Franco va dedicar molts recursos a exhumar els morts "per Déu i per Espanya"
Una investigació de Miriam Saqqa treu a la llum moltes dades inèdites de tot el procés per recuperar "màrtirs i caiguts"
BarcelonaEncara ara, vuitanta-vuit anys després de l'inici de la Guerra Civil, és complicat exhumar les restes d'homes i dones que van lluitar en el bàndol republicà. Hi ha manca de recursos i han passat tants anys que localitzar les fosses és difícil. Tanmateix, durant la guerra i la dictadura, Franco va dedicar molts recursos a exhumar els morts del bàndol nacional. "La sang dels que van caure per la Pàtria no consent ni l'oblit, ni l'esterilitat ni la traïció", deia el dictador l'1 d'abril del 1942. Ho va fer més per un tema polític que no pas per raons humanitàries. Miriam Saqqa, doctora en història i arqueologia per la Universidad Complutense de Madrid, s'ha passat més de quatre anys investigant milers de papers als arxius, sobretot dels processos judicials que van acompanyar aquestes exhumacions, i en treu a la llum moltes dades inèdites.
Saqqa, que detalla els resultats de la seva investigació a Las exhumaciones por Dios y por España (Cátedra), ha localitzat 171 exhumacions, de les quals es van treure 3.518 cossos i se'n van identificar 1.231. "Només van exhumar els qui consideraven màrtirs i caiguts. Va ser un procés excloent i exclusiu associat a un procés judicial", explica Saqqa. De fet, els revoltats ja van començar a legislar el 1936, tot just quan va començar la Guerra Civil, en relació amb les exhumacions. "Es va crear la figura d'una víctima única. Per als revoltats les úniques víctimes eren les que havien mort a mans dels qui anomenaven hordes marxistes", assegura Saqqa.
Durant la Guerra Civil, van ser sobretot els familiars i els ajuntaments els que van fer les exhumacions. Amb la dictadura hi va haver un desplegament d'agents del règim i es van donar moltes facilitats, però l'Estat només pagava les exhumacions de militars. El Tribunal Superior de Justícia, a través de causes generals, va monopolitzar tot el procés judicial. "Hi havia jutges, fiscals i delegats a totes les províncies, però les ordres les donaven des de Madrid. Quan es va incoar la causa general es va atribuir a les exhumacions una quantia econòmica força important", diu la historiadora.
Fiscals molt ben pagats
En un inici s'hi van destinar 532.000 pessetes de l'època: 490.200 pessetes es van dedicar a personal (fiscals i secretaris judicials) i 42.600 a material. Així, per exemple, el fiscal instructor delegat tenia un salari de 25.000 pessetes anuals i 2.083 mensuals, i un fiscal instructor auxiliar percebia 23.000 pessetes anuals i 1.958,33 mensuals. Per tenir una idea de la situació d'aquell moment, un fuster, un miner o un obrer de la metal·lúrgia cobrava entre 12 i 14 pessetes diàries (entre 360 i 420 al mes). "Aquestes xifres mostren la condició privilegiada d'aquests agents judicials en un context d'economia de postguerra on els salaris reals van disminuir en un 50% i hi va haver un retrocés del poder adquisitiu", explica Saqqa. "L'Estat va involucrar molts agents estatals que actuaven com a informadors i com a agents repressors per obtenir la informació", afegeix.
"Va ser un procés violent, repressiu i coercitiu", diu Saqqa. La brutalitat no només va ser contra els que van perdre la guerra. "La violència es va utilitzar també contra els qui consideraven aliats, perquè una forma d'obtenir la informació era a través de les declaracions dels familiars dels màrtirs i caiguts", explica l'autora. Es feien peticions a través de la premsa, dels butlletins oficials, dels ajuntaments... Les peticions en què es demanava informació sobre els morts, la localització i la identificació dels culpables de les morts es van publicar en tots els municipals de l'Estat. A vegades, els agents anaven porta per porta i entregaven les peticions. "Eren documents en què se citava els familiars a declarar davant el Tribunal Superior de Justícia. I si no acataven, se'ls amenaçava amb penes de presó o multes econòmiques", diu la historiadora.
Hi havia diferències territorials importants, perquè al règim franquista li interessaven molt més els territoris que més temps havien estat sota el bàndol republicà, com Catalunya. En tot aquest procés, els forenses van tenir un paper important. "Van tenir una actuació negligent, perquè eren agents de la dictadura que defensaven uns interessos ideològics i polítics concrets. Interessava identificar els cossos ideològicament, però no de manera individual, perquè l'objectiu era construir i defensar la figura del màrtir i caigut. Es va fer un ús polític dels cossos", afirma Saqqa.
Algunes de les restes es van traslladar als cementiris municipals, però quan les fosses eren molt grans, com el cas de Soto de Aldovea (San Fernando de Henares), on encara hi ha la creu franquista, es duien a Paracuellos de Jarama. Actualment, allà hi ha el Cementiri dels Màrtirs de Paracuellos, on es recorda les víctimes que van morir assassinades a la rereguarda republicana la tardor del 1936. En concret, des de la fossa de Soto de Aldovea s'hi van portar més de 400 individus. "En algunes ocasions les famílies van poder decidir però en moltes altres no, perquè moltes restes es van inhumar a Paracuellos sense que fossin identificades. Els cossos eren un objecte molt valuós i molt potent des del punt de vista simbòlic i polític", destaca Saqqa.
Franco va encarregar un cens de desapareguts i exhumacions des del 1936, i la legislació publicada al BOE és una prova de la seva preocupació per retre honors als morts del seu bàndol de manera exclusiva. "Mai després hi ha hagut un procés judicial estatal com el que ell va fer per a les seves víctimes. Les altres es va considerar que eren indignes de tenir un espai legal de mort", conclou la historiadora.
