La memòria històrica excloent només és propaganda

El manual del bon cosmopolita diu que el nacionalisme es cura viatjant, com volent dir que això del nacionalisme és una cosa de tribus ignorants, de 'catalufos' provincians, perquè tothom sap que al món no existeix el nacionalisme. Doncs som-hi, viatgem.

Vam visitar Buenos Aires. Banderes argentines arreu, els colors blanc i blau de la bandera en l’etiqueta de la cervesa més popular… i una anècdota. Som al port des d’on surt el ferri cap a Montevideo, la capital de l’Uruguai. Demanem quant val el viatge i quanta estona dura. La persona que ens atén ens diu: "Però per què volen anar allà, si és com això però en petit?". Hum, no sé si aquest viatge cura res… Per cert, quan viatgem a un país per primer cop, intentem visitar "el museu nacional", contenidors d’art que expliquen perfectament el relat que cada país ha volgut escriure sobre la seva història; i de contextualitzacions, les justes. Al Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, com de fet en els museus equivalents d’altres capitals del món, hi conviuen dues narracions. Una és l’artística, perquè cada país té un artista simbolista, un impressionista, un cubista… L’altra narració és històrica, i a mi m’agrada molt fixar-me en les pintures que expliquen la història de cada país, sobretot perquè cadascú pinta la missa segons li convé. Per exemple, a Buenos Aires hi ha moltes pintures de Cándido López dedicades a la guerra de la Triple Aliança, el conflicte que va enfrontar el Paraguai amb la coalició formada per l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai. Tot i que no són pintures especialment èpiques, el punt de vista és l’argentí, esclar. Ah, López va pintar molts dels quadres a canvi dels diners que va donar-li l’aleshores expresident argentí, Bartolomé Mitre, el general Mitre que té una ronda al seu nom a Barcelona. Així s’assegura un relat determinat.

Vam visitar Londres. El nomenclàtor és pura exaltació nacional, en aquest cas imperial. Trafalgar Square. Banderes britàniques arreu, orgull nacional més aviat tronat en els reclams turístics i un museu, el Britànic, que bàsicament explica que encara sort d’ells, la gran nació imperial, que si no totes aquestes meravelles no es conservarien. Grècia encara espera… Londres, la ciutat dels mil colors, té un motiu nacional a cada cantonada. És la capital d’un estat que no vol saber res d’Europa. Curiós cosmopolitisme el que s’aprèn viatjant més enllà del canal de la Mànega.

Vam visitar Turquia. A Ankara, a més del magnífic Museu de les Civilitzacions, hi ha el mausoleu dedicat a Atatürk. I en el museu annex hi ha tot de quadres sobre la guerra entre turcs i grecs on Atatürk va forjar la seva llegenda. La visió del conflicte que donen aquestes pintures podem assegurar que no agrada gens als grecs. Però, eh, el nacionalisme es cura viatjant, perquè el món no és nacionalista.

Vam visitar Berlín. Sí, de l’Alemanya actual es diu que ha neutralitzat el nacionalisme. Bé, potser fan servir una altra paraula per descriure la intensitat amb què una colla de berlinesos seguien un partit amistós entre les seleccions d’Alemanya i Anglaterra. Rivalitat? Per cert, banderes alemanyes en algunes botigues per marcar el límit que separa la part alemanya de la part turca en alguns barris. També vam passar un dia a l’Alte Nationalgalerie, sales i més sales amb tot de meravelles i també pintures com les de Christian Sell, que lloen les glòries prussianes; és a dir, que documenten el naixement d’una nació. Per cert, en cap d’aquests museus nacionals d’arreu del món s’intenta contextualitzar res més enllà del relat oficial. Però, recordeu, els nacionalistes som els catalans, als quals la història reserva el lloc dels pèrfids o dels 'pagafantes'.

