¿Desapareixerà la Fundación Francisco Franco amb la nova llei de memòria?

BarcelonaUna de les anomalies d'Espanya és que, després de més de quaranta anys de democràcia, hi continua havent una fundació dedicada a Francisco Franco, responsable de centenars de milers d'assassinats i de desaparicions. En el passat, els diferents intents perquè la fundació fos il·legalitzada no han tingut èxit. Ara que la nova llei de memòria democràtica espanyola ja és una realitat, desapareixerà? I què passarà amb la resta, perquè Espanya és el paradís de les fundacions feixistes: hi ha la Fundación José Antonio, fundada el 1996, en plena democràcia, i dedicada a José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange; la Fundación Yagüe, que recorda Juan Yagüe, més conegut com el carnisser de Badajoz; la Fundación Pro-Infancia Queipo de Llano, el militar que animava des de la ràdio a assassinar i violar; la Fundación Serrano Súñer, el ministre que volia aliar-se amb Hitler; la Fundación Ramiro Ledesma Ramos, i la Fundación las Hijas de Millán Astray y Capitán Cortés.

La decisió serà dels jutges

De moment, la Fundación Nacional Francisco Franco (FNFF) treu pit: "¿Dir que Franco va construir 600 pantans és fer-ne apologia? Els jutges s'hauran de pronunciar", assegura el president executiu de la fundació, Juan Chicharro. La llei no declara il·legals cap d'aquestes fundacions explícitament. Tan sols diu que se'n pot demanar la dissolució si fan apologia del franquisme, enalteixen el cop d'estat i la dictadura i menyspreen i humilien les víctimes. "El que no passarà és que els patronats d'aquestes fundacions consensuïn de manera voluntària la seva extinció", assegura l'advocat Jacinto Lara. El govern espanyol té la intenció d'instar l'autoritat judicial a fer-ho, però encara no ha explicat públicament com serà ni quan. Segons la llei, és el Protectorat de Fundacions, que depèn del ministeri de Cultura, qui en té la competència. Consultat per l'ARA, el departament que encapçala el ministre Miquel Iceta diu que encara cal "estudiar la millor manera de complir" la nova norma.

"Per força hauran de passar pel filtre judicial i tot dependrà del que interpreti el jutge", afegeix Lara. No serà fàcil, perquè no es demana només fer apologia del franquisme: ha d'anar acompanyada d'humiliació a les víctimes. A més, un jutge pot considerar que entra en conflicte amb la llibertat d'associació o expressió o el dret de fundació. "La judicatura espanyola no és gaire sensible a aquests temes i a donar cobertura a altres víctimes; el jutge no només pot donar la raó a la FNFF, sinó que fins i tot pot plantejar que el cas sigui portat al Constitucional", conclou Lara.

La Constitució espanyola no recull el precepte específic de prohibir partits polítics. D'altra banda, hi ha precedents a Europa on ha prevalgut el dret a la llibertat d'expressió, com va ser el cas Lehideux i Isorni, autors d'un manifest que defensava la memòria del mariscal Pétain, que simbolitza la col·laboració de França amb l'invasor nazi. La justícia francesa va condemnar Lehireux i Isorni, però el Tribunal d'Estrasburg va determinar que havia de prevaldre la llibertat d'expressió.

"No serà una cosa automàtica i no tinc clar que es pugui acabar dissolent, perquè la llei és poc explícita. El que fan les fundacions és adaptar-se i canviar els estatuts per evitar que se'ls acusi de fer apologia. La FNFF, per exemple, diu que es dedica a difondre i promoure els estudis sobre la vida i el pensament de Franco. Això és fer apologia? Si es perd la demanda davant un jutge, no ens podrem treure la FNFF ni amb aigua calenta", lamenta l'advocat i professor d'història de la UAB Daniel Vallès.

Què passarà amb l'arxiu que té la Fundación Francisco Franco?

Segons la nova llei, els arxius i documents del govern de la dictadura, en particular del cap d'estat, que estan en mans d'entitats privades o persones físiques, una vegada superats els tràmits legals, hauran de ser de titularitat pública i anar al Centre Documental de la Memòria Històrica o a l'arxiu de l'organisme públic que es determini.

El 2001, durant el govern d'Aznar, es va donar una subvenció a la FNFF per digitalitzar-ne una part de la documentació. El 2009, el Centre Documental va rebre una còpia en microfilm del fons i un inventari amb una descripció. Els documents inventariats estan numerats des de l'1 fins al 27.490, però la fundació no els va lliurar tots: només els compresos entre l'1 i el 27.357. "És un inventari que han fet ells i, per tant, no ens queda més remei que confiar-hi fins que no puguem veure'n tot el contingut", explica Henar Alonso, que forma part de la junta directiva de l'Associació Arxivers Espanyols en la Funció Pública. Alonso lamenta que a Espanya hi ha en general confusió entre els que és públic i el que és privat: "Hi ha una tendència molt clara a apropiar-se la documentació pública, passa amb els papers dels presidents espanyols, que s'enduen a casa". Tot plegat, amb el perill que es pugui destruir molta documentació. "Treballo en un arxiu militar i ens arriben nets i besnets amb papers que els avis i besavis que eren a l'exèrcit es van endur a casa". Alonso no creu que sigui complicat que els documents de Franco acabin sent de titularitat pública: "Hi ha una clara voluntat política perquè sigui així".

