Les medalles d'or són per a Shakespeare

LONDRESEn paral·lel als esdeveniments esportius dels Jocs Olímpics, Londres està bullint d'una intensa activitat cultural. El gran protagonista d'aquesta olimpíada cultural és William Shakespeare. Fa temps que el dramaturg de Stratford-upon-Avon és considerat -fins i tot per aquells que mai no n'han llegit una pàgina ni n'han vist mai la representació de cap obra- com el més gran escriptor de tots els temps. Els elogis que ha rebut al llarg de la història són tan ditiràmbics que maregen. El seu amic i rival Ben Johnson va dir d'ell que "no era d'una època sinó per a tots els temps". El crític Harold Bloom va anar més enllà i, després de situar-lo al centre del cànon occidental, va atribuir-li "la invenció del que és humà". Amb tot, res no defineix tan bé la grandesa de l'autor de Hamlet , El rei Lear i tantes altres obres memorables com aquella frase de l'Stephen Dedalus de James Joyce: "Després de Déu, Shakespeare és qui més ha creat".

Per celebrar la creativitat portentosa del Bard, "la gran contribució de la Gran Bretanya al món" (segons diuen), el mes d'abril es va inaugurar el World Shakespeare Festival, que s'allargarà fins al mes de novembre i que proposa un riquíssim programa ple de representacions teatrals, recitals poètics i conferències arreu de la Gran Bretanya. Un dels plats forts d'aquesta olimpíada shakespeariana ha vingut de la mà del venerable Museu Britànic. Fins al 25 de novembre, la impressionant sala de lectura del British acull l'exposició Shakespeare: staging the world [Posant el món a escena], organitzada en col·laboració amb la Royal Shakespeare Company.

La particularitat d'aquesta exposició, que la fa atractiva per a tots els públics, és que no se centra en la vida i en l'obra del dramaturg, sinó en el seu món. Nascut el 1564 i mort el 1616, Shakespeare va viure la transició del Renaixement al Barroc, i és evident que la seva obra va enriquir-se enormement pel fet de sorgir en aquella cruïlla. Sense el Renaixement, la literatura shakespeariana no destil·laria l'humanisme radical que la fa tan perdurable; sense el Barroc, les seves estructures i metàfores (el món com a escenari i l'escenari com a món, per exemple) no tindrien la complexitat que els dóna un aire tan rabiosament actual.

L'exposició del British Museum serveix per demostrar que la creativitat del Bard no va sorgir del no res, que les seves obres (ambientades en països exòtics o en èpoques passades) no es van forjar en un buit històric i que les influències del que va veure i viure són nombroses i rastrejables. Els 190 objectes exhibits són bells, estranys o curiosos. Hi ha espases, dagues, rellotges, sabates, mapes, quadres dels Tudor, vestits, jocs de cartes, armadures, peces de ceràmica… L'objectiu és que el visitant es faci una idea realista del món de Shakespeare.

De vegades, inevitablement, pot semblar que l'exposició força un pèl les coses: l'aparició generalitzada dels mapes i el viatge de Francis Drake al voltant del món van servir d'inspiració per a La tempesta ? L'estada a Londres d'un ambaixador del rei del Marroc va servir d'inspiració per a Otel·lo ? Potser sí, i potser no. Tant és. Shakespeare és tan gran que fins i tot pot ser utilitzat com un pur pretext per explorar una època.

Els esportistes que participen en els Jocs acaparen tots els focus, però l'estrella més rutilant d'aquest estiu londinenc és William Shakespeare. Si nedés, Phelps i Lochte ho tindrien molt pelut per enfilar-se a l'esglaó més alt del podi. Si fos un esprintador, Usain Bolt s'hauria de conformar amb la medalla de plata.