Vam visitar París, la capital d’un estat que considera que la pàtria és la llengua; però només una, el francès. Arc de Triomf, monumentalitat nacionalista aquí i allà, banderes arreu. Sí, tot ben cosmopolita, i Joana d’Arc com a símbol transversal de l’esquerra i la dreta i d’una guerra de significants, perquè a la donzella d’Orleans tan aviat la treu a passejar el lepenisme com l’oficialitat republicana. Coses de França…

Vam visitar Brussel·les, una de les ciutats més singulars d’Europa. Allà encara estan intentant esbrinar com cal revisar el passat colonialista a l’ombra de l’onerós Palau de la Justícia i de l’estàtua del rei Leopold II, l’explotador a títol personal del Congo. Brussel·les és especial per moltes coses i per moltes contradiccions. L’amo d’un bar va voler-nos atendre en anglès, qualsevol llengua menys el francès. Coses de Brussel·les…

Vam visitar el nord d’Itàlia, perquè l’autèntic paradís europeu va de Torí a Venècia. Banderes italianes arreu, fins i tot en les estovalles dels restaurants. Vam pujar fins a Trento i més amunt, perquè ens agrada caminar per la història i la sociolingüística. El nord, l’Alto Adige, és Tirol del Sud, zona de parla i paisatge germànics, però l’estat italià va pensar que era millor que compartís regió administrativa amb el Trentino, de parla italiana. La cosa es diu Trentino-Alto Adige, i també és una imposició nacionalista, però no a la manera “separatista”; no sé si m’explico.

Vam visitar Budapest. Hongria exhibeix les glòries nacionals amb orgull, sobretot les culturals, perquè és el país de Liszt, Bartók, Ligeti… Banderes aquí i allà, i la llengua com a element diferencial en un territori envoltat de llengües eslaves i de l’alemany. Sí, els resultats electorals i la manera com han tractat els refugiats parlen amb claredat sobre el nacionalisme essencialista hongarès. I, tanmateix, Hongria no amaga el cap sota l’ala quan toca mirar els seus fantasmes. A Budapest hi ha la Casa del Terror, un museu que explica la violència del segle XX a Hongria: un relat alimentat pel feixisme i l’estalinisme. Allà dins tot està contextualitzat, i encara que una mirada superficial pot fer pensar que els hongaresos es treuen de sobre les culpes assenyalant Hitler i Stalin, en realitat estan explicant la responsabilitat pròpia en tota mena d’atrocitats.

Catalunya, incapaç de fer autocrítica

Quan vam visitar aquest Museu del Terror, vam pensar com de necessari seria un museu d’aquesta mena a Catalunya: un museu que incorporés com a relat nacional un discurs autocrític. Mentre ho comentàvem, vam adonar-nos amb tristesa que seria impossible. Dubto que siguem capaços de construir un relat museístic que, a més de deixar constància de les atrocitats del franquisme i dels Borbons, també expliqués que els almogàvers eren una colla de bandits a sou del poder i que el PSUC va fer seves les directrius estalinistes, i que a les txeques tant les víctimes com els botxins eren catalans, i sovint de la mateixa classe social. Que les purgues també van afectar les classes populars i que alguns burgesos no van morir per burgesos sinó per catalans, que alguns capitalistes catalans van donar suport al franquisme i que alguns obrers catalans van ser falangistes. Un museu que expliqués que Jordi Pujol ens ha estafat i que uns socialistes ens van prendre el pèl.

Bé, ho vam deixar per impossible, perquè aquí mana una crítica que no deixa espai a l’autocrítica. S’ho van manegar socialistes i convergents als anys 80, quan van repartir-se el pastís de l’hegemonia cultural, i així seguim, fent del victimisme i la indigència cultural una manera de viure. Uns arrufen el nas davant la senyera i els altres fan cara de pomes agres quan ensumen lluita de classes. Uns no ens volen nacionalistes però fan costat a la nova esquerra espanyola, que no es considera nacionalista però parla de pàtria (l’espanyola, esclar). Els altres voldrien que darrere la bandera tots anessin a l'una amb determinació cega, però quan toca desobeir miren primer de pactar unes escorrialles institucionals amb Madrid.

I així van fent, perquè els convé, perquè tot ve d’un pacte que ens ha condemnat a ser tan hiperventilats com ignorants. És una bèstia amb dos caps que expulsa del diàleg la sensatesa i la revolta. Seguim perpetuant errors perquè la sociovergència, o ara la comunsvergència, s’ha imposat com a relat totalitzador. A Catalunya preval l'estupidesa, quan no la mala fe. És la pinça cultural bastida per dos essencialismes: el cosmopolita que no qüestiona Espanya i l’identitari que viu obsessionat amb Espanya, i són dues cares de la mateixa moneda. Un i altre no pensen en la societat a la qual representen a les institucions i les tribunes públiques. S’hi enfronten en una comèdia grotesca fent veure que només pot existir un relat cultural basat precisament en dos relats culturals autoexcloents que ofeguen la possibilitat d’un discurs que aplegui alhora tots els relats.

