Mazoni: “L’èxit és molt més una qüestió de mínims que de màxims”

BarcelonaJaume Pla (la Bisbal d’Empordà, 1977) fuig una vegada més de la inèrcia. Després de dotze anys publicant discos de Mazoni cantats en català, a 7 songs for an endless night (BankRobber, 2016) torna a l’anglès, la llengua del primer àlbum i dels treballs que va fer abans amb el grup Holland Park. També és la llengua en què canta la vigatana Núria Graham, que col·labora en una de les cançons noves. Musicalment, el Mazoni del 2016 manté l’aposta pels sintetitzadors de Sacrifiqueu la princesa (2014), però portant-los cap al territori més rock de grups com Primal Scream.

Vius a Barcelona des de fa un any i mig.

Sí. Hi vaig viure quan vaig estudiar, dels 18 als 22 anys, i després venia gairebé cada setmana i dormia a casa d'amics.

I com ha influït Barcelona en la teva música?

No crec que hagi influït tant en el tipus de música sinó en coses més externes, com ara poder estar més en contacte amb altres músics. És a dir, ara estic més connectat amb gent que abans coneixia de vista. Jo portava quinze anys seguits a la Bisbal i veia que en el meu entorn, amb la gent de la meva edat, m'havia quedat una mica sol a pel que fa a inquietuds. A més a més, hi havia coses com ara la promoció dels discos que eren molt complicades perquè per fer una entrevista havia de perdre tota la tarda. Era hora i mitja en tren amunt i avall. Ara hi vaig caminant.

En algunes cançons del disc nou sembla que parlis d’estar desconnectat del present.

No ho sé. Sempre hi ha coses que són més fàcils de veure des de fora. Jo no tinc aquesta sensació, però podria ser. En aquest disc les lletres no les he fet tan a consciència com quan les feia en català. He intentat fer-ho bé, però donant prioritat a la música, i no hi ha un fil conductor gaire evident.

Tornes a cantar en anglès dotze anys després del primer disc de Mazoni, 7 songs for a sleepless night.

Em venia de gust. Hi ha una raó molt instintiva: vaig posar-me els discos de Holland Park i em va fer com gràcia tornar-me a trobar aquest Jaume en anglès. D’altra banda, m’avorreixo molt de les rutines i em feia certa mandra treure un disc i ja saber una mica què passaria. Es tractava d’aturar la inèrcia i preguntar-me: “per què he de fer un altre disc en català?”

¿La realitat del mercat musical català ajuda a no tenir pressió i que sigui més fàcil fer el que vols?

Sí. Em considero en una situació suficientment forta per poder seguir fent discos. Sempre he pensat que l’èxit és molt més una qüestió de mínims que de màxims. Si mínimament pots treballar, pots fer discos i va gent a veure’t, això marca la diferència. Quan no hi ha aquest mínim i toques en sales buides, al final acabes desistint perquè et sents idiota anant amb el cotxe a llocs i tocant sol. En canvi, jo puc seguir endavant. D’altra banda, no tinc un públic majoritari i, per tant, no sento una pressió molt gran. Cantar en anglès té un cert risc, però no és un risc supergran.

A part de la llengua, ¿remetre també al títol del primer disc és una manera de tancar una etapa?

No he tingut mai aquesta sensació de tancar un cicle. És més perquè al primer disc sempre li he tingut una estima molt especial. Va ser fet en un moment complicat, amb molts dubtes sobre si continuar amb la música, i quan l’he tornat a sentir sempre m’he sentit com orgullós d’ell. Amb aquesta referència en el títol li faig un petit homenatge i d’alguna manera dono certa importància al passat. Però tot es queda en el títol, perquè el contingut no hi té res a veure, tot i que mantinc el concepte de fer un disc de set cançons.

Musicalment, hi ha certa continuïtat respecte de Sacrifiqueu la princesa (2014). Per dir-ho fàcilment, passes de Kraftwerk a Primal Scream.

Sí, seria bastant això. La ruptura ve per l’idioma. La resta és una continuació dins aquesta dinàmica de treballar amb els sintetitzadors, tot i que seria com un retorn una mica més al rock.

¿Per això vas voler treballar amb el productor Brendan Lynch, que ha col·laborat en discos de Primal Scream?

Ja fa molt temps que el tenia ullat. Ha fet discos amb Paul Weller i amb Primal Scream, que no tenen gaire a veure entre ells. Amb Paul Weller em va explicar que ho graven tot molt natural: col·loquen molt bé els micros i el més important és la interpretació gairebé en directe. En canvi, amb Primal Scream sí que feien moltes paranoies com ara enviar coses a un estudi, fer remescles... En el meu cas, pel tipus de cançons que portava, el disc ha acabat sent molt més Primal Scream que Paul Weller. Més que jo l'hagi triat perquè fes un disc a l'estil dels Primal Scream, és la combinació de les meves cançons i la manera de treballar les mescles del Brendan el que fa sigui un disc així.

