Així assassinaven i enterraven les dones els franquistes

BarcelonaA Jerónima Blanco la van matar els feixistes, estant embarassada, juntament amb el seu fill de 3 anys, i els van enterrar en una fossa comuna a Flores de Sil (Ponferrada). A la fossa de Fuentes de León (Badajoz) hi havia les restes d'una mare amb la seva filla adolescent. No es van voler separar i les van matar juntes. Al barranc de Víznar (Granada) hi havia molts imperdibles, didals i tot de botons que acostumaven a portar les costureres a les bates. Allà van assassinar i llançar a la fossa una dotzena de dones que formaven part del Sindicat de l'Agulla. Durant la Guerra Civil van morir moltes dones, però a diferència dels homes, la majoria van morir lluny de la línia de front.

Al règim franquista li costava afusellar dones. "Tendien a no condemnar a mort les dones, perquè consideraven que no s'ho mereixien; fer-ho volia dir donar-los una entitat, donar-los la mateixa importància que a un home", assegura la historiadora i especialista en fosses comunes Queralt Solé. A la majoria se les condemnava a l'ostracisme social, se les marcava de per vida o se'ls robava el dret a ser mares. 

Quan no hi havia judici, però, les coses canviaven. Moltes dones van ser assassinades i les xifres, a mesura que es fan més exhumacions i es tenen més dades, augmenten. "Si als consells de guerra un 2% dels assassinats eren dones, a la rereguarda el percentatge pot arribar a un 9%, una xifra que podria incrementar-se quan excavem més fosses", detalla Solé. Fins al 2018, van aparèixer restes de dones en 58 fosses de les 7.843 exhumades. El tracte també diferia si les dones eren jutjades o si eren assassinades sense judici previ. En el primer cas, s'esperava que la dona parís abans de dur-la davant de l'escamot d'afusellament. A la rereguarda les mataven amb els fills al ventre.

¿Hi havia distincions entre dones i homes quan es tractava d'assassinar-los? Se'ls enterrava diferent? A poc a poc es van fer més estudis sobre la violència contra la dona durant la Guerra Civil, però les dades encara són escasses. "Queda un llarg camí per recórrer, és un tema que s'ha estudiat poc", diu Solé. No hi ha gaires pistes que ajudin a trobar les restes de les dones assassinades, perquè no hi ha registres ni documentació i, per tant, només queda la memòria oral, que s'ha anat esvaint després de més de 80 anys de silencis. Tot plegat fa que es coneguin poques fosses que siguin exclusivament femenines.

Assassinades lluny del poble

Una d'elles és la Fossa de Dones de Grazalema (Cadis). Es creia que les 15 dones i el jove de 14 anys que hi van ser enterrats havien estat assassinats en una corba de la carretera que du fins a Ronda, el setembre del 1936, però posteriors investigacions que va fer el periodista David Doña i que explica al documental Sucedió en Grazalema demostren que no va ser un "cop calent". Les dones van estar empresonades durant uns mesos i després, el 1937, premeditadament, traslladades i assassinades lluny del poble. Les víctimes tenien entre 18 i 62 anys i se les va enterrar de qualsevol manera a no gaire profunditat. A la fossa i al seu entorn hi havia pocs projectils, però força senyals que s'havien utilitzat armes blanques, com ganivets i una destral. Així, per exemple, els impactes de bala en un dels cranis es barrejaven amb una fragmentació que podia ser la conseqüència d'haver rebut el cop d'una pala.

Altres fosses deixen constància que es van endur les dones lluny del poble, abans de matar-les, com la fossa de Candeleda (Àvila), on les van pujar en un camió i les van matar en un giravolt de la carretera. La més gran era Virtudes de la Puente Pérez: 53 anys. El seu "delicte", ser protestant. Pilar Espinosa Carrasco tenia 43 anys i la van matar per llegir El Socialista. Valeriana Granada, de 26 anys, estava embarassada. El seu marit lluitava amb el bàndol rebel, però una veïna envejosa, segons els testimonis orals, la va denunciar.

