Joan Escudé, l'últim supervivent de l'escamot pirinenc: "Vaig superar molt bé la Guerra Civil, la infància m'havia endurit"

BarcelonaJoan Escudé farà 107 anys el pròxim 6 de gener. Cada setmana continua anant a caminar al Montseny, es fa cada dia el dinar i recorda tots i cadascun dels llocs on va combatre durant la Guerra Civil. A l'entrada de casa hi té les fotografies de dues dones: a l'esquerra hi ha la seva mare, que no sabia ni escriure ni llegir i el va criar tota sola; a la dreta, la neta, que s'acaba de llicenciar en medicina. A les parets, fotografies de muntanya i un cartell de la Segona República recordant la bossa de Bielsa, on ell va aguantar, amb els companys, un setge de tres mesos enfront d'un enemic molt més nombrós i molt més ben armat. Tanmateix, quan Escudé, l'últim supervivent del regiment pirinenc número 1 de Catalunya, explica a l'ARA tot el que va viure durant els combats a les muntanyes i a l'Ebre, no hi posa ni heroisme ni èpica, sinó un gran pragmatisme.

Escudé és la veu que relata com van lluitar i patir els voluntaris que formaven el regiment al documental L'escamot pirinenc, dirigit per Felip Solé i que s'ha estrenat al Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló. Solé l'ha fet amb material d'arxiu i amb l'ajuda d'onze recreadors del Grup d’Estudis de Muntanya Antiga.

És el primer film que parla d'aquesta unitat creada per la Generalitat republicana. "No hi ha gaire informació ni gaire cosa publicada sobre aquest escamot. Va ser l'embrió del que el govern català volia que fos l'exèrcit de la República i la primera unitat militar que es va crear des del 1714", diu Solé. "Eren esquiadors, escaladors, excursionistes... Més tard també s'hi van incorporar caçadors. Era gent que estimava la muntanya", afegeix. Van lluitar sobretot a primera línia del front del Pirineu aragonès i van combatre fins al final a l'Ebre. "Van ser unitats que anaven on els deien i defensaven la posició perquè no es poguessin infiltrar les tropes enemigues. Molts dels que van formar-ne part eren independentistes", detalla Solé. I tots van ser voluntaris. "Sovint lamentaven que els enviaven a missions gairebé suïcides, i s'hi van allistar des de joves de vint-i-pocs anys fins a homes que superaven els cinquanta", afegeix.

A punt d'anar d'excursió, quan va esclatar el cop d'estat

Escudé es va allistar com a voluntari els primers mesos de la Guerra Civil, quan tenia vint anys. El 19 de juliol del 1936, quan hi va haver l'intent dels militars insurrectes de derrocar el govern de la República a Barcelona, aquest home avui centenari era un jove que es preparava per anar d'excursió. "Els trets em van enganxar amb la motxilla a l'esquena. Anava a buscar el tren perquè havia quedat a Mollet per anar a fer una sortida. Ho vaig tornar a intentar l'endemà, però ja vaig veure que era impossible. Un mes després, amb els companys, vam preparar noves excursions, perquè ens pensàvem que la guerra acabaria aviat, però no va ser així", explica.

Aquell 1936 Escudé treballava reparant estilogràfiques de la casa Parker. De camí a la feina passava per l'aparador d'un estudi fotogràfic que hi havia prop de la catedral de Barcelona, on es veien sobretot fotografies de muntanya. "Em quedava encantat mirant-les, però estava convençut que no les podria trepitjar mai, perquè no tenia diners", diu. Aquest amor per la muntanya i la creença en la República i el catalanisme van fer que decidís presentar-se com a voluntari del regiment pirinenc: "Em van fer un examen amb quatre preguntes per comprovar si era realment un muntanyenc i unes proves físiques que vaig superar –explica–. Al principi érem pocs perquè només volien muntanyencs i no n'érem gaires en aquella època, però després ho van ampliar i s'hi va sumar molta més gent", afegeix. Escudé militava a ERC des del 1934 i també formava part de Palestra, una entitat catalanista fundada el 1930. Recorda molt bé el moment en què es va proclamar la Segona República, el 14 d'abril del 1931. "Vam anar tots a la Model a demanar que alliberessin els presoners, però el director ens va dir que ja els havien alliberat", diu somrient.

