Els 12 miners morts que mai ningú va reclamar

BarcelonaEl 10 d'abril del 1944 van morir 34 treballadors de la mina Clara de l'Espà (Saldes, Berguedà), que aleshores era propietat de Carbones del Cadí. "L'explicació que hi ha al sumari sobre l'accident de la mina Clara és un resum elaborat a partir de les declaracions dels vuit miners que van sobreviure i de les inspeccions oculars posteriors dels enginyers de mines. Hi ha opinions diverses que donen la culpa al grisú, a la barrinada, la pols de carbó... però la sentència no acaba d'aclarir la causa directa de l'explosió. El que sí que deixa palmari és que l'accident va ser més greu per la manca de mesures de seguretat i per l'incompliment dels requeriments que en aquest sentit van fer els inspectors", explica la periodista Maria Favà Compta, que acaba de publicar La mina de la mort (Edicions Gavarres). No va ser fàcil per a Favà accedir al sumari. Va aconseguir, després de mesos de gestions, una primera visita a la secció tercera de l'Audiència de Barcelona el 25 de gener del 2018. Tanmateix, l'endemà, un lletrat li va agafar els lligalls i li va dir que no tenia dret a consultar-los. Dos anys i nou mesos després va aconseguir una nova autorització.

"A Gósol hi ha una dona molt sàvia i ja gran que és la Maria de Sorribes, que és com la memòria viva del lloc. Ella em va dir que molts d'aquests miners van ser enterrats amb noms falsos, però vaig creure que era una mica una llegenda, encara que també m'ho van dir alguns exminers", explica. Quan va començar a investigar, la periodista va trobar un document que la va esperonar a seguir endavant. Era un informe d'Agustín Zurita Chacón al governador civil de Barcelona, Antonio de Correa Veglison, datat del 21 d'octubre del 1944: "Quan hi va haver el traspàs de l'empresa (de la mina) de Carbones del Cadí a Carbones de Berga, la nova empresa es va trobar amb l'existència d'un gran nombre de productors clandestins". Chacón era el secretari polític de Correa i responsable dels serveis informatius de la Falange.

Noms falsos per evitar la repressió franquista

"Que fossin clandestins i que treballessin amb noms falsos a la mina fa que quadri una de les incògnites d'aquesta investigació: el fet que dotze dels morts no fossin mai reclamats per cap familiar –diu Favà–. Potser no ho van fer per evitar represàlies per part de les autoritats franquistes o perquè no es van assabentar mai que havien mort", afegeix. La repressió franquista a molts llocs d'Andalusia havia estat ferotge i molts dels qui havien estat fidels a la República havien fugit i havien vingut a treballar a Catalunya. Alguns testimonis orals relaten que alguns dels miners utilitzaven noms falsos per evitar el càstig de Franco. El 1953, vuit anys després de l'accident, un jutge de Berga encara publicava edictes per trobar els familiars d'aquestes víctimes. Favà va anar a Serón (Almeria), d'on provenien alguns dels miners morts, però només va trobar silenci.

"L'amo de la mina, Domingo Martí, i l'enginyer, Daniel Esteller Pujol, només van estar dos mesos a la presó de Sabadell immediatament després de la tragèdia. El 1948 es va fer el judici i van quedar en llibertat", lamenta l'autora. Els pèrits van escriure, segons explica Fava, que els dos implicats havien estat "manifestament negligents". Quan la mina va estar desenrunada, es va tornar a posar en funcionament, però el 21 de juny del 1949 va tornar a explotar i van morir sis miners més. Després d'aquest accident ja no va tornar a obrir mai més.

Als morts els van col·locar en una fossa comuna amb taüts individuals. Són els últims enterrats al vell cementiri de l'Espà, perquè després se'n va fer un de nou i es va abandonar aquest, als peus de l'església. Fava lamenta el mal estat del cementiri i el fet que res senyalitzi que allà hi ha enterrats els miners morts a Clara.