Què canviarà a Cuelgamuros?

De moment, ja no es diu Valle de los Caídos sinó Valle de Cuelgamuros i se n'ha canviat la senyalització i els tiquets d'entrada. Les explicacions, almenys a la web, també han canviat de cap a peus i ara s'explicita que és un monument franquista i que Franco va fer un cop d'estat contra el govern legítim de la Segona República.

Fa més d'un any que la secretaria d'estat de Memòria Democràtica ho té tot a punt per entrar a les criptes i intentar identificar i exhumar les víctimes que hi van ser enterrades sense el coneixement dels familiars. Hi ha famílies que fa anys que lluiten per endur-se'n els seus morts, moltes vegades víctimes de la dictadura, però una altra vegada els obstacles els han posat els jutges. El cas ha entrat en una espècie de laberint que fa que l'espera de les famílies s'eternitzi. Tot es va complicar, i molt, quan el novembre del 2021 el jutjat contenciós administratiu número 10 de Madrid va acceptar un recurs de l'Associació per la Reconciliació i la Veritat Històrica. Es va considerar que els treballs de l'exhumació podrien causar danys a l'edifici, cosa que la secretaria d'estat de Memòria Democràtica del govern espanyol sempre ha negat. El juny passat, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va aixecar les mesures cautelars que impedien treure'n les restes de les víctimes. Però tot seguit es va presentar un nou obstacle: l'alcaldessa d'El Escorial, Carlota López, es va negar a renovar la llicència per autoritzar l'accés a les criptes i el jutjat contenciós administratiu de Madrid li va donar la raó. Els familiars de les víctimes van posar una querella per un presumpte delicte de prevaricació, perquè contravenia dues resolucions judicials. Ara està en mans del Tribunal Suprem.

L'exhumació de Primo de Rivera

Qui segurament sortirà abans del Valle de Cuelgamuros serà José Antonio Primo de Rivera. La família, que està bastant enfadada perquè acaben de perdre els títols nobiliaris per culpa de la nova llei de memòria, volien treure'l abans que s'aprovés la llei i així no haver de negociar amb el govern espanyol, però no va poder ser. Després de l'exhumació de Franco, Primo de Rivera es va quedar sol en un lloc prominent d'accés públic. No hi té dret, segons la nova llei. Una de les alternatives de la secretaria de Memòria era enterrar-los amb la resta de víctimes, més de 33.000 homes, actualment del tot invisibilitzats, una opció que la família descarta del tot. La família diu que vol que Primo de Rivera "mantingui el lloc preeminent que li correspon en la memòria de molts espanyols" i no sigui "objecte de més humiliacions", perquè serà el quart trasllat del cos que es fa des de la seva mort i el cinquè enterrament. Segons el govern espanyol, tenen dret a enterrar-lo on vulguin sempre que sigui en un cementiri i no en un lloc on se'l pugui enaltir.

Els monjos benedictins del Valle de Cuelgamuros ara són més discrets, però no s'han quedat de braços plegats. Derogada la llei franquista del 1957, que especificava que l'orde benedictí havia de vetllar pel monument, ja no hi tenen cap poder, però continuaran allà, també amb l'escolania, fins que no hi hagi un nou decret llei que especifiqui quin serà el nou estatut jurídic del monument. Mentrestant, els benedictins van fer peticions per a noves canonitzacions i hi ha noves sol·licituds per enterrar morts a les criptes del gran monument feixista. Una altra maniobra ha sigut obtenir el rècord Guinness per a la creu monumental.

El cas de Quiepo de Llano i Bohórquez Vecina

Més imminent és l'exhumació de les restes de Queipo de Llano i Francisco Bohórquez Vecina. El 24 d'octubre, tan sols sis dies després que la nova llei entrés en vigor, el secretari d'estat de Memòria Democràtica, Fernando Martínez, va enviar una carta a la Germandat de la Macarena demanant facilitar "com més aviat millor la realització dels tràmits necessaris per exhumar les restes de Gonzalo Queipo de Llano i de Francisco Bohórquez Vecina". Actualment són a la capella que hi ha al darrere l'altar de la Mare de Déu de la basílica Santa Maria de l'Esperança Macarena de Sevilla, un lloc de gran importància simbòlica i força central. Bohórquez va ser auditor de guerra i el responsable de moltes sentències que van condemnar a mort els defensors del govern legítim de la República. Queipo de Llano va dirigir una bona part de la repressió a Andalusia i va ordenar milers d'assassinats. La previsió és que la seva exhumació es faci abans del desembre.