La memorable ‘Cold war’ apunta a Palma d’Or

Enviat especial a CanesDesprés d’uns inicis vacil·lants i sense grans obres ressenyables, el Festival de Canes va despatxar ahir la primera pel·lícula important d’aquesta edició, rebuda amb una d’aquelles ovacions que assenyalen el camí cap a la Palma d’Or. A Cold war, el director polonès Pawel Pawlikowski recupera el blanc i negre rigorós del seu anterior film, Ida (2013), que es va endur l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i una meritòria nominació a direcció de fotografia. El preciosisme formal és aquí al servei d’un melodrama exhuberant i tràgic sobre un amor calcinat per les tensions de l’Europa de postguerra entre un músic i una de les noies que recluta per al seu projecte de recuperació del folklore musical polonès.

Cold war és un riu per on flueixen altres pel·lícules: una sobre la tensió entre l’art i les ideologies polítiques, una d’ amour fou entre dos personatges condemnats a separar-se, una de desamor entre un home i una dona en crisi amb el món... Fins i tot podríem trobar-hi una pel·lícula musical de fons que va saltant de gènere: primer colorista i folklòric, després jazz, després chanson francesa... L’escenari també va saltant de país i període, i s’obre camí de la Polònia rural a les runes del Berlín comunista i la llibertat intoxicant del París dels 50. Però l’àncora sempre és la mateixa, la història del Wiktor i la Zula, i sobretot ella: Joanna Kulig traspua carisma, sensualitat i una complexitat psicològica digna de les heroïnes tràgiques del cinema d’Antonioni. No és casualitat que el club on acaben la nit que es visualitza la seva fractura es digui L’Éclipse. La volatilitat d’ella, unida a la dels temps que els toca viure, marca aquest “gran amor de la vida” entre dues persones que no poden estar juntes, però no saben estar sense l’altre, un amor tràgic que consumeix i destrueix, com el de les cançons d’amor i de guerra.

També en secció oficial, Plaire, aimer et courir vite viatja a la França de principis dels 90 per explicar la història d’amor sense futur entre un escriptor parisenc malalt de sida i un noi bretó que coneix en un cinema que projecta El piano. El film de Christophe Honoré sembla una versió despolititzada de 120 batecs per minut (Robin Campillo, 2017); tot i que s’esmenten un parell de cops les reunions del col·lectiu Act Up, aquí l’escenari no és la lluita col·lectiva sinó la trinxera de la intimitat, el cos a cos dels sentiments. Estranyament, funciona millor en els moments de lleugeresa que en el seu dramatisme afectat i verborreic.

Tot el contrari que la sòbria i poderosa Artic, de Joe Penna, una aventura escassa en diàlegs en què Mads Mikkelsen és un pilot d’avió a qui un accident ha deixat aïllat i incomunicat al pol Nord, un nàufrag solitari en un paisatge gèlid que sobreviu com un Robinson Crusoe armat d’enginy i voluntat. Artic, fora de competició, exhibeix una economia narrativa impressionant, prescindint gairebé de les paraules i confiant en el poder de les imatges i un Mikkelsen impressionant, sobretot quan un gir argumental afegeix a l’odissea de supervivència una dimensió moral i humanista.

Missa cinèfila en absència de Déu

Finalment, Déu no va aparèixer entre els mortals. Jean-Luc Godard no va assistir a la première de Le livre d’image, que, tot i que multitudinària, no va estar presidida per una expectació tan exagerada com la d’altres ocasions: el record d’ Adeu al llenguatge (2014) encara pesa. Així i tot, l’estrena d’un nou film de Godard és el més semblant a una missa cinèfila, una cerimònia laica en què la pantalla fa d’intermediari entre els creients i la divinitat. Per descomptat, la fe és imprescindible, sobretot amb un pregó com el de Le livre d’image, un nou collage de citacions cinematogràfiques i aforismes, imatges saturades i manipulades, presidides per una veu, la de Godard, que sona aleatòriament per diferents altaveus de la sala i no sempre subtitulada. Un llibre tancat, en definitiva, amb el qual podem intuir la preocupació de Godard per la representació de la violència i la visió monolítica que Occident té del món islàmic. Però és difícil seguir el fil a través de les citacions de films de Pasolini, Buñuel i Gus Van Sant, d’imatges quotidianes i d’assassinats de terroristes islamistes. En última instància, cal preguntar-se el sentit de projectar Le livre d’image a la competició: no dialoga amb cap film de la secció i jutjar-la com una més no deixa de ser una boutade.