Mazoni: "Fer un disc de Beethoven i que no hi reconeguessis res seria absurd"

BarcelonaEl músic Jaume Pla (la Bisbal d'Empordà, 1977) és Mazoni, i a partir d'ara potser que l'anomenem Ludwig van Mazoni. Si més no perquè acaba de publicar un disc titulat Ludwig (BankRobber - Seed Music, 2021), construït amb fragments d'obres de Beethoven. Però no es tracta d'un àlbum de rock simfònic, sinó d'una dotzena de cançons de pop-rock tocades per l'esperit del geni de Bonn i que sonaran en directe en una gira que comença el 13 de novembre a L'Auditori de Girona.

Per què Beethoven i no Bach, per exemple?

— Vaig passar per la llibreria Calders de Barcelona i vaig veure la biografia de Beethoven de Jan Swafford [publicada en castellà per Acantilado el 2017]; feia bona pinta. Vaig comprar el llibre també perquè així canviava un mica de registre després de tantes biografies de músics de rock. El tenia allà per llegir-lo amb temps llarg. Aleshores va venir el covid i, com que visc sol, vaig començar a devorar-lo. Està molt ben fet, a nivell biogràfic, musical i de context històric. Molt complet. A mig llibre vaig pensar en la idea de patrimoni de la humanitat. Tenim al nostre abast les obres de grans genis que estan lliures de drets d’autor, i per tant tots podem fer servir la seva música. És a dir, si no hagués comprat una biografia de Beethoven no hauria fet aquest disc.

¿La música de Beethoven que hi ha al disc és generada de nou o tot són samples d'altres enregistraments?

— Hem tocat alguna cosa al piano, però la majoria són samples de gravacions antigues que ja estaven lliures de copyright. D’uns 200 samples n’he utilitzat uns trenta o quaranta per fer les cançons.

El rock i el simfonisme sovint han tingut relacions catastròfiques. Quin parany volies evitar inserint Beethoven en el discurs musical de Mazoni?

— Fins que no vaig compondre la primera cançó del disc sí que em feia una mica de respecte. Però estava tranquil perquè m’hi estava posant de debò i escoltava molta música de Beethoven abans de prendre cap decisió. Vaig estar molt de temps escoltant sense escriure. I quan vaig començar a fer alguna melodia vaig veure que em sortia bastant natural, i la mescla em semblava força meva. Això em va treure la por. És un disc de Mazoni.

Escoltant Beethoven has descobert alguna cosa del pop?

— La seva influència en els riffs. Així com Mozart és més de lligar una melodia llarga, Beethoven juga amb trossos de música que repeteix i modifica, però la llavor de les quatre o cinc notes sempre hi és. Per exemple, un interval de la Cinquena simfonia, el pa-pa-pa-pam, va pujant però la llavor estructural es manté. En canvi, en altres compositors més melòdics és una cosa que es desenvolupa i va cap a altres territoris. Aquesta cosa del riff de rock, de quatre notes concretes que es van repetint aquí i allà, em recorda molt Beethoven.

La Cinquena simfonia funciona molt bé a la cançó T’estimes?, que sembla construïda com un artista de hip-hop que aprofita la familiaritat de la música de Beethoven.

— Sí, i és dels pocs casos en què he tallat el sample de diferents maneres. El repte era com col·locava aquests trossos al disc. Hi ha hagut coses interessants, com que he hagut de cantar diferent en algun tros perquè el sample em donava el to i no podia posar-lo en un altre lloc. No és com amb la guitarra, que si et queda baixa l’apuges i ja està. A vegades les limitacions són estímuls. Això ho vaig llegir en un llibre de Stravinsky, que als alumnes els deia que es posessin normes molt estrictes perquè la dificultat de mantenir-se en el camí recte faria que es busquessin la vida de mil maneres que ni s’haurien imaginat.

¿Vas pensar si la familiaritat que tenim amb la música de Beethoven podia ser un obstacle per reconèixer les cançons de Ludwig com a teves? Per exemple, fins a quin punt T’estimes? és una cançó de Mazoni?