Vam visitar el monestir de Ripoll. En la zona museística hi ha un interessant projecte expositiu que explica moltes circumstàncies dels comtats catalans, com ara el paper de les dones i la relació conflictiva dels pagesos amb el poder comtal. És la mena de relat que m’interessa, i explicat des d’un apoderament sensat, sense subordinacions victimistes. En canvi, en uns panells i en tipografia generosa hi ha una retòrica patriòtica que s’adiu poc amb el discurs del material que s’hi exposa. Així, la política s’imposa a la feina dels historiadors.

Vam visitar Twitter després de la patètica picabaralla sobre “la memòria històrica” del Born. Un polític d’ICV, Jordi Guillot, hi ha deixat un tuit per a la història de la infàmia: "El Born no forma part de la meva memòria històrica, sí els fossars del castell de Montjuïc i el Camp de la Bota". És pura indigència pensar que la memòria històrica es pot triar a la carta. I és narcisisme, pur egoisme, pensar que només és rellevant allò que has decidit que t’afecta a tu, però no el que és important per a altres. A més, suggereix (o potser sobreinterpreto) que qui se sent interpel·lat pel 1714 no pot sentir-se representat per la lluita antifranquista. Indigència, com la d’aquell polític que anava a les llistes electorals municipals d’ICV per l’Hospitalet de Llobregat i que va escriure que el seu bloc de pisos té més població que la Noguera Pallaresa, un riu! Ignorància, supremacisme urbà, un dels grans mals d’aquest país que no sap pensar-se com a país amb contradiccions i dissidències.

Deien que l’esquerra es defineix per la seva capacitat per posar-se en el lloc de l’altre, però diria que o molt ha canviat l’esquerra o Guillot no és d’esquerres. La memòria històrica és i ha de ser incòmoda perquè genera relats complexos que toleren molt malament les simplificacions. El cosmopolitisme d’alguns està obsessionat amb el Born, fins al punt de voler buidar de significat allò que la història ha omplert de significat. Ja poden escarrassar-s’hi, però és evident que el 1714 va ser una data rellevant per a Barcelona: la destrucció provocada pels assetjadors i la posterior imposició del decret de Nova Planta van canviar la fesomia de la ciutat. És un espai lligat a un fet històric, però, ai, aquest fet històric no agrada a gent com Jordi Guillot. I, compte, que no parlem d’un fet infame que no mereixi ser recordat, sinó de l’escenari que simbolitza la resistència de la població de Barcelona a un setge i uns bombardejos. Sí, el Born està marcat pel 1714, com el Camp de la Bota està marcat per la repressió franquista. No costa tant acceptar-ho; de fet, totes dues coses poden formar part del relat de les agressions que ha patit Barcelona perquè no són excloents, perquè la memòria històrica excloent només és propaganda.

Després vam sentir el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello a la ràdio. Hi aportava el seny que Guillot no coneix. La proposta de Pisarello és que el Born treballi la memòria històrica de la ciutat que ha patit repressions des del 1714, teixint un fil que pugui reconèixer com a propi qualsevol persona. Si més no les paraules semblen convincents. El que cal esperar és que això no dilueixi la rellevància del 1714. I ara que hi penso, potser que el Born anés també una mica més enrere i recordés la guerra dels Segadors, una revolta de pagesos, de classes subalternes, i d’alguna manera l’origen d’una dinàmica històrica ben curiosa: d’aleshores ençà, Catalunya és el relat d’un seguit de revoltes derrotades i de perseverança. Els sociolingüistes estudien atentament el cas del català, una llengua europea que ha sobreviscut sense estructures d’estat durant tres-cents anys. Si estic escrivint en català és gràcies a totes les generacions que van resistir els atacs que van dur al caire de l’extermini llengües com l’occità, que fa un segle fins i tot va ser reconeguda amb un premi Nobel de literatura. Això també és memòria històrica.

Hem de viatjar al passat del territori on vivim amb esperit autocrític, sense victimisme i sense sentir-nos subordinats a relats imposats des d’altres territoris, sense perdre de vista la lluita de classes però foragitant el paternalisme. Tenim una oportunitat d’or per fer-ho, però segurament la desaprofitarem perquè som ben estranys i preferim el confortable brogit del xoc entre dos sectarismes abans que la construcció d’un relat que assumeixi complexitats i contradiccions.