar per culpa de la guerra. "Recordant el Juan recordem a molts i a moltes que van fer tots els possibles per a quelcom impossible", ha dit el capellà. Tornar les restes a la família és una manera de tancar ferides: "S'ha demostrat que les ferides, amb diferents intensitats i de diferents maneres, es transmeten a les següents generacions. Per això aquests actes són importants, per trobar consol i per recuperar una identitat durant molts anys silenciada", precisava el director general de Memòria Democràtica, Alfons Aragoneses.
No va ser fàcil per a l'àvia de l'Anna, la Paulina Armengol, tirar endavant amb dos fills petits. Estava sola i era viuda d'un soldat del bàndol perdedor. "Va ser una dona molt valenta, tenia moltes feines, treballava a la fàbrica, venia colònies, anava al camp a buscar menjar... No en parlava gaire de l'avi, però mai la vaig veure amargada, sempre tirava endavant i estava molt interessada en tot allò que succeïa o els aparells moderns", detalla l'Anna. "Algunes veïnes la criticaven perquè deixava els nens sols, però el meu pare era molt responsable, i ell i la seva germana feien molta pinya amb l'àvia, estaven molt molt units", afegeix. Sempre anaven tots junts de vacances i a l'àvia li agradava molt sortir. Les dues cosines de l'Anna, l'Eulàlia i la Núria, que sempre van viure amb l'àvia, expliquen que pràcticament mai parlava del Juan: "Era molt hàbil esquivant el tema", diuen. Malgrat el silenci, la Paulina mai es va treure l'aliança de casada. A l'habitació sempre hi va tenir la fotografia del Juan.
Una de les úniques pistes per intentar identificar els soldats enterrats al mas era una llibreta en què un dels metges de l'hospital, Miquel Gras Artero, va anotar el nom d'una trentena d'homes que hi van morir i que guardava l'associació prioratina No Jubilem la Memòria.
La direcció general de Memòria Democràtica va ampliar la informació sobre l’hospital mitjançant la documentació del fons 545 de l’Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica, i va tenir també l'ajuda de Joan Launes, de l’Associació Cultural La Riuada, de Móra d’Ebre. Durant set mesos de recerca arqueològica, es van recuperar un total de 177 cossos. Es tracta, fins ara, de la intervenció en fosses de la Guerra Civil a Catalunya que ha proporcionat un nombre més gran d’individus. A banda de les restes, també es va constatar la presència de material mèdic, fet que va poder corroborar que es tractava d’un hospital militar.
El mes de març del 2022 es van identificar les primeres restes recuperades en la intervenció arqueològica. Es tractava d’Andreu Flores Flores, soldat republicà que ja va ser retornat a la seva família i reinhumat al cementiri d’Arenys de Munt. El maig del 2022 es van poder identificar, també, les restes de Josep Aubeso Rovira, una de les persones que apareixia a la llibreta del doctor Miquel Gras Artero i que constava al cens de persones desaparegudes de la Generalitat de Catalunya des de l’any 2005.