El doble exili dels Pujadas: van escapar de Franco i van ser assassinats a l'Argentina

BarcelonaMaría Eugenia Pujadas, nascuda a l'Argentina i neta d'exiliats catalans, tenia un any i mig quan pràcticament tota la seva família va desaparèixer. Ella era al bressol quan, una nit d'agost de 1975, el comando paramilitar i criminal Libertadores de América va entrar al domicili familiar, va segrestar els seus avis, els seus pares i dos tiets, i els van portar a un descampat per matar-los. A la casa, només van quedar ella i el seu tiet Víctor, d'onze anys. En Víctor va tornar a Barcelona, ella es va quedar als afores de la ciutat de Córdoba amb el seu avi matern i la seva mare, la Mirta Yolanda Bustos, que miraculosament va sobreviure però molt malferida. Quasi 50 anys després d'aquella tragèdia, la María Eugenia ha vingut per primera vegada a Catalunya i s'ha retrobat amb els cosins i tiets al recinte modernista de Sant Pau. Una reunió que ha estat possible, en part, gràcies al Memorial Democràtic.

"Vaig créixer sense saber-ne res, d'aquesta història. Quan preguntava em deien que havien mort en un accident. La mare va marxar a Barcelona el setembre de 1975, es va sotmetre a moltes operacions, i va tornar a l'Argentina el 1978, en plena dictadura, perquè volia estar amb mi. Va morir quatre anys després. Mentre vaig poder estar amb ella, vaig sentir alguns retalls de converses i li preguntava en quina pel·lícula passava tot allò. Que innocent que era", explica María Eugenia Pujadas, que ha publicat amb Miguel Cabrera La mujer que se hizo hilvanando retazos. La mare mai li va parlar d'aquella nit terrible. "Sempre estava contenta quan estava amb mi. Em parlava de com estimava el pare i em deia que m'hi assemblava. M'explicava el que feien junts, i que a ell li agradava molt llegir i era molt culte. A la mare li costava caminar i moure un braç, no recordo que em pogués acompanyar mai a l'escola". Quan fa pocs dies va agafar l'avió per venir a Barcelona, María Eugenia no va poder evitar pensar en com es devia sentir la seva mare quan va venir a la capital catalana el setembre de 1975. "Hi pensava i no podia deixar de plorar".

L'exili espanyol

Els avis de María Eugenia Pujadas eren metges. Josep Maria Pujadas i Josefa Badell es van conèixer mentre estudiaven medicina a la Universitat de Barcelona i es van llicenciar el 1944. Van treballar a l'Hospital de la Santa Creu i Santa Pau i es van especialitzar en hematologia però va arribar un moment que no podien viure sota el règim franquista. Tampoc volien que els seus tres fills creixessin en aquella Espanya tan fosca. Van decidir exiliar-se a l'Argentina, als afores de Córdoba, i van renunciar a la medicina. Van muntar una granja de reproducció avícola i van tenir tres fills més: la Maria Àngels, la María José i el Víctor. Aquella nit tràgica van morir assassinats la María José i el Josep Maria, el pare de la María Eugenia. La Maria Àngels, que no era al domicili familiar, va marxar a Barcelona amb el seu marit argentí.

Per què aquella massacre d'agost de 1975? Mariano Pujadas era un dels tres fills que el matrimoni de metges havia tingut a Barcelona. A l'Argentina es va vincular a la lluita política, va ser un dirigent de la joventut peronista, i al grup guerriller Montoneros. Va ser detingut i traslladat al penal de Trelew a la Patagònia i assassinat poc temps després. Va morir afusellat, amb dinou altres presos, el 22 d'agost de 1972, sota el govern militar del general Lanusse. "No crec que els meus avis estiguessin polititzats però sí que eren molt solidaris i es van organitzar per ajudar les famílies d'altres presos. En aquell moment trigaves tres o quatre dies a arribar a la Patagònia des de Córdoba. Va ser una represàlia", explica la María Eugenia, que ha anat reconstruint la història familiar fent recerca als arxius i, sobretot, amb els records dels qui van conèixer els seus avis i els seus pares. "Molts recorden els pares perquè eren persones solidàries, que ajudaven quan algú ho necessitava", relata. La María Eugenia ha crescut sobretot amb l'avi matern. "És el que em va criar, el que ho va donar tot per mi. Ell va fer un canvi radical de vida, era un home tosc, rude, dur, del camp. Quan vaig anar a aquella casa ell va canviar radicalment", afirma.

La família que va tornar

La Beatriu és la filla de la Maria Àngels. És metge, com els seus avis, i s'ha especialitzat en immunologia. Va néixer a Lleida però ha anat a l'Argentina tantes vegades com ha pogut: "La primera vegada va ser el 1985, tenia vuit anys, i hi vaig anar amb la tieta perquè els pares no s'atrevien encara a posar els peus a l'Argentina. Ho recordo com un viatge molt bonic i estrany, perquè hi tenia part de la família. Era com si pertanyés en part allà, com si fos el lloc on hauria d'haver nascut i crescut", diu.

"Els meus avis van viure a l'Argentina durant vint anys i hi van ser molt feliços. Els pares sempre em van dir que havien vingut a Catalunya perquè els avis havien mort, però no vaig saber res de la tragèdia familiar fins que vaig ser adolescent i vaig veure un reportatge a TV3", afegeix la Beatriu. Els primers anys, la família va ser apàtrida, no els reconeixien ni el govern espanyol ni l'argentí. "Ara tinc la doble nacionalitat. Els pares sempre han tingut molta enteresa, no els he vist mai deprimits. Han tirat endavant i ens han educat valorant molt la família, perquè quan van tornar va ser la família d'aquí que ens va ajudar i ens va acollir", diu la Beatriu.