— Amb la que em passa més això és És veritat perquè és bonic, que és de les que m’agraden més del disc, però, esclar, és que gairebé tota és el sample de la Setena simfonia. És el sample... i jo dient alguna cosa per allà. El mèrit no és gaire meu. De tota manera, també he tingut present que havia d’equilibrar les coses. Fer un disc de Beethoven i que no reconeguessis res seria absurd, però he deixat fora peces com Per a Elisa, que és superconeguda i no m’agrada, i com més familiar era la peça, més diferent era el tractament que hi feia. Per exemple, de l’Himne a l’alegria no he agafat l’original, sinó que he fet un experiment manipulant els samples. I la Cinquena també l’he partit per la meitat. Com més coneguda era la peça més la rebregava. I com menys coneguda més la podia deixar tal com era.

Això t’ha salvat de caure en el tòpic del rock vestit d’esmòquing.

— Però és inevitable que t’acabin preguntant si en algun moment tocaré amb una simfònica al darrere. I jo no sé què pensar. Estaria bé? Potser, però no seria l’objectiu. Això que dius del rock que es posa d’esmòquing, com si així la gent ja ens prengués seriosament, no cal.

—

Quan vas publicar el disc Carn, os i tot inclòs (2017) deies que era "la refundació de Mazoni" des de l’austeritat. Després vas explicar que Desig imbècil (2019) era el mateix concepte però amb banda. I ara...

— Ara m’ho he carregat [riu].

Tampoc és la primera ruptura estilística, perquè ja n’havies fet una a Sacrifiqueu la princesa (2014). Necessites trencar-te de tant en tant?

— Sí, tot i que ara ja no sé si tinc ganes de fer-ho més. Em genera una sensació d’abisme haver de treure un disc al mercat si no tinc un motiu personal molt fort. Sacrifiqueu la princesa va sortir perquè em vaig interessar molt per la música amb sintetitzadors. Si no, per a mi és com dir "per quins collons he de treure jo ara un disc?". Per això busco una premissa, com quan vaig voler fer un disc acústic només amb guitarra i veu, o ara amb Beethoven. Són premisses que no s’assemblen entre elles però que a mi m’ajuden, són l’empenteta per fer un altre disc.

I en aquest cas amb una empenta material: una coproducció amb l’Ajuntament de Torroella de Montgrí (perquè hi vas guanyar el premi Espai Ter), l’Espai Marfà de Girona i els segells BankRobber i Seed Music.

— Molt bona experiència, perquè he sortit amb molt de suport ja d’entrada. L’Espai Ter dona un premi a projecte, no a producte acabat, i això té un punt inquietant perquè has fer el disc sí o sí, però també he pogut treballar amb més tranquil·litat i ser més creatiu que quan vas amb l’aigua al coll.

Una de les contraprestacions era estrenar el disc a Torroella el 31 d’octubre. Com va anar el concert?

— M’ha costat, aquest nou format, perquè tinc un esperit romàntic rocker i ara per quadrar amb les bases hem d’anar amb claqueta i amb els monitors a les orelles, que és una cosa que tothom porta però que jo no havia fet servir mai. Va sortir molt bé, tot i que al principi no ho veia clar perquè soc rocker, vull aquí el meu monitor amb el cubata al damunt... Sempre surto al bolo com si fos un partit de futbol, amb l’empenta aquella de "Som-hi, nois!", però amb aquest disc de moment he d’estar molt atent de no fallar res, i és curiós que diferent que enfoques el concert. Haig de controlar més, no puc deixar-me anar gaire. És més professional però també li treu un punt de romanticisme a tota la història. Tanmateix, quan veus que la gent ho gaudeix i t’ho agraeix, veus que també està bé fer les coses més seriosament.

I com incorpores les cançons antigues en aquest repertori?

— La part positiva és que tenint tants discos al darrere puc recuperar temes que eren amb piano. Ara tenim pianista, l’Adrià Bravo, que a més ve del clàssic però que també toca rock, la qual cosa és una sort. Hem recuperat cançons antigues que ja tenien piano, com Ei, que surt el sol i El dubte. I altres que tinguessin alguna cosa que lligués amb les noves. Bàsicament hem apartat la part més rock. Fins i tot les dues cançons que són més rockeres, Eufòria i Caputxeta, també estan tocades d’una manera més suau per anivellar-ho tot una mica, perquè no fos un espectacle molt dispar.