Com vas contactar amb ell?

Ja fa dos discos que penso que necessito un productor, però em costa molt delegar i cedir el control del que faig. I quan ja ho tenia mig decidit, ho deixava estar. Així que aquesta vegada ja tocava. No buscava el Brendan perquè pensava que seria inassequible. Més aviat buscava un perfil com el seu, però algú em va dir que provés d'enviar-li un mail, perquè sí, ha fet tots aquests discos, però també deu estar treballant cada dia. I així va ser. Va trigar molt a contestar, i quan jo ja estava pensant en alguna altra solució, va arribar la resposta. Vaig explicar-li el meu cas, que la discogràfica on estic no és un multinacional, i es va enrotllar amb el preu.

¿Recordes quines eren les cançons de les teves nits de fa quinze anys?

Sí, coincideix bastant amb el so del disc. Recordo molt una discoteca que hi havia a Porqueres, a prop de Banyoles. Era molt l’època de The Chemical Brothers, Beck, Underworld... Sí, finals dels 90.

Curiosament, és música que senties però que aleshores no transcendia en les teves cançons.

Només va transcendir una mica en el segon disc de Holland Park, però no en el primer de Holland Park i encara menys en el primer de Mazoni.

¿Creus que el disc nou és nostàlgic, en el sentit que interpel·les un públic de la teva edat que també va viure la música dels 90?

Això és l’únic que em molesta d’aquest disc. La meva intenció no era aquesta i estic veient que la reacció d’alguna gent pot ser que ho sigui. Tot el que he estat escoltant aquest any són coses d’ara. Per exemple, he estat escoltant més Tame Impala i Lorde que Primal Scream i New Order, però és veritat que he acabat fent un disc més a l’estil dels 90. Em fa gràcia que, pels comentaris a Facebook, gent de la Bisbal que conec de la meva edat són els que han flipat més amb el disc, perquè és la música que han viscut ells. Però tot torna, i potser a algú que tingui 20 anys i que no hagi viscut aquest so li sembla prou interessant.

Han canviat molt les cançons de les teves nits?

Sí que em passa a vegades que estic en una discoteca i em quedo amb alguna cosa, però en realitat intento que els meus caps de setmana, els que tinc lliures, siguin totalment a part de la música. També em costa molt anar a concerts si he estat treballant molt durant la setmana, perquè pot passar que en comptes de gaudir-ne els estigui analitzant. Tinc una relació molt més directa amb els discos.

A Never push a sailor, la cançó que canta la Núria Graham, hi ha un riff de guitarra igual al de Never push a sailorriffSatisfaction

Sí, sí, el que passa és que comença igual però hi ha un canvi que no el fa tan obvi.

Quan passen aquestes coses, te n'adones al moment?

Sí, bastant, però depèn del cas. En el disc hi ha una cançó, In my veins, que algú em va preguntar si era un homenatge a Light my fire dels Doors. Doncs en aquest cas, sí que reconec que s'hi assembla, però no ho vaig fer conscientment. Compondre és un encreuament de camins i decidir tirar cap un costat o l'altre, i amb el temps m'he adonat que cada cop tinc menys manies. Quan era jove era més refractari: volia fer coses originals. Ara no penso que l'originalitat sigui trobar una melodia que ningú no ha trobat sinó que és una suma de variables. Si amb aquest riff dels Stones fem una cançó que canta la Núria, que he tocat jo i que l'ha mesclat el Brendan, és que ja és una altra cosa.

La música és una transformació constant.

Sí, com si anéssim ampliant un repertori universal en què tothom hi va posant la seva part. Ens hem preocupat massa per ser originals, la cosa aquella individual de l'autoria.

L'any passat vas 'residir' durant un més a l'Arts Santa Mònica

Vaig aprendre molt, però ho vaig passar més malament que no em pensava, i no ho tornaria a repetir. En canvi, sí que repetiré una experiència semblant a la de la gira de 31 concerts en 31 dies. En una gira com aquella no has de pensar res: vas a un lloc, coneixes algú, fas la prova de so, fas el concert, sopes, beus un whisky... Però en la residència al Santa Mònica, tot el dia allà dins, el temps que no estàs fent la cançó és un temps gastat. Estàs tancat en un lloc i si un dia no et surt res, arriba l'angoixa. En alguns moments va ser dur. Per això et dic que no em ve gaire de gust repetir-ho.