Imma Puig Antich: "El document és un primer pas, però voldríem la revisió del judici"
El govern espanyol recorda les víctimes de la dictadura i entrega un paper de reparació
Barcelona"Fa 49 anys que lluitem perquè ens escoltin. Aquest document de reparació no és suficient, però és un primer pas. Ens han fet la guitza tota la vida, perquè ens han assenyalat per ser familiars d'un terrorista. El meu germà va ser víctima d'una doble injustícia i va lluitar per la llibertat. La meva mare ho va passar molt malament perquè li van matar el fill quan només tenia 21 anys. No ens hem rendit mai ni hem perdut l'esperança", explica Victoria Sánchez-Bravo Solla. El seu germà, José Luis Sánchez-Bravo Solla, va ser afusellat el 27 de setembre de 1975, al camp de tir d'Hoyo Manzanares (Madrid). Era membre del FRAP i el consell de guerra que el va condemnar estava ple d'irregularitats. La seva és una de les vint famílies víctimes de la dictadura franquista que han rebut una declaració de reparació del govern espanyol.
A tots ells se'ls fa un homenatge aquest dijous 31 d'octubre, la data que el govern espanyol va decretar que seria el dia de record i homenatge a totes les víctimes del cop d'estat, la guerra i la dictadura, a l'Auditori Nacional de Música de Madrid. El dia anterior el Congrés també tenia previst recordar les víctimes i s'havia convidat a parlar les germanes del jove anarquista Salvador Puig Antich, però l'acte s'ha suspès pel temporal del País Valencià. La majoria han hagut d'esperar més de cinquanta anys perquè se'ls tornés la dignitat. Entre els homenatjats hi ha Sánchez-Bravo i Puig Antich, però també el premi Nobel de literatura Vicente Aleixandre, el poeta Miguel Hernández i els lluitadors antifranquistes Enrique Ruano i Ángeles Flórez Peón Maricuela.
"Rebre aquest reconeixement és un primer pas, estem contentes, perquè els polítics han reconegut la veritat, però el que nosaltres voldríem i hem demanat sempre és la revisió del judici. En l'àmbit judicial estem igual. Hem demanat sense èxit dues vegades la revisió del judici, però moralment hem avançat perquè s'ha dignificat la memòria del nostre germà. Hem lluitat tota la vida perquè no quedi per a la història com un assassí, que és el que volia el govern franquista", explica Imma Puig Antich. El document de reparació deixa constància que qualsevol òrgan judicial, penal o administratiu de la dictadura creat per condemnar i castigar per motius polítics, ideològics, de consciència o creença religiosa era il·legal i il·legítim.
"Són documents simbòlics i tenen el seu valor, sobretot per als familiars", assegura Jacinto Lara Bonilla, l’advocat de la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina (CEAQUA) contra crims del franquisme. "El que no poden amagar aquests reconeixements és que no s'ha revertit un model d'impunitat. L'estat es nega a investigar als perpetradors des d'un punt de vista penal", afegeix Lara. El problema, segons l'advocat, és que la llei de memòria democràtica parla de les víctimes però no dels responsables dels crims. "La millor reparació és una sentència judicial i això és el que s'ha evitat sempre", lamenta Emilio Silva, president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH).
La justícia sempre ha estat un mur insalvable per a les víctimes de la dictadura. S'han presentat més de cent querelles per tortures, desaparició forçada, execucions extrajudicials, robatori de nadons i treball esclau. Més d'una desena d'aquestes querelles es van interposar fa dos anys, quan va entrar en vigor la llei de memòria democràtica. Totes, a excepció de la del cas Ruano, han estat inadmeses o s'han arxivat. L'últim revers va ser el juny. El Tribunal Constitucional va deixar clar que la llei de memòria democràtica és insuficient i no habilita per investigar els crims franquistes. A més, considera que aquests crims han prescrit o estan amnistiats per la llei d'amnistia de 1977. "És una impunitat sostinguda pels tres poders (judicial, legislatiu i executiu), però és un error posar només el focus en el judicial, perquè és el legislatiu el que ha de revertir aquesta impunitat", assegura Lara.
La impunitat dels botxins
"Es parla molt de les víctimes, se les menciona més de 140 vegades a la llei de memòria, però no hi ha mencions als victimaris, ni es diuen els noms ni sabem les biografies –diu Silva–. Tampoc es diran als seus noms a l'acte d'homenatge", afegeix. Silva també critica el dia escollit per fer aquest homenatge. "És el dia que les corts espanyoles van aprovar, el 1978, la Constitució espanyola [refrendada el 6 de desembre per un referèndum]. És una constitució que no menciona enlloc les víctimes del franquisme ni els que van lluitar contra la dictadura ni tampoc l'antecedent democràtic que va ser la Segona República. Hi haurà gent a qui li encanta la Constitució, però aquell 31 d'octubre de 1978 a les víctimes no se'ls va donar res", afirma Silva.
Entre els que rebran un homenatge, hi ha la família d'Enrique Ruano, un estudiant de dret militant del Front d'Alliberament Popular antifranquista, va morir d'un tret el gener de 1969 quan estava detingut i sent interrogat per tres membres de la Brigada Politicosocial. A Ruano l'havien detingut perquè duia un paquet sospitós i el sumari que es va obrir en aquell moment era un cúmul de despropòsits. No es va deixar que un metge de confiança de la família assistís a l'autòpsia i se'l va enterrar de manera clandestina. Tant la policia com el jutge van defensar que s'havia suïcidat. El gener de 1989, un dia abans que prescrivís el delicte per assassinat, es va sol·licitar reobrir el cas. El seu cos va ser exhumat, però faltava un fragment de la clavícula dreta que havia estat serrat i que mai es va trobar. Es va arribar a la conclusió que allà hi havia el forat que havia deixat una bala. Va ser la primera vegada que els policies torturadors es van asseure al banc dels acusats. El judici finalment es va celebrar l'1 de juliol de 1996. Es va considerar provat que Ruano havia estat torturat, però hi havia dubtes sobre com havia mort i els policies van ser absolts.
Una de les altres homenatjades no podrà rebre aquest reconeixement per pocs mesos. És Ángeles Flórez Peón, que va morir a Gijón el maig. Més coneguda com a Maricuela, va ser una política i activista asturiana. Va ser presidenta de les Joventuts Socialistes d'Astúries (JSA), i després del cop d'estat de juliol es va convertir en miliciana. Va ser infermera en un hospital de campanya a Gijón i, després de la victòria dels franquistes, la van jutjar i empresonar. Va haver de marxar a l'exili a França i no va tornar a Espanya fins al 2013. Va morir quan tenia 105 anys.