En el disc anterior estaves emprenyat amb el món, i alhora deies que te la "suava tot bastant". Algunes lletres de Ludwig reforcen aquesta actitud. Estàs fart de tot?

— Potser sí que això ha anat in crescendo en els últims discos, però sempre hi ha hagut algunes cançons en què em cago una mica en tot. Crec que és fruit de la meva vida solitària. Si estigués treballant en una feina de vuit hores d’una altra cosa no tindria com a companys els mitjans de comunicació, els temes candents i les opinions de la gent. Estic sol a casa i per despertar-me poso El món a RAC1 o el que sigui, i a vegades sento parlar algú i crido: "Calla!"

És una mena de misantropia projectada a les veus dels mitjans, més que a la gent del carrer.

— Sí, és això. Em passa més sentint els mitjans que parlant amb la gent. Amb la gent no tindria aquesta misantropia.

A la cançó On vull estar cantes: "Pel camí s’aprenen coses / i d’altres es trenquen". Quines has après?

— Tinc menys por de les coses. Els contratemps que puguin venir els gestiono millor. Crec que això t’ho dona l’edat. Per comparar, durant la crisi del 2008 estava tot el dia patint per tot. I amb la crisi del covid, que l’he patit com tothom, ha sigut diferent perquè t'adones que ja tens un camí fet i mires de tirar endavant. Vaig tenir una actitud bastant activa en els primers mesos de confinament, fent concerts que van funcionar. Em sento més fort en aquest sentit. Abans sempre veia el futur negre.

I coses que s’hagin trencat?

— Aquesta fortalesa també fa que en coses més innocents, o més de sentiments com l’amor, siguis més descregut, més pragmàtic. Aquesta cosa rondinaire d’estar fart de tot és perquè hi ha coses que s’han trencat. No estàs per hòsties, que té la part bona, perquè ja no et capfiques amb coses amb què no cal, però també hi ha la part dolenta perquè et falta una mica de tendresa.

La conclusió de la cançó és que ets on volies ser.

— Sí. Altres cançons, com T’estimes?, també tenen un missatge positiu. Potser en faig més d’aquestes, últimament. Abans n’hi havia més de crítiques o de sentiments tristos. Ara m’agrada quan em surt una cançó volgudament optimista.

Comences la gira a Girona el 13 de novembre. ¿Creus que hi haurà públic per a tota l’activitat musical que s’està programant després de tants mesos de restriccions?

— No ho sé. En el meu cas tinc una base de seguidors bastant fidel, també una mica tancada. Em costa eixamplar la base. La gent que em ve a veure és molt fan de moltes cançons. "Tens molts hits", em diuen. Bé, tinc molts hits per a vosaltres, però quan volem vendre l’espectacle en un lloc més gran del que és habitual patim molt. I en les xifres de Spotify i YouTube soc molt estable des de fa molts anys, ni pujo ni baixo.

Quina és la cançó que t’ha donat més rendibilitat?

— No tinc temps i A.I.L.O.D.I.U. No tinc temps, que va sonar molt a iCat, em va posar a la roda de la feina, i li estic molt agraït, perquè a partir d’aquesta cançó tot va canviar. I després va venir el pic d’A.I.L.O.D.I.U., que va ser totalment accidental perquè la cançó ja tenia dos anys quan la van fer servir a la sèrie Cites de TV3, i en un moment molt clau de la sèrie. Em vaig llevar un matí i de sobte tenia tot de missatges... Econòmicament no sé si han sigut les més rendibles, però indirectament segur que sí perquè són les que m’han donat la possibilitat de tenir més feina. Pensa que també hi ha deformacions curioses, com que a Spotify la cançó meva amb més reproduccions sigui Never push a sailor, una en anglès que canta la Núria Graham i que a mi ningú no me la demana als concerts. Em crea alguna contradicció. Forma part segur d’alguna llista de reproducció internacional en anglès que deu anar voltant. L’algoritme de Spotify dona molta repercussió a les cançons que es reprodueixen senceres, i les envia a més llistes. Però és una cançó totalment aliena al meu dia a dia: ningú em demana que toqui Never push a sailor, i és sempre allà dalt. Quina paranoia.