És difícil definir un patró, però sovint les dones eren enterrades amb menys cura; n'hi ha nombrosos exemples al sud de la Península. "Moltes estaven molt més mal col·locades i en alguns casos, quan estaven barrejades amb homes, eren les últimes a ser enterrades", explica Eulàlia Díaz Ramoneda, arqueòloga i antropòloga forense, que ha participat en moltes exhumacions. "A través de l’anàlisi de casos intentem veure si hi ha un tracte diferencial que demostra un major menyspreu per aquestes víctimes", assenyala. En algunes ocasions les van mig enterrar o les van deixar a la intempèrie, com van fer amb la dona i el seu fill a Flores de Sil, on va ser un veí qui els va inhumar. "També ens hem trobat que tenien posicions molt forçades, com si les haguessin obligat a estar agenollades o els haguessin lligat les mans", afegeix Díaz Ramoneda. A Gerena (Sevilla), per exemple, hi havia bales de fusell Mauser espanyol i de fusell Mauser italià, que és armament militar, i restes de filferro que se suposa que es van utilitzar per emmanillar-les.

Fosses comunes pendents de trobar

La manca de registres i de senyalització fa que moltes de les fosses encara avui no s'hagin pogut localitzar. És el cas de 15 dones de Puebla de Guzmán (Huelva), o de la Fossa de les Nenes d'El Aguaucho (Sevilla), on es creu que hi podria haver enterrades nou dones joves que els militars van detenir. Segons la memòria oral, els franquistes es van emportar les dones al seu quarter general, on les van obligar a servir-los menjar i beure, totalment nues, després les van violar i, en acabat, les van matar. No hi ha hagut èxit tampoc en la recerca de la Fossa de les Dones de Pedraja (Burgos), on es creu que hi hauria les restes d'entre 9 i 20 dones, esposes de ferroviaris de Miranda, activistes com els seus marits o vinculades a sindicats i partits d'esquerra, així com professores.

Algunes de les dones enterrades tenien una clara vinculació política. És el cas de la fossa d'Izagre (Lleó), on es van exhumar les restes de María Alonso Ruiz, de 22 anys, presidenta de la Unió Republicana de La Bañeza. "En el cas de les dones, el seu assassinat i la seva forma d'enterrament pretenen ser més exemplaritzants; és un missatge a la societat en general i directament adreçat a aquelles dones adultes, noies o nens, perquè no tinguin una actitud contrària a la societat masclista que vol imposar el règim", assenyala Díaz. "S'ha menysvalorat el paper de les dones. Algunes estaven polititzades i eren activistes, però altres no només eren les dones d'algú, sinó que van duplicar el seu rol: van continuar fent tasques tradicionals com cuinar, rentar, cuidar els fills, tenir cura dels malalts o dels ferits i, a més a més, amagar ferits, alimentar-los a casa i ocultar els que fugien o portar-los menjar a la muntanya, fer d'enllaç, passar informació... Són tasques que no s'han recollit prou de forma escrita", afegeix l'arqueòloga i antropòloga.

El sonall de La Carcavilla

Saber què va passar amb aquestes dones abans que les matessin, des d'un punt de vista arqueològic i antropològic, és complicat, perquè les tortures i les violacions no deixen marques als ossos. Encara que a vegades hi ha senyals distintius, com al barranc de Víznar, on hi havia enterrats 49 individus, 24 dels quals eren dones: elles tenien més lesions a la part posterior del crani. A les seves fosses queden rastres de la vida que van tenir i que les diferencia dels homes: botons de nacre, fusta i coure més petits; soles de sabata més petites i de materials més durs que pertanyien a botes i botins de cuir, abillaments per als cabells com clips i diademes, arracades, braçalets i collarets, o el sonall que van trobar al Parc de La Carcavilla (Palència), que pertanyia a Catalina Muñoz, una dona de 37 anys i mare de 4 fills. Segurament, el sonall era del seu fill de 9 mesos que portava als braços quan la van detenir. "Algunes de les dones fins ara exhumades anaven molt ben vestides, cosa que no hem trobat amb els homes, però no sabem si es van vestir així conscients que les matarien o si les van detenir un dia que anaven especialment arreglades", conclou Díaz Ramoneda.