Després d'uns mesos de formació als Pirineus catalans, a Escudé el van enviar al front d'Aragó. "Vam arribar a Barbastre el 3 de març del 1937 després de caminar tota la santa nit. Vam estar uns dies rebaixant el terra d'un túnel perquè hi poguessin passar els camions. Fins al juny no em van donar una arma; a disparar se n'aprèn de pressa, i per saber com anava una granada vaig comprovar-ho jo mateix, llançant-ne una pel barranc". El regiment pirinenc es va integrar a l'Exèrcit Popular. "Ens anaven canviant de posicions. Vam estar a Saragossa, a Terol... Cap al setembre vam envoltar Biescas de nit i al matí amb un company vam entrar al poble. Vaig sentir el grinyol d'un balcó i vaig estar a punt de llançar una granada, perquè el fusell no em funcionava, però vaig sentir la veu d'una velleta que cridava «Visca la República!» Sort que no la vaig tirar". Escudé i el seu company es van adreçar al campanar de l'església perquè, en el caos de tot plegat, els mateixos republicans disparaven als que ja havien entrat al poble: "Li vaig dir que agafés tovalloles blanques i les vam hissar", relata.

Els tres mesos de setge a la bossa de Bielsa

Escudé va ser a la bossa de Bielsa. A mil metres d'alçada dels Pirineus aragonesos, els republicans van resistir tres mesos: des del 14 d'abril fins al 15 de juny del 1938. Va ser l'últim reducte republicà a la zona i, quan va caure, l'aviació feixista va arrasar la població. "Ells eren molts més i tenien moltes més armes. Nosaltres no teníem ni morters ni podíem fer servir els canons perquè ens havíem quedat sense bales i els francesos només deixaven que passessin menjar –recorda Escudé–. Allà vam aguantar tres mesos, amb totes les bales i la metralla i les bombes de l'aviació".

Perduda la batalla, els soldats republicans van passar a França i el govern d'Albert Lebrun va fer un referèndum i va deixar escollir als soldats entre tornar a territori republicà o a l'ocupat per les tropes rebels. Només 411 soldats i cinc infermeres van passar a territori franquista, mentre que més de 6.000 soldats van viatjar a Catalunya després de travessar la frontera per Portbou. "La majoria dels que van anar a territori ocupat va ser perquè hi tenien família; els seus pobles havien caigut en mans dels rebels", puntualitza Escudé.

Després de quinze dies de permís, Escudé va anar a la Batalla de l'Ebre. "Em vaig assabentar que m'havien ascendit, no vaig preguntar mai per què, però amb el temps he arribat a la conclusió que va ser per allò que havia fet d'hissar la bandera blanca. Vaig passar a ser soldat d'observació i ja no vaig disparar més. Després d'estar uns quinze dies a Falset em van preguntar si volia ser sergent d'observació en un batalló que estava al front o soldat d'observació lluny del front, i com que volia salvar la pell vaig dir soldat. El que va anar en el meu lloc de sergent va morir", explica. Perduda la guerra, va estar als camps de Sant Cebrià i el Barcarès. "Quan vaig tornar a Espanya, em van obligar a fer la mili. Se'm va fer llarg i terrible. Eren tres anys, però vaig aconseguir falsejar uns documents i em vaig estalviar sis mesos. Després a la meva antiga feina no em volien per rojo y separatista, i em va costar molt trobar un lloc on treballar". A poc a poc, amb moltes dificultats, Escudé va refer la seva vida reparant màquines d'escriure.

"Ho tornaria a fer"

"No vaig passar gana a la guerra i per a mi no va ser tan terrible. Crec que vaig superar bé la Guerra Civil perquè vaig tenir una infància dura", diu. La mare d'Escudé es va quedar viuda amb 27 anys, quan ell tenia pocs mesos. "Sabia que la llet era de color blanc, però no la vaig tastar fins que vaig fer 11 anys, i les meves primeres sabates les vaig tenir per la primera comunió. Dormia en un matalàs que era un sac ple de fulles de blat –recorda–. Va ser una infància bastant terrible. Fins i tot durant un temps la meva mare va haver de renunciar al meu germà gran, però tampoc ho recordo com si fos una tragèdia".

"La mare no es va voler tornar a casar, deia que no volia arriscar-se i que el primer érem el meu germà i jo", afegeix. Escudé va tenir tres fills, però el primer va morir quan tenia poc més de cinc anys. Mirant enrere diu que no es penedeix gens d'haver-se allistat com a voluntari. "Ho tornaria a